Jaime Mayor Oreja és recalcitrant i tossut. Enganxat a una idea fixa. L’ex ministre de l’Interior de José María Aznar (1996-2001) està enderiat a promoure el relat que equipara la Catalunya del procés amb l’Euskadi terroritzada per ETA. Mayor és, ara mateix, el principal fabricant de la imatge del “català violent” i ha posat al servei d’aquesta tasca la fundació que presideix, anomenada Valores y Sociedad.

Qui més contribueix a la difusió d’aquesta dèria és l’ABC, que ha estat al costat de Mayor des que va començar la seva carrera política. Amb informació, però també amb columnistes com Isabel San Sebastián o Hermann Tertsch, claus en la propagació del relat al diari i a les ràdios on col·laboren. Al nivell de l’ABC juguen dues ràdios, la Cope i EsRadio, la de Jiménez Losantos.

També s’hi suma algun nom del parnàs del periodisme brossa, com Eduardo Inda, per a qui a Catalunya hi ha un “nivell de violència no viscut ni al País Basc” i que vincula Mas amb “els terroristes”.

El cicle

On es fabrica el relat del “català violent”, però, es a Valores y Sociedad. La seva activitat estrella pel 2017 és el cicle «El fortalecimiento de España», organitzat amb una fundació similar, la Villacisneros. El 28 de febrer es va celebrar el primer col·loqui de la sèrie: «El fortalecimiento del coraje cívico para la defensa de España». La composició de la taula no enganya ningú. Era una barreja de víctimes d’ETA i de representants de l’unionisme català incandescent, presentats com els “resistents al separatisme”. La comparació es fa sola.

Seien plegats Consuelo Ordóñez, presidenta de Covite (Colectivo de Víctimas del Terrorismo, escissió de l’Asociación de Víctimas del Terrorismo, AVT) i germana de Gregorio Ordóñez, regidor del PP assassinat per ETA el 1995; José Antonio Ortega Lara, el funcionari de presons segrestat 532 dies per ETA entre 1996 i 1997; Mariano Gomà, president de Societat Civil Catalana; Josep Bou, president d’Empresaris de Catalunya; Dolores Agenjo, la directora d’institut que es va negar a deixar les claus del centre pel 9N, i Jorge Campos, president de la Fundación Nacional Círculo Balear.

L’ambient venia ben escalfat per les ràdios i l’ABC, que va entrevistar tots els panelistes els dies previs a la cosa. El to de l’acte el dona la presentació dels participants. Dolores Agenjo és “l’expressió del coratge cívic a Catalunya” i Gomà i Bou son “dos empresaris que es juguen els seus negocis plantant cara al corró separatista”, mentre que Campos “des dels 19 anys desafia el pancatalanisme” a les Illes.

Moderava la taula rodona Ana Velasco Vidal-Abarca, filla del comandant Jesús Velasco, assassinat per ETA el 1980, i d’Ana María Vidal-Abarca, fundadora de l’AVT, de la que en va ser presidenta del 1989 al 1999. Velasco va militar al PP i després a VOX, el partit que vol adaptar a Espanya el Front Nacional de Marine Le Pen. Ortega Lara també hi milita.

La coordinadora del cicle és María San Gil, expresidenta i candidata del PP basc a la lehendakaritza el 2005, una “filla política” de Mayor Oreja, com ella s’ha definit. San Gil sempre ha estat intransigent amb qualsevol perspectiva de negociació amb ETA —ella seia a la mateixa taula que Gregorio Ordóñez quan el van matar a sang freda.

Qui compra el relat

La convocatòria va tenir èxit. No només perquè la sala era plena de gom a gom —unes 500 persones— sinó, sobretot, perquè altres mèdia, a més de l’ABC, han comprat l’equiparació entre ETA i l’independentisme català. El Español, per exemple, retrata als panelistes com “sis persones que per experiència personal fan front a les imposicions del nacionalisme”. Tots iguals, tant se val si és una víctima d’ETA o un unionista català incòlume.

La crònica d’El País també cau en el mateix parany i resum així el contingut de la sessió: “L'aposta de la Generalitat per declarar la independència de Catalunya. L'agressió soferta per un grup de guàrdies civils a Alsasua, Navarra. La política d'immersió lingüística a les Illes Balears. El paper del Govern en la resposta a l'independentisme. L'herència d'ETA i la batalla pel relat de la memòria entre les víctimes i els assassins”. Tot se situa i valora al mateix nivell: els assassinats d’ETA i l’ensenyament del català.

El Mundo en va fer una ressenya breu. La Razón, però, titula la seva crònica “El temps dels herois civils”. Arrenca així: “van decidir un dia rebel·lar-se davant la por, la injustícia, la imposició o els totalitarismes en representació d'aquells que no tenen veu o els han fet callar”. Etcètera.

Agenjo “exemple de resistència cívica davant l’establishment secessionista”, segons l’ABC, “va enardir l'audiència”. No és estrany. En la seva intervenció en va deixar anar de gruixudes com aquesta: “han estat anys de veure com es vulneraven els drets lingüístics de la població castellanoparlant, que és la majoritària. 40 anys de veure com els nens castellanoparlants no poden escolaritzar-se en la seva llengua materna. 40 anys de silenci per por que et etiquetin, que et classifiquin, a entrar en una llista negra”.

L’ex professora i ex candidata de Ciutadans es va exclamar: “On és el Govern [espanyol]? (...) El problema de Catalunya ho és de tot Espanya. Si us plau, ajudeu-nos perquè està en joc Espanya i la llibertat”.

El català no pensa

Així tot. Gomà va explicar al públic que “l'espiral independentista” ha fet que els catalans “es mirin de reüll”, una variant benigna del “català violent” posada en circulació per l’exministre Fernández Díaz amb les seves "famílies dividides" per Nadal.

En l’entrevista prèvia, la periodista de l’ABC li pregunta si “s'entreveuen signes d'esgotament o el suflé segueix alt”. És un altre clàssic actual: el procés, set anys i mil enquestes després, és tot just un suflé, una escalfada temporal. Gomà respon que els sobiranistes “han aconseguit que renunciem a l'orgull del català d'haver estat la comunitat més culta i oberta d'Espanya”.

En una tribuna al mateix diari, el mateix Gomà afegeix més llenya al foc del “català violent”. Descriu una Catalunya on “s'ha armat d'odi als grups radicals que s'atreveixen a enfrontar-se física i violentament a qualsevol dissident”. Literalment. Per tant, demana “a Espanya i el seu Govern que, sense més dilació, apliquin mesures contundents, evitant per descomptat qualsevol tipus de violència, que d'altra banda no serà gens fàcil”.

Per la seva banda, Bou va advertir contra “els silents” que no “es fiquen en embolics” per no comprometre’s. A l’entrevista prèvia, l’empresari pastisser havia explicat que “al poble català se l’ha ensenyat a sentir, no a pensar".

Violents i “armats d’odi” segons Gomà. Un ramat sentimental i atemorit, segons Bou. No és fàcil sumar-ho.

Campos no es va quedar enