Els columnistes que van escriure les 48 hores següents als atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils van provar de relacionar-los amb el procés en una mesura o altra, amb més o menys traça, en sintonia amb el relat de l'independentisme com una conspiració violenta, colpista i sense escrúpols. Aquesta línia té dues variants. Una trasllada la impressió que les institucions catalanes, Mossos d'Esquadra inclosos, van descuidar la vigilància antiterrorista per la seva "deriva independentista" ("quimera secessionista", "envit sobiranista", etcètera). Una altra, que l'independentisme maniobrava amb els Mossos per a protegir el referèndum.
Aquestes conjectures es posen a rodar poques hores després de la tragèdia i amb l'operació antiterrorista dels Mossos encara en marxa. Espanya estava en alerta antiterrorista 4 (en una escala de 5) a causa dels grans atemptats terroristes comesos per Daesh (Estat Islàmic) a França, Bèlgica, Alemanya i el Regne Unit des del 2014. A més, com a teló de fons mental, la lluita contra la banda terrorista ETA, que la Brunete mediàtica equiparava amb freqüència a la pugna contra l'independentisme i el "català violent".
Portada contundent, menys de 36 hores després dels atemptats
Conxorxa amb els Mossos
La conxorxa, indocumentada, de l'independentisme i els Mossos és el rerefons de dues peces firmades per dos directors adjunts d'El País. a "El fin de la frivolidad", del mateix dia 17, Lluís Bassets, assegura que "els Mossos d'Esquadra, com a policia integral de Catalunya, necessiten comptar amb tots els mitjans de coordinació internacional per combatre aquesta plaga". A continuació, especula amb la sospita: "és dubtós que aquesta coordinació sigui possible si els seus comandaments estenen constantment l'ombra del dubte sobre el comportament constitucional dels seus comandats".
Bassets també aventura una segona frivolitat que hauria posat Barcelona a la diana del gihadisme: la turismofòbia. [L'acompanya en la pirueta, a La Razón, l'exdiplomàtic espanyol Inocencio Arias a "Zarpazo en la meca del turismo"].
L'endemà, Xavier Vidal-Folch, en "La política no volverá a ser igual", amenaçant, dona per feta la conxorxa secessionista dels Mossos: "Els ciutadans reclamen unitat en defensa de l'ordre democràtic compartit. No toleraran cap debilitament de les seves defenses, ni bromes ni especulacions amb la idea d'apartar cap cos policial de la legalitat constitucional i estatutària". Ni una paraula sobre la bona feina de la policia catalana.
Connivència gihadista
La sospita de connivència de l'independentisme amb el gihadisme, sense dades o documentada de manera malintencionada, també ve de lluny. Ja el desembre de 2015, El Mundo publica un magnífic exemple d'aquesta manera de pensar: "La Yihad y el secesionismo catalán", on la dona per feta.
El seu autor —Ignacio García de Leániz Caprile, professor de Recursos Humans a la Universitat d'Alcalá de Henares— afirma que "el silenci dels líders catalans en una qüestió tan crítica [la implantació de l'islamisme radical] potser es deu, d'una banda, a la seva convicció que l'islamisme català i els seus centres de difusió s'alineen amb el procés d'independència...". Atenció al detall: "Islamisme català". Més endavant parla de l'independentisme com a "patologia política [...] capaç d'arriscar fins i tot la salvaguarda de la seva població".
Aquest prejudici no només tenyeix les editorials d'El Mundo i La Razón. No pocs columnistes ho assumeixen amb normalitat. Un dia després dels atemptats, a l'ABC, José María Carrascal firma "Esta vez, Barcelona", on assegura que Barcelona i Catalunya "viuen [...] amb totes les mirades posades en l'1 d'octubre, els nervis com a cordes de violí i les passions desencadenades per un govern local disposat a saltar-se totes les lleis de l'Estat i fins i tot internacionals per aconseguir la independència. No diguin que no era l'escenari ideal per atreure l'atenció del món sencer. L'ISIS no podia desaprofitar-ho i aquí en tenen els resultats".
Al mateix diari, el mateix dia 18, Hermann Tertsch ("Muerte y mentira") no es talla: "Ahir destacava en les seves solemnes condemnes la soldadesca de la depravació política del nacionalisme català i l'esquerra espanyola. Com si Barcelona fos un escenari equivocat. Com si quan van signar amb ETA que no matés a Catalunya i només en la resta d'Espanya, la gihad també haguès signat".
De nou al tabloide monàrquic, Salvador Sostres ("Barcelona sangra de realidad") abunda en l'argument: "[...] Barcelona llanguia [...], amb una alcaldessa i una Generalitat incapaces d'atendre les amenaces reals, massa ocupats inventant enemics imaginaris. I el mal veritable arribà cruament ahir i es va trobar les portes obertes i sense guardar".
ABC també publica l'anàlisi "Cinco claves del ataque contra España", de Pedro Pitarch, un tinent general retirat. A més de sumar-se a la sospita gihadista, es queixa que la Generalitat ofereixi "la informació en català!" i que Puigdemont aparegués "sense cap menció a Espanya ni a l'actuació de les FCSE. Vaja, com si fos el cap d'un Estat independent", cosa que li sembla "estúpida, roïna i provinciana", i l'atribueix a "mesquines actituds per obtenir una miserable rendibilitat política domèstica del dolor i la consternació". Pitarch bada, doncs els Mossos van informar en quatre llengües, castellà inclòs.
Una onda diferent
Hi ha columnistes amb tota una altra actitud. Pocs. L'exministre García Margallo, a La Razón ("Civilización contra barbarie"). Lucía Méndez a El Mundo, que a "Unidad para el duelo" diu que "ambdós presidents van entendre que l'important no era el procés independentista, sinó sumar-se plegats al dol col·lectiu". També, almenys aquells dos dies, el columnista insígnia d'El Confidencial, José Antonio Zarzalejos ("Los atentados y la nueva agenda política"), parla de "no [...]relacionar de manera malintencionada els atemptats amb el procés secessionista". O Ignacio Camacho a "Examen de Estado" ("És molt probable que assistim a manipulacions avantatgistes, a postveritats virals, a inculpacions llancívoles, a explicacions esbiaixades").
Un to i tema molt diferents gasten altres columnistes que van escriure en aquelles 48 hores. En vénen tres d'El Mundo. Arcadi Espada, a "Sangre para los coquetos", assegura que la seva preocupació en aquell moment no són els morts —tots són iguals— sinó "els inqualificables burgesos de Barcelona que porten anys supurant una grotesca faula sobre la llibertat. A mi m'importen aquests paios i paies de poble, toscos com les seves mandíbules, incultes com els seus camps, la passió nacionalista i xenòfoba dels quals només és una revenja personal sobre la Ciutat."
José María Albert de Paco, a “Atentado en Barcelona: Cuando empezó todo” també es lamenta en una sola direcció: "cal tenir uns nassos especialíssims per a, en un instant així, acudir a la protesta a presentar armes, amb l'estelada al coll perquè no es digui que el procés decau". A "La ciudad violada, la idea refutada", Ignacio Vidal-Folch vol assegurar-se que no hi hagi confusions amb la nacionalitat. "Per als gihadistes, també els barcelonins som literalment «porcs espanyols» [...] Aquí res de «fet diferencial», ni societat democràtica i pacífica...", etcètera.
El director adjunt d'ABC, Luis Ventoso, de vacances, també escriu el dia 18. A "Un abrazo a Cataluña" recorda "els fortíssims llaços que uneixen als espanyols de totes les latituds amb els catalans" i pronostica que "tot Espanya donarà un exemple memorable de solidaritat i afecte pels seus compatriotes catalans, un exercici d'amor i racionalitat que xocarà poderosament amb la pestilent prèdica del radicalisme separatista i xenòfob".
Fernando Reinares, el millor especialista espanyol en gihadisme, diu a la seva última anàlisi, aquesta setmana, que "quan els atemptats, la societat catalana es trobava ja profundament dividida entre independentistes i els qui no ho són. La reacció social a aquests actes de terrorisme va reflectir aquesta fractura". Potser. Ja es veu que la fractura no es va fer sola.