L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol ha fet aquest dissabte una crida a preservar l’esperança col·lectiva i el compromís amb el país en un discurs amb motiu de l’homenatge que li ha retut la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC). Amb 96 anys, Pujol no ha intervingut directament i el seu parlament ha estat llegit per la presidenta del consell nacional de l’organització, Carlota Monfort, davant militants i dirigents del món postconvergent. El discurs, de to reflexiu i amb voluntat de llegat polític i moral, s’ha presentat com “un homenatge a una causa molt més gran que tots nosaltres”. Pujol hi ha repassat la seva trajectòria vital i política, marcada —segons ha recordat— per “moments de joia, d’èxit i també de dificultats”, així com per errors i esperances acumulades al llarg de dècades de dedicació a Catalunya.
“Des de ben jove vaig entendre que Catalunya era una nació que havia patit una gran derrota històrica”, ha afirmat en el text, tot recordant els atacs als drets socials, culturals i lingüístics del país. Davant d’aquesta realitat, ha reivindicat que la seva generació va assumir “l’obligació d’aixecar-la moralment i econòmicament”, una tasca que ha situat en el context del franquisme, la Transició i els anys de govern a la Generalitat. Un dels eixos centrals del discurs ha estat la reivindicació del paper de la societat civil en la construcció nacional. “Catalunya no l’ha fet mai un govern, sinó la gent”, ha remarcat Pujol, citant explícitament famílies, mestres, empresaris, pagesos, comerciants, voluntaris, alcaldes i joves com a protagonistes del progrés del país.
"No espereu que tot ho resolgui la política"
En aquesta línia, ha advertit contra una excessiva dependència de la política institucional: “No espereu que tot ho resolgui la política”. Segons ha defensat, “les nacions fortes són aquelles que tenen una societat civil forta”, mentre que una societat que perd la confiança en si mateixa no pot ser salvada per cap govern. Pujol ha recuperat així el concepte de “construcció nacional” que va marcar bona part del seu pensament polític, insistint que aquest procés va més enllà de les institucions i passa per integrar persones, consolidar la llengua i generar consciència de país. “Ser una nació moderna vol dir integrar i construir des de la diversitat”, ha vingut a dir.
L’expresident ha alertat especialment del risc del desànim col·lectiu, que ha definit com la principal amenaça per al futur de Catalunya. “Els pobles moren quan deixen de creure en si mateixos”, ha afirmat amb contundència, en una de les frases centrals del discurs. Pujol ha fet una crida explícita a no deixar-se arrossegar pel pessimisme i a mantenir la confiança en les pròpies capacitats. Ha recordat que Catalunya ha superat moments històrics molt més adversos —incloent derrotes, persecucions i guerres— i ha defensat que la seva trajectòria és “una història de fe i de construcció”. “Catalunya només tindrà futur si continua sent ella mateixa”, ha afegit, tot rebutjant tant la por com el tancament o la nostàlgia. En canvi, ha apel·lat a una actitud basada en la confiança i en la voluntat activa de continuar existint com a poble.
Integrar, no excloure
En el seu missatge a les noves generacions, Pujol ha insistit que estimar Catalunya implica compromís real: “No significa repetir consignes, sinó assumir responsabilitats”. Segons ha defensat, el veritable patriotisme consisteix en el servei i la contribució al bé comú. També ha reclamat la necessitat de persones preparades i amb capacitat de pensar a llarg termini. “Les nacions no es construeixen a cop de titular ni a través de les xarxes socials”, ha advertit, en una crítica implícita a la immediatesa del debat públic actual. L’expresident ha subratllat igualment la importància de deures com la transmissió cultural, la integració de les persones nouvingudes, la cohesió social i el treball ben fet. “Sense això, els drets acaben sent paper mullat”, ha apuntat.
Un altre dels missatges destacats del discurs ha estat la defensa d’una identitat oberta. Pujol ha advertit contra la confusió entre fermesa i sectarisme o entre identitat i exclusió. “La nostra força no ha estat la uniformitat, sinó la capacitat d’integrar, sumar i fer sentir partícips persones molt diferents”, ha afirmat. Aquesta idea connecta amb una de les línies mestres del seu pensament: la construcció d’una Catalunya cohesionada a partir de la diversitat, amb la llengua i la cultura com a elements vertebradors però amb voluntat inclusiva.
En el tram final del discurs, Pujol ha ofert una reflexió de caràcter més generacional. Ha definit Catalunya com “una obra inacabada” que cap generació no pot considerar pròpia en exclusiva. “Cada generació n’és dipositària: la rep, la cuida, l’enriqueix i la transmet”, ha assenyalat. En aquest sentit, ha recordat que la seva generació va rebre “un país ferit” i va intentar reconstruir-lo, i ha traslladat aquesta responsabilitat als joves: “Ara és la vostra feina, amb amor al país i esperança”. El discurs s’ha tancat amb una apel·lació directa a preservar aquesta esperança col·lectiva: “Els pobles que la perden acaben desapareixent”. Amb aquesta advertència, Pujol ha volgut deixar un missatge final clar a les noves generacions: “La missió que us confio és que estimeu Catalunya”.