Un dels reconeixements internacionals que se li ha fet a la jove democràcia espanyola en els darrers 40 anys és que ha neutralitzat la instal·lació d’una ultradreta que tingués presència parlamentària pròpia i cos real al carrer. A diferència d’altres països europeus, al Congrés no hi ha cap formació extremista o xenòfoba que parli obertament de retrocedir en drets humans, cívics o socials. El fet que en el PP hi hagin confluït des de liberals centristes fins l’herència franquista ha permès que la ultradreta hagi quedat diluïda en el seu interior.

Això és un avantatge –en tant que evita que l’extrema dreta tingui visibilitat pròpia–, però també constitueix una perversió, perquè la pròpia acció del PP acaba assumint els plantejaments més extrems. D’exemples n’és ple: des de l’assumpció del franquisme com un episodi cronològic de la història d’Espanya –enlloc d’una taca maligna–, fins la negativa a assumir plenament els drets dels homosexuals, passant per una relativa tolerància amb els excessos de la ultradreta al carrer o en les mateixes institucions (en qualsevol país civilitzat, el xat de l’odi de la Policia Local de Madrid hagués acabat no com un expedient laboral, sinó amb la intervenció de la pròpia Fiscalia amb conseqüències penals).

El PP té competència per la dreta i bona part de les decisions de Rajoy –especialment les relacionades amb Catalunya– estan condicionades per la disputa de vots amb Cs en aquest extrem.

La irrupció de Ciutadans en el panorama polític espanyol ha modificat el la fotografia dels darrers quaranta anys. Ara el PP té competència per la banda dreta i bona part de les decisions que pren Mariano Rajoy –especialment les relacionades amb Catalunya– estan condicionades per la disputa de vots que té amb Albert Rivera en aquest extrem. PP i Cs han iniciat una oberta disputa pel conjunt de l’electorat de la dreta, tant el més moderat com el més extrem.

Ciutadans va fer el salt de Catalunya a Espanya fa prop de quatre anys, gràcies al suïcidi de Rosa Díez en construir un espai de centre social, i als escàndols continus que esquitxen el PP. Bárcenas, Gúrtel, Púnica i la immensa llista de casos de corrupció en els quals s’ha vist involucrat el Partit Popular han constituït una autopista per a Albert Rivera. Si a això se li suma la frescor que aporta la formació emergent i la regeneració que sovint necessiten els governants, el seu cartell té evidents mostres d’atracció per a determinades capes de votants desencisats del PP –en la majoria de casos– i pel PSOE –en menor volum–. Especialment entre les classes mitjanes i urbanes.

En aquest salt a la política espanyola, Cs es va veure forçat a traçar un discurs que anés més enllà del que havia emprat de manera obsessiva –i gairebé monogràfica: això sí que és un monotema– a Catalunya. Cap partit polític podia aspirar a tenir una certa presència estatal i territorial parlant únicament de la unitat d’Espanya. I menys els anys 2014 i 2015, en què el procés ja formava part de la política espanyola, però no condicionava les ments dels espanyols.

Quan el sobiranisme català ha passat a ser principal tema de la política espanyola, Cs ha exhibit el que realment va motivar als seus impulsors: l’anticatalanisme i el nacionalisme espanyol

Per aquest motiu, Ciutadans va dissenyar-se un vestit ideològic de tall liberal i ubicació centrista. Una bona estratègia per buscar un espai propi en uns moments en què el PP s’havia tornat a ancorar a la dreta, víctima de la seva majoria absoluta, i el PSOE continuava desaparegut i incapaç de captar que s’estava generant un ampli i determinant moviment social a la seva esquerra. Amb noves i renovades formes, amb innegable atracció estètica i amb un currículum ètic (encara) impol·lut, Cs tenia camp per córrer i el va aprofitar amb encert. Més encara quan va efectuar oportuns fitxatges que van contribuir a aportar-li credibilitat en determinats terrenys, com l’econòmic (Luis Garicano) o el cultural (Marta Rivera de la Cruz).

Però el nou escenari ha fet caure les carotes i ha mostrat les vergonyes. Quan el sobiranisme català ha passat a ser el principal tema de la política espanyola i ha obert la major crisi del país des de la irrupció de la Guàrdia Civil al Congrés dels Diputats el 23 de febrer del 1981, Ciutadans ha exhibit amb absoluta contundència verbal i manifesta visió estratègica el que realment va motivar als seus impulsors a entrar en política: l’anticatalanisme i el nacionalisme espanyol. L’acció del govern de Mariano Rajoy per abordar la carpeta catalana en termes de bloqueig i humiliació ha generat un escenari de tensió; i aquí és on Ciutadans se sent més còmode. Com totes les formacions populistes i extremistes.

L’únic partit liberal europeu amb el qual es poden establir paral·lelismes amb Cs és l’FPÖ austríac: una formació nacionalista que avui és la segona força del país

Ciutadans no és un partit de centre ni liberal. No hi ha cap partit liberal d’àmbit estatal a Europa que sigui nacionalista. No ho és el FDP alemany, que tradicionalment té en la política econòmica la seva principal raó de ser. No ho és el LibDem britànic, que fa bandera dels drets civils en totes les seves polítiques nacionals o locals. Tampoc ho és el MoDem francès, que acostuma a mirar de posar aigua als excessos de la grandeur a dreta i esquerra. Ni tampoc ho són el VVD o el D66 holandesos, que actuen com a forces moderades i integradores en la complexa política dels Països Baixos; ni els anomenats “partits del centre” danesos (Venstre, Radikale, Liberal Alliance...)...

L’únic partit liberal europeu amb el qual es poden establir paral·lelismes amb Cs és l’FPÖ austríac: una formació nacionalista que avui és la segona força del país i que va créixer gràcies a l’habilitat discursiva del populista Jörg Haider. FPÖ i Cs comparteixen certa estètica i uns quants eixos programàtics canalitzats a través del populisme més demagògic.

Ciutadans és, efectivament, un partit nacionalista. Malgrat uns quants quadres d’arreu d’Espanya, que s’hi van implicar motivats per la necessitat de teixir un nou espai en una Espanya política de blocs i que aguanten el tipus davant els bons resultats que els auguren les enquestes i amb la confiança que la suposada Fi del procés –sota una visió espanyola– els permetrà tornar a prioritzar l’agenda econòmica. És contra aquest nacionalisme –i no contra el liberalisme econòmic–contra qui Mariano Rajoy es juga el seu futur. Per això tots dos competeixen a la dreta de la dreta.

Santi Terraza és director de la agencia de comunicació 'Hydra Media' i de la Revista Castells. Presideix l'Eco de Sitges