Quan un partit d'arrels socialdemòcrates com és el PSOE, és contínuament preguntat sobre si s'abstindria perquè governi la dreta del país, és a dir, el Partit Popular (PP), alguna sospita existeix que l'escenari es produeixi. Des del dia que es van convocar noves eleccions pel 26-J, corre entre els cercles polítics i periodístics de la capital espanyola un sentiment de seguretat respecte que la tria del secretari general socialista, Pedro Sánchez, serà la de facilitar la governabilitat al president en funcions, Mariano Rajoy. És a dir, per activa o passiva, una gran coalició.

L'escenari perquè aquesta hipòtesi cobrés vida residiria en els resultats del 26-J. Si els populars aconsegueixen guanyar els comicis assolint almenys 130 escons i Unidos Podemos assoleix el sorpasso, el PSOE s'alçaria amb la clau de la governabilitat, com li anunciava el CIS. Si Rajoy acceptés aleshores l'encàrrec del Rei per formar govern, el líder de Podemos, Pablo Iglesias en seria el segon en la llista. En aquest escenari Sánchez hauria de mullar-se, ni que no ho volgués.

Caurien com una llosa sobre les seves accions les paraules esmerçades durant Cercle d'Economia, on Sánchez mateix va assegurar que no hi hauria terceres eleccions a l'Estat. Aquesta vegada el relat d'apel·lar a les "forces del canvi", Ciutadans i Podemos no li funcionaria, en tant que la hipòtesi que li va quedar falsada en l'anterior contesa. La situació tampoc el situaria a ell com a eix articulador dels pactes, perquè no seria en cap cas el candidat del Rei, si dinamita el pacte amb Podemos, rebutjant Iglesias com a president.  

La disputa apareixeria llavors davant la possibilitat que Unidos Podemos aconseguís el sorpasso en vots i no en escons. Iglesias va assegurar fa uns dies que el principi democràtic consistia que liderés ell el govern de coalició progressista, en cas de ser el més votat. És a dir, amb el soci socialista com a vicepresident. Aquest seria un càrrec que difícilment podrien acceptar a Ferraz, si és que s'imposen amb escons com el darrer cop.

S'abstindria Sánchez per deixar que el seu enemic històric es quedés l'executiu, o s'entraria en el govern de Podemos, el partit que li disputa l'espai ideològic? Forçat pels periodistes en un col·loqui organitzat per El Mundo, Sánchez va assegurar que no es plantejava la primera opció. Però que ell no s'ho plantegi no vol dir que no ho hagi de fer el partit, si el 26-J el porta a la renúncia del seu lloc al partit.

Una gestora pren el control

Els socialistes van ajornar la celebració del Congrés Federal on hauran d'escollir nou secretari general a després de les eleccions, per evitar fronts oberts amb la repetició electoral, que els poguessin perjudicar. La via a què es podrien remetre, mentre es produeix la conformació de pactes i els socialises descarten l'opció de Podemos, "qui vol trencar la unitat d'Espanya", seria muntar una gestora que prengui el control i la decisió. Es podria al·legar que no s'ha donat suport, sinó que s'ha deixat governar el PP, enmig del relleu intern de la formació.

El nou candidat rebria el partit en plena forma, en tant que no hauria d'hagut d'assumir el cost personalista de cedir pas a Rajoy i la culpa podria recaure en Sánchez o en aquest ens gestor sense rostre visible per als ciutadans. L'opció del PP per renovar seria que C's s'abstingués també, o votés a favor d'una investidura del líder del PP, a canvi d'algun ministeri. La coartada que podrien fer servir els tres és la d'arraconar Podemos, el partit que consideren rupturista amb la Constitució i el "caos".

El context europeu

Espanya no està sola i el context internacional és apremiant perquè tingui govern. La Unió Europea ha paralitzat la pròrroga per l'incompliment dels objectius de dèficit, que va arribar a proposta de la Comissió Europea. El govern en funcions espera que es reanudi, però hi ha dins del Consell de la Unió Europea un grup de països crítics, com ara Alemanya, que encara ho podrien ser més, si la incertesa política es perllongués i el Banc d'Espanya continués avisant dels greuges per al creixement econòmic.

En aquest escenari, els socialistes podrien apel·lar a la seva batalla interna i al context internacional, per permetre allò que molt dirigents territorials del PSOE no volen: un pacte amb Podemos. Ja sigui pel referèndum, que ja no és una línia vermella segons Iglesias, o sigui perquè la formació morada és el seu doble en l'espai ideològic, o sigui perquè Podemos acabaria amb xollos com la llista d'excàrrecs socialistes en consells d'administració que va ensenyar durant el debat el podemista, però no el volen.