Aquestes darreres setmanes hem pogut assistir al darrer capítol d’una història que ve de lluny i que no podem donar, ni molt menys, per acabada, com és la de la relació dels Estats Units amb el procés sobiranista català.

Em perdonareu, però no puc evitar veure aquí un joc a tres bandes entre les autoritats nord-americanes, el Govern espanyol i la Generalitat de Catalunya. El Govern espanyol no ha pogut impedir les trobades dels representants de la Generalitat i dels EUA, però ha fet servir les seves cartes i ha aconseguit imposar les seves condicions. Si realment els EUA es tanquen al procés, les trobades amb els dirigents catalans ni tan sols no s’haurien produït. I a la inversa, si el Govern espanyol no hagués consentit –de grat o per força– aquests contactes, no haguessin tingut lloc les trobades a Barcelona amb el seu delegat i les organitzacions unionistes. Allà segurament, els congressistes ja van poder conèixer amb prou exactitud la posició del Govern espanyol i dels contraris al procés, i això feia innecessari anar a Madrid per tornar a sentir el mateix d’un director general del ministeri d’Afers Exteriors. Això explicaria el sainet posterior de la cancel·lació de la visita de la delegació de congressistes nord-americans a la capital de l’Estat.

Que els Estats no intervinguin no significa que no puguin estar informats d’allò que passa en altres països i que, fins i tot, mantinguin una postura al respecte, que per descomptat, mai no es farà pública.

Sigui així exactament, o encara que algun detall pugui ser diferent, els fets il·lustren sobre quin és el joc de la política internacional en relació amb el procés català. Els estats tenen establert –i així ho ratifica la Carta de les Nacions Unides– el principi de no-intervenció en els assumptes interns d’altres estats. En l’actualitat, aquest principi s’ha d’entendre en relació amb la finalitat última del sistema de les Nacions Unides, que és aconseguir la pau i la seguretat internacionals. Les intromissions de governs estrangers en assumptes interns comporten un risc de desestabilització interna, raó per la qual els estats se n’ han d’abstenir per regla general, llevat que en un país tercer es provoqui una situació que comporti un risc per a la pau i la seguretat internacionals.

Ara bé, que els estats no intervinguin no significa que no puguin estar informats d’allò que passa en altres països i que fins i tot no mantinguin postura al respecte que, per descomptat, mai no es farà pública. És aquí on juguen les regles de la diplomàcia: els governs no es poden mai moure del discurs de l’”assumpte intern”, que estan obligats a respectar. Però això no impedeix que òrgans parlamentaris, institucions o personalitats polítiques de reconegut prestigi del mateix estat, s’informin i fins i tot, opinin, sempre puntualitzant que ho fan a títol personal, com no podria ser altrament.

És així com hem d’entendre el que ha passat les darreres setmanes a l’entorn del procés sobiranista de Catalunya i la política nord-americana. Només això explica la importància donada per Madrid a la visita dels congressistes nord-americans al Palau de la Generalitat i de Puigdemont al Centre Carter i els esforços que ha fet per aconseguir un desmentit de l’administració Trump. No cal dir que, declaracions apart, les opinions de think tanks i persones de prestigi van modelant la que serà l’actitud dels EUA en funció de com avanci el procés català.

Declaracions a banda, les opinions de think tanks i persones de prestigi van modelant l’actitud dels EUA en funció de com avanci el procés 

Tot plegat ens permet recordar les declaracions que feia no fa gaire un conegut professor català de Ciència política, en les quals afirmava que els governs estrangers no es fixarien en Catalunya fins que Catalunya se’ls convertís en un problema. Aquesta afirmació em sembla inquietant i un xic exagerada, ja que “ser un problema” a nivell internacional implica, si més no, tenir a sobre un conflicte armat, que obligaria a les Nacions Unides a intervenir.

No crec que sigui aquest el cas, i els fets que hem vist arran dels contactes entre la Generalitat i polítics nord-americans així ho confirmen. L’únic que ha passat és que la qüestió catalana està en el tauler europeu, que darrerament s’ha començat a sacsejar. De fet, sempre havia estat així, almenys des del Tractat d’Utrecht, però la coincidència del procés català amb la crisi de la Unió Europea, els seus paral·lelismes amb Escòcia i altres nacions europees amb vocació independentista, i la seva relació amb el Brèxit, han fet que els mandataris nord-americans hagin inclòs Catalunya en la seva agenda. Això no implica necessàriament una simpatia amb la causa de la independència catalana, però tampoc amb la de la unitat d’Espanya. Només és qüestió de que els objectius del procés independentista coincideixin, o s’emmotllin, amb els interessos d’altres països, com ara els EUA. I això només depèn de nosaltres, els catalans. No es tracta, doncs,  de ser un problema sinó d’aprofitar una oportunitat.

Ferran Armengol Ferrer és Professor associat de Dret internacional públic i relacions internacionals, Universitat de Barcelona.