"No volem una ERC profètica i estètica". Amb aquesta idea de fons, Carles Campuzano i Francesc-Marc Álvaro –tots dos de Vilanova i la Geltrú– han impulsat Esquerra Democràtica, una nova plataforma vinculada a Esquerra Republicana que aspira a incidir en el rumb del sobiranisme i del catalanisme progressista. L’associació, presentada el 29 de juny, neix amb la voluntat de generar pensament, propostes i debat en un moment que els seus promotors defineixen com de desorientació col·lectiva i de pèrdua de confiança en la política. Campuzano, diputat d’ERC, exconseller de Drets Socials i exdiputat de Convergència al Congrés, i Álvaro, diputat al Congrés, comparteixen la diagnosi d’un país "tocat" després dels darrers anys i la necessitat de reconstruir vincles, esperança i centralitat política. Des d’una mirada europeista i reformista, defensen reforçar un espai progressista sobiranista amb vocació de govern i capacitat d’incidir en la realitat, allunyat tant del dogmatisme com de la dependència de Madrid.
En aquesta entrevista amb El Nacional.cat, tots dos reflexionen sobre el sentit i els objectius d’Esquerra Democràtica, el moment que travessa el sobiranisme i el paper que ha de jugar ERC en els pròxims anys. "ERC mai ha tingut vocació de complementar el PSOE ni articular les esquerres estatals", sostenen, tot reivindicant un projecte polític centrat en Catalunya, amb ambició de majoria i voluntat de reconstrucció.
Què és Esquerra Democràtica?
Carles Campuzano: Esquerra Democràtica és una associació on ens apleguem persones que en els darrers anys ens hem incorporat en el projecte polític d’Esquerra Republicana en qualitat d’independents. Som gent que vam col·laborar amb el president Aragonès, també com a independents, quan ERC governava. Hi ha persones sense experiència política prèvia, amb experiència en altres forces polítiques i que compartim una idea central: aquest país necessita un espai progressista sobiranista, no depenent de Madrid. Volem enfortir l’espai que representa ERC, posant l’accent en l’espai del centreesquerra. Ho volem fer a través de l’associació, que ens dona més llibertat que no pas la militància d’un partit polític. Som una associació amb vocació d’incidència política i de moviment.
Defensen consolidar la força del centre cap a l’esquerra, com també el concepte de liberalisme social. Què vol dir això?
Francesc-Marc Álvaro: Pensem que una cosa que marca el segle XXI és una mirada nova sobre molts problemes i això també fa que les ideologies clàssiques que hem heretat del segle XX passin per un nou filtre. Som socialdemòcrates, defensem el liberalisme social i tot allò que ha construït l’Europa que tenim, que ha combinat llibertat i igualtat. L’hi podem dir de moltes formes: progressisme, liberalisme social, socialdemocràcia… estem en aquest carrer, que és el més gran. Això vol dir dos elements: el bloc social, que són les conquestes que des de l’any 1945 ens hem donat en el món civilitzat; i també drets i llibertats intocables, que busquen que totes les persones puguin exercir la seva autonomia personal, que és una idea molt republicana, la de la màxima llibertat. Això avui en dia està amenaçat i potser és el més nou d’aquest segle XXI. Són coses que quan el Carles (Campuzano) i jo érem joves es donaven per intocables. Ara, el populisme ultra i les dinàmiques de destrucció que veiem als Estats Units o en alguns països d’Europa les volen eliminar.
Carles Campuzano: Aquest plantejament ha de situar Europa com a referència. Un element que caracteritza la proposta d’Esquerra Democràtica és l’europeisme, que té dues dimensions: la defensa d’un determinat model de societat —economia de mercat, llibertats i drets fonamentals, democràcia, estat del benestar, distribució de la riquesa i protecció al medi ambient—. Aquest model és l’alternatiu a l’americà, i més encara amb l’auge del moviment MAGA, i a l’autoritarisme comunista del partit xinès. Diferent de les propostes que poden sorgir en el que avui denominem com a sud global.
Qui forma part més enllà de vostès dos?
