Tot el que està passant a Madrid no es podria entendre sense dues persones. No es mouen a la primera línia política, sinó a la rereguarda, entre bastidors. I la seva batalla es juga més enllà del que es veu al terreny de joc. Com s'ha arribat fins aquesta situació ho evidencia. El primer moviment de la particular partida d'escacs va ser la confecció a Madrid d'una moció de censura del PSOE amb Ciutadans, per a iniciar un acostament. La resposta va ser immediata: treure del calaix un decret de dissolució de l'Assemblea de Madrid i avançament electoral pel 4 de maig. Aquest primer round se'l va endur Miguel Ángel Rodríguez, cap de gabinet d'Isabel Díaz Ayuso, i el va perdre Iván Redondo, cap de gabinet de Pedro Sánchez. La política sovint es juga als marges, a l'ombra, allà on els focus no il·luminen. Però qui són i què persegueixen?
Miquel Ángel Rodríguez, MAR, és un vell conegut de la política espanyola. Tant pel seu pas per la política institucional com per la seva etapa com a tertulià i flagell aznarista de l'esquerra. Va ser l'omnipresent cap de gabinet de José María Aznar, que el va portar de la Junta de Castella i Lleó al Palau de La Moncloa. Se li atribueix l'autoria intel·lectual del famós "váyase, señor González". Ara vol repetir l'operació amb Isabel Díaz Ayuso, també amb La Moncloa com a horitzó. És qui està darrere de tots els moviments i discursos de la polèmica presidenta de la Comunitat de Madrid. No tenen res d'improvisació ni de bogeria. Està tot pensadíssim. La mateixa trajectòria de MAR ha estat marcada per la polèmica, des de la seva dimissió com a portaveu castellanolleonès fins a la seva detenció per quadruplicar la taxa d'alcohol al volant. Sempre n'ha sortit dempeus. Que parlin d'ell, encara que sigui malament.
L'operació madrilenya l'ha dirigit ell a la Puerta del Sol, i no des del carrer Gènova. Casado va ser informat la nit abans del moviment, segons el seu entorn. Va ser un tràmit. Era una possibilitat, ben treballada, que Ayuso i MAR tenien damunt la taula des de fa mesos. Faltava trobar el momentum. I ara va per tot, amb agenda pròpia. Del "váyase, señor González" al "comunismo o libertad". Primera pota, fulminar Ciutadans amb una OPA hostil. Ja ha aconseguit captar Toni Cantó. Segona pota, segellar l'entesa i la simbiosi amb l'extrema dreta de Vox. Res de cordons sanitaris. I tercera pota, acabar d'erigir-se en la cap de l'oposició de facto del govern espanyol de coalició. Una esmena a la totalitat a Pablo Casado, que no té cap escenari favorable. Si Ayuso arrasa, no hi haurà qui la freni en les seves ambicions. Si Ayuso perd el torcebraç, el PP perd la joia de la Corona, la Comunitat de Madrid, que ha regnat durant 26 anys consecutius. Això tres mesos després del desastre del 14-F a Catalunya.
FOTO: El cap de gabinet de Sánchez, Iván Redondo (davant), i el de Díaz Ayuso, Miguel Ángel Rodriguez (darrere)
A l'altra banda del tauler hi ha Iván Redondo, el també omnipresent cap de gabinet de Pedro Sánchez, que l'ha acompanyat des de la seva reconquesta del PSOE. Paradoxalment, la seva carrera de spin doctor va començar amb el populisme del popular Xavier García Albiol. Hi ha molta literatura sobre la seva figura. Segons a qui es pregunti, la seva influència és real o una mica exagerada. Però tothom coincideix que remena moltes cireres. O, com a bon aficionat als escacs, mou moltes fitxes. És cert que Múrcia va ser un error de càlcul, que els seus pròxims atribueixen al ministre José Luis Ábalos. Però es té per un gran expert en jugades mestres, rodones. Va gestar el famós efecte Illa amb tot l'aparell de l'Estat. Es va traduir en una victòria més simbòlica que efectiva, però victòria al cap i a la fi. I ara vol repetir el mateix a la capital de l'Estat, per a continuar projectant una imatge d'hegemonia socialista.
Redondo, però, s'ha trobat amb el rellotge en contra i un Madrid abandonat pel PSOE, malgrat haver guanyat les eleccions el maig del 2019. En part perquè el discret candidat socialista, Ángel Gabilondo, ha estat desaparegut durant els últims dos anys. Redondo ha aprofitat per a donar-li una imatge renovada. L'objectiu: pescar també al botí de Ciutadans, un partit en liquidació. D'aquí la consigna gens improvisada de dir que no es planteja tenir Pablo Iglesias de vicepresident, perquè representa els "extremismes". Per això ha dit obertament que vol una entesa amb Més País i Ciutadans. En la mateixa línia ha anat el compromís de no tocar els impostos del paradís fiscal madrileny en els dos anys de legislatura que queden. El PSOE també ha reforçat el soso Gabilondo amb alguns fitxatges, com la polèmica ex-UPyD Irene Lozano. I traurà a passejar el president Pedro Sánchez tant com pugui, com va fer a les eleccions catalanes.
En aquesta batalla de Madrid també hi juguen, però, altres actors. Ho demostra el salt de Pablo Iglesias a l'arena madrilenya, que ha sacsejat el camp de l'esquerra. Dos objectius interrelacionats entre cella i cella: salvar Unidas Podemos de la desaparició de l'Assemblea de Madrid per així poder conservar el seu rol a la política espanyola. També hi juga Íñigo Errejón, que segons l'entorn d'Iglesias va ser qui va rebutjar la candidatura unitària. El seu projecte en solitari va arrencar justament a les autonòmiques i municipals madrilenyes de 2019, amb gran èxit. Però mig any després s'estavellava en el seu salt al Congrés, amb dos minsos diputats per Madrid. S'està reconfigurant el tauler polític de l'Estat per als pròxims anys. Com va dir Ayuso, Madrid és Espanya. I a la capital espanyola no només hi aterren centenars de turistes francesos; també ho fan els grans estrategs de la política estatal.