Francesc-Marc Álvaro: La bona notícia és que en forma part gent molt més jove que nosaltres. És a dir, gent de trenta o quaranta anys, vinculada al món local, professional i que ha fet coses en instàncies, a tall d’exemple, en el tercer sector, a associacions cíviques, culturals o econòmiques. No venim a reivindicar un món passat, perquè la nostàlgia en política acostuma a ser un error. La nostàlgia en aquests moments seria una catàstrofe pels reptes que tenim en l’àmbit nacional i europeu, ja que tenim diferents reptes, com el canvi climàtic, les migracions o la revolució de la intel·ligència artificial. Això demana una mirada nova. En el projecte també hi ha persones que havien estat vinculades a entorns de Convergència, del PSC o d’entitats culturals que veuen en Esquerra Democràtica una forma de participar i contribuir a fer aquest carrer gran del progressisme amb Esquerra Republicana d’una forma més flexible que fer-se militant d’un partit.
Per què no han optat per ser un corrent dins Esquerra i han apostat per fer-ho fora del partit?
Francesc-Marc Álvaro: Creiem que el segle XXI demana enfocaments molt més dinàmics. Una cosa que ens imposem com a associació és ajudar a fer de ròtula entre la societat civil i les institucions, entre la gent i Esquerra Republicana. I això vol dir que volem buscar noves formes de participació. Potser hi ha moltes persones que en aquests moments veuen la militància com una cosa massa tancada o clàssica.
El dogmatisme, en política, té el problema que acaba topant amb la realitat
Tenen el mateix nom que el partit que va fundar el 1975 l’exconseller Ramon Trias Fargas. Una part majoritària del partit, aleshores, va acabar dins de Convergència, mentre que una altra part va dissoldre’s dins d’ERC…
Carles Campuzano: En aquell moment, els fundadors d’Esquerra Democràtica de Catalunya tenien com a referència l’Esquerra Republicana dels anys 30’, que era també la gent d’Acció Catalana. Es vinculaven amb aquesta tradició. El que ens agrada més enllà de la figura de Ramon Trias Fargas és la perspectiva de liberalisme a la britànica i no a l’americana, que és la neoliberal. També ens agrada la perspectiva socialdemòcrata de Josep Pallach. Són dos personatges molt rellevants. Volem empalmar amb l’Esquerra Republicana dels anys 30’ , que no era marxista, no era una esquerra que no bevia de cap tradició dogmàtica ni autoritària. Eren llibertaris i gens estatistes.
Creuen que a Esquerra Republicana, com a partit, li faltava aquest instrument?
Francesc-Marc Álvaro: No és una qüestió del que li falta, sinó que és una qüestió de quants podem ajudar a sumar per fer l'empresa que volem fer. A Catalunya, si vols transformar la realitat, has d’actuar en el centre. Totes les opcions són legítimes, però per canviar les coses hi ha un espai central. En aquests moments, aquest espai central està desocupat per aquells que l’havien ocupat tradicionalment: Junts no fa el paper que havia fet Convergència, mentre el PSC, que el podria fer, té el problema que és un partit que acaba buscant sempre la resposta a Madrid. És sucursalista. Per tant, han deixat buit aquest espai. ERC ja hi ha entrat molt, perquè el gir estratègic que fa ERC després del procés va en aquesta línia. Nosaltres volem reforçar aquest carrer gran. Si vols fer canvis, sigui habitatge, seguretat, educació o salut, has d’estar al mig. I la centralitat no és tant un concepte ideològic, sinó un concepte operatiu.
Creuen també que una part del vot del PSC l'hauria d'absorbir ERC a través d’aquest centrisme ideològic. Això ja no es va intentar durant el procés?
Carles Campuzano: Jo crec que va tenir èxit. Durant uns quants anys, el principal partit progressista a Catalunya va ser Esquerra Republicana i ara hi hem de tornar a fer convençuts que si volem tornar a aspirar a la independència només serà possible si en aquests espais centrals hi ha forces polítiques que no depenen de Madrid, i que no són sucursalistes. Volem un president de la Generalitat que no sigui membre del Comitè Executiu Federal del PSOE o que fins i tot no tingui l’aspiració a acabar sent el president del govern espanyol, com Salvador Illa. La nostra prioritat nacional és Catalunya i empalmem amb la millor tradició del català en l’àmbit polític. Des de Valentí Almirall, el catalanisme s’ha caracteritzat per construir partits polítics que no depenguin de Madrid. Això, històricament, ha tingut diversos moments que ha estat possible, i ERC ho ha protagonitzat en dos moments: durant la Segona República i en alguns moments del postprocés amb les eleccions del 2018 o el 2019.
Però majoritàriament el perfil del votant del PSC se'n va anar més aviat cap a Ciutadans…
Francesc-Marc Álvaro: El PSC ha estat un partit catch-all. El problema de la governació del president Illa és que quan tu ho fies tot a la tranquil·litat i bons aliments no transformes res, mentre que els problemes et venen igualment, sigui amb els pagesos, mestres o metges. El PSC té un problema d’enfocament, perquè el quietisme no és política. També té un problema estructural, que depèn de Madrid. Nosaltres, amb això, estem conjurats completament amb ERC. Som els que volem la independència i ho treballem grau a grau. No hi ha un divorci entre la política i les polítiques. Si volem construir la nació, ho hem de fer des de baix.
La nostre proposta va en la línia de la direcció estratègica que ha emprès ERC
L'esquerra en els últims anys ha sigut massa dogmàtica?
Carles Campuzano: El dogmatisme, en política, sigui d'esquerres o de dretes, té l'inconvenient que topa amb la realitat. I la realitat acaba sent més poderosa que les idees. Un dels problemes que ha tingut l’esquerra en el món occidental ha estat de llenguatge. Sovint s’ha utilitzat un llenguatge inintel·ligible per a la majoria dels electors. També ha tingut un problema a vegades de no acceptar que hi ha determinades inquietuds i problemes que els ciutadans tenen. Cito el conseller Joan Ignasi Elena: "La seguretat és fonamentalment un concepte que ha de defensar l’esquerra", perquè qui té els diners ja s’espavila per trobar la forma de tenir-la garantida. En canvi, en els barris treballadors o de rendes més baixes, és la Generalitat qui garanteix la seguretat.
Francescs-Marc Álvaro: Bernie Sanders, dirigent del Partit Demòcrata als Estats Units i padrí de l’actual alcalde de Nova York, deia que el progressisme global ha de tornar al cor d’allò que ha estat el projecte socialdemòcrata. Això vol dir: salut, educació, pensions, habitatge i compromís amb els drets bàsics. Això no vol dir oblidar altres coses, sinó que vol dir que tu penses en una majoria i això vol dir enfocar uns problemes que no es poden donar per resolts. En els últims anys els ultres han començat a parlar d’habitatge, i això és greu perquè sabem que són propostes enganyoses. Hem de tornar a formular amb més claredat les polítiques del bloc social, que són les que fan que la vida de les persones sigui millor.
S’ha interpretat durant els últims dies que Esquerra Democràtica és una forma de fer contrapès a la proposta del portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, de presentar una candidatura unitària de les esquerres espanyoles en el pròxim cicle electoral. És així?
Carles Campuzano: La nostra proposta va en línia de la direcció estratègica que ha emprès ERC. El congrés del partit i la seva direcció han decidit reafirmar que l’esquerra nacional de Catalunya és Esquerra Republicana. Per tant, ERC ha de liderar aquest espai que va del centre cap a l’esquerra i ho han expressat molt clarament en públic, tant el president Aragonès, com l’Oriol Junqueras. ERC mai ha tingut la vocació de ser el complement d’esquerres del partit socialista, ni tampoc ha tingut la pretensió d’articular les esquerres en l’àmbit estatal. Si alguna cosa diferencia ERC de l’esquerra espanyola en l’àmbit estatal, Izquierda Unida, Sumar o Podemos, més enllà de la qüestió de la independència, és que aquestes forces són profundament jacobines i centralistes quan discutim sobre com repartim el poder polític a Espanya. Fins i tot fan una defensa del dret a l’autodeterminació que acaba sent més retòric. No accepten que Catalunya tingui competències en matèria d’immigració, o habitatge o salut. Per resoldre qualsevol problema, acaben acceptant una invasió de competències exclusives que té el Parlament de Catalunya. Nosaltres defensem un projecte centrat a Catalunya, autònom i amb aquesta vocació del centre cap a l’esquerra. No només és el que defensa Esquerra Democràtica, sinó el que defensa Esquerra Republicana.
Francesc-Marc Álvaro: I és el signe dels temps. En les últimes eleccions autonòmiques, a l’Aragó o Andalusia, les úniques esquerres que aguanten són les que estan molt arrelades a la identitat de la gent, que són la Chunta Aragonesista o Adelante Andalucía. Alguns han descobert el Mediterrani. Que un partit que té 95 anys, com ERC, reivindiqui que el seu centre de gravetat és Catalunya o que ho faci Bildu o el BNG, vol dir que la política que acaba funcionant és la que té un nexe amb la proximitat i identitat. Això no vol dir que ERC, en les eleccions europees o en altres casos, pugui establir col·laboracions. De fet, ho fa amb els companys de Més Mallorca, Més Menorca o Compromís, mentre que en el cas europeu, amb bascs i gallecs. Però no podem perdre de vista que el que és més eficaç és representar els interessos d'aquells que tenim més a prop.
Per tant, és incompatible la proposta de Gabriel Rufián amb la idea que tenen vostès i l'actual direcció del que ha de ser Esquerra Republicana?
Carles Campuzano: La decisió estratègica del que farà ERC no dependrà d’Esquerra Democràtica ni dependrà del portaveu a Madrid. Ho decidiran els òrgans de govern d’Esquerra Republicana. Tinc la sensació i la convicció que ERC ja ha decidit què és el que vol fer: vol ser el partit progressista de Catalunya, l’esquerra nacional de Catalunya i que té aquestes relacions amb les esquerres nacionals de l’àmbit lingüístic dels Països Catalans i de les nacions històriques, com també amb una relació correcta amb les esquerres estatals, però que no té la pretensió d’articular-les.
Els lideratges d'Oriol Junqueras i Carles Puigdemont han estat i són encara importants
Tot i això, sembla que al portaveu d'Esquerra al Congrés, Gabriel Rufián, no li ha agradat del tot el seu projecte, perquè ha fet diversos retuits a les xarxes socials criticant-los...
Francesc-Marc Álvaro: Vivim en una societat en la qual l’atenció pot ser capturada molt fàcilment per coses menors. Nosaltres, com a Esquerra Democràtica i amb ERC, busquem una conversa política amb un cert gruix. Els tuits tenen la importància que tenen. Esmentaré un autor europeu, que és Jorge Semprún, que deia que tot això és una mica escuma del temps. Volem que la deliberació democràtica i el debat polític transcendeixin aquesta pulsió immediata de les xarxes, perquè és el que ens farà sortir del soroll i tornar la confiança en la política. Tenim un problema de desconfiança. Si no reconstruïm la confiança en les institucions i en tot el que fem per representar els altres, la gent se’ns anirà cap al populisme de dretes o cap a casa.
Carles Campuzano: Una de les expressions de la crisi de la democràcia és la banalització, l’infantilisme, la superficialitat i la dinàmica de les xarxes socials. Necessitem discutir els temes partint de la idea que la gent ens escolta, que té criteri i que espera que els tractem com a ciutadans responsables. Com deia Rafael Campalans, la política, sobretot, és pedagogia. Els problemes que tenim plantejats com a societat, els més greus, no tindran respostes que es puguin situar en una frase enginyosa en un tuit, sinó que demanaran coses més sofisticades.
Vostè, senyor Álvaro, en el seu discurs de presentació va assegurar que el procés no havia sortit bé i que el país s’estava descosint. Es pot tornar a cosir amb Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, que van ser qui van liderar el procés independentista?
Francesc-Marc Álvaro: Crec que és una evidència que el procés no va sortir bé. Sobretot, no va sortir bé per la repressió espanyola, a banda que un món independentista va cometre alguns errors. Un problema del fracàs del procés és que ha generat àrees de malestar legítimes i hi ha molta gent emprenyada legítimament. Hem d’evitar que es transformi en ressentiment, frustració i que la gent es quedi a casa. Nosaltres reconeixem el fracàs i anem a treballar perquè la nació hi és, juntament amb l’ideal d’independència. Els lideratges d’Oriol Junqueras i de Carles Puigdemont han estat i són encara importants. Hauríem de tenir la mirada prou justa per reconèixer el que hem fet i evitar el ressentiment. Un dels errors que tenim tendència a Catalunya és dir que l’error ha estat dels que estaven davant, només. Els polítics van cometre errors, però una mica tota la societat va participar d’algunes dinàmiques discutibles i que ara podem analitzar. La ciutadania en algunes coses es va autoenganyar. Crec que hem d’aprofitar el millor que encara han de donar gent com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, que han pagat un preu molt alt amb presó i exili. Això no vol dir que no hagin de poder fer un debat polític sobre el que va passar.
Segons vostès, s’han d’enfortir les relacions amb Junts?
Carles Campuzano: Esquerra Republicana i Junts han de poder compartir una agenda catalana i deixar de mirar el retrovisor del que va passar el 2017 i el 2018. Sobretot, Junts ha d’entendre que hi ha determinades qüestions que estan vinculades a Catalunya en què els seus vots no es poden posar al costat del PP i Vox, com ara el sistema de finançament. Junts té tot el dret del món a ser crític amb l’acord de finançament i considera que és insuficient, però crec que no té el dret a impedir que els catalans es puguin beneficiar d’un increment substancial del nostre sistema de finançament. Hem de poder compartir agenda catalana, com la llengua o la cultura. Potser aquestes oportunitats no les tindrem d’aquí a uns mesos. Per tornar a una imatge del president Pujol, ara la Bàltica ha estat desglaçada i el nostre vaixell ha pogut navegar i arribar a determinats ports, però la Bàltica es pot tornar a glaçar i aquest vaixell no podrà navegar i no podrem aprofitar les oportunitats que tenim ara, amb els vots decisius d’ERC i Junts a Madrid.
Francesc-Marc Álvaro: I Junts també ha de resoldre un debat intern entre aquells sectors que se senten seduïts pels cants de sirena d’Aliança Catalana i els que es mantenen fidels a una certa tradició que ve del pujolisme. Junts té un element crític que ha de resoldre: si es posen en el carril de Sílvia Orriols no ajudaran a crear consensos i a buscar solucions que representin una majoria, perquè ens faran residuals i petits, que és el que vol el partit d’Orriols. Hi ha gent que això ho sap llegir. La millor tradició del pujolisme és la integració, la cohesió social i evitar el que li ha passat al PP a Espanya, que s’ha posat a roda de Vox.
Creuen que hi ha un intent de reagrupament d’allò que era Convergència dins de Junts? Creuen que això és possible?
Carles Campuzano: La nostàlgia caracteritza en aquests moments tota la política al món occidental. Ho explicava molt bé Enrico Letta en una conferència a Barcelona: la nostàlgia del món que va ser té l’inconvenient que aquell món no tornarà. L’invent de Convergència no tornarà perquè el país de la tercera dècada del segle XXI s’assembla molt poc al de finals dels anys 70’, 80’, o 90’, que és quan va emergir Convergència i tenia un conjunt de lideratges nacionals com Jordi Pujol, Miquel Roca, Josep Maria Cullell i una pila de gent de comarques. La nostàlgia d’allò provoca fins i tot més melangia. El que sí que existeix és una reivindicació des de moltes forces polítiques dels millors aspectes d’aquella etapa, que es remunta als anys 60’, i que representa l’actitud amb la qual el catalanisme va afrontar un canvi demogràfic. El 1964, quan jo vaig néixer, la meitat de la gent que vivia a Catalunya no havia nascut a Catalunya. Aleshores, el catalanisme, en lloc de fer el discurs que fa Aliança Catalana, es va inventar amb Paco Candel, Jordi Pujol, Joan Reventós, Josep Benet, la gent del PSUC, els comunistes o els capellans de les parròquies dels barris que havíem de ser un sol poble i que català era aquell que vivia i treballava a Catalunya i en volia ser. Aquesta va ser l’actitud que ens va permetre que aquest país aspirés a la independència i que qui liderés el procés fossin molts dels fills i nets de la gent que havia arribat a Catalunya el 1964. L’ambigüitat respecte a les idees que representa Aliança Catalana no s’ha de tenir. Si haguéssim tingut aquestes idees aleshores, avui seríem un país trist, amargat i frustrat, i acabaríem sent una minoria nacional, no només en el conjunt de l’Estat o en el conjunt d’Europa, sinó que dins de Catalunya.
En el cas del senyor Campuzano, va assistir com a exsecretari general de la JNC en l’acte d’homenatge al president Pujol a Planoles. Com el va viure?
Carles Campuzano: Inevitablement, aquest acte tenia un punt nostàlgic. Érem una colla de baby-boomers veterans que havíem estat a la JNC, que ha estat molt important per a nosaltres. Era un acte purament nostàlgic, però acompanyat d’una cosa que no va ser gens nostàlgica, que va ser el discurs escrit pel president Pujol que era una reivindicació del seu pensament polític però molt amarat d’actualitat, justament amb relació a les qüestions de cohesió de país i en contra del sectarisme. Va ser un discurs que convida també a una mirada oberta sobre la política i que apel·la a una altra qüestió que era important als anys 60’ i és rellevant en l’actualitat, que és que la construcció nacional no depèn només d’allò que faci la Generalitat, els ajuntaments o els partits polítics, sinó del compromís quotidià dels ciutadans. I que és una invitació a sortir de la comoditat d’alguns que diuen: estic cansat després de tants anys. No ens mereixem estar cansats. Les generacions que ens han precedit, que van decidir començar a reconstruir el país en acabar la Guerra Civil, podien estar més cansades que les nostres generacions o que els joves d’ara, i no van estar-ho. Tenim l’obligació en un moment de preocupació sobre el futur del país de tornar a implicar-nos.
Senyor Álvaro, vostè que està al Congrés, veu un acostament de Junts cap al PP?
Francesc-Marc Álvaro: Hi ha l'evidència que Junts ha votat diverses vegades al costat del PP i de Vox. I no només en qüestions econòmiques. Hi ha una inèrcia que fins i tot desdiu de la tradició d’on ve Junts. Hi ha coses vinculades a la immigració que no hagués votat mai Convergència. Si hi ha un acostament, o no, ens ho dirà el temps. La política és allò que fas i descriu un partit que diu que no forma part de cap bloc espanyol, però que acaba donant moltes vegades el triomf amb les votacions a la dreta. Veurem si Carles Puigdemont creu que aquesta és una política efectiva justament per reforçar els interessos de Catalunya. Nosaltres ho dubtem en un moment en el qual la dreta i la ultradreta espanyola tenen com a programa eliminar les diferències. Què està fent el PP i Vox on governa, com ara al País Valencià o les Illes? Polítiques contra la llengua, la cultura, la memòria, les associacions o contra les escoles. El PP ara és presoner de la ultradreta i que està fent una regressió en termes de polítiques autonòmiques molt greu. Si hom és catalanista, ha de revisar si allò que fa està ajudant l’adversari o, en aquest cas, l’enemic.
Però Convergència, en el seu moment, va pactar amb el Partit Popular i es va aconseguir el traspàs més gran de competències de la Generalitat…
Carles Campuzano: Sí, però hi havia una diferència substancial: l’any 1996 no hi era Vox. El PP no tenia alternativa. O pactava amb el PNB o amb Convergència o no podia governar Espanya. No ho van fer per convicció, sinó per necessitat i es van produir els acords que van permetre un increment substancial del poder polític. Però a partir del 1998-1999, encara amb minoria relativa i havent-se complert els acords del Majestic, el PP va començar a treure la poteta i va sortir de l’armari amb la majoria absoluta del 200 de José María Aznar. Les polítiques de José María Aznar, aleshores, va ser l’inici del que va culminar en la proposta d’independència. Les polítiques d’Aznar es basaven en la idea que calia convertir Madrid en una capital global que xuclés totes les energies del seu voltant per competir Londres o París. Considerava que l’estat de les autonomies era un problema i que calia afeblir-lo. Considerava que el sentiment nacional espanyol s'havia afeblit i que calia reforçar-lo i que calia allunyar-se del projecte europeu per vincular-se en el projecte transatlàntic amb els Estats Units. Apostava per un estat del benestar més semblant a l’americana, i no pas a l’europea. Aquest era el PP del 2000. Si això li afegeixes Vox, el PP del 1996 s’hi assembla molt poc, en un context en el qual necessitava PNB i Convergència.
Senyor Álvaro, l’any que ve hi ha eleccions al Congrés. Li agradaria repetir la seva responsabilitat com a diputat d’ERC?
Francesc-Marc Álvaro: En la política estàs sotmès a la contingència constant. Tu pots fer planificacions, però després pot rebentar-ho tot. La meva voluntat és la que tenia el primer dia: voluntat de servei, ajudar i ser-hi. Tot i això, tinc molt clar que l’escó no és de la meva propietat. ERC sap que tinc una bona predisposició, però al final no depèn de mi, sinó de moltes circumstàncies. Sigui diputat, o no, jo treballaré en el camp d’aquestes idees que estic exposant, i que busca una política nacionalment compromesa, progressista, que ajudi la gent i que eviti una cosa molt catalana, que és l’extrem, la rebentada, el cremar-ho tot i després caure en la repressió.
A vostè, senyor Campuzano, no li agradaria tornar a Madrid?
Vaig ser-hi molts anys i crec que vam fer bona feina. M’agrada recordar sempre que al principi vaig ajudar a posar fi al servei militar obligatori i que al final vaig ajudar a fer fora Mariano Rajoy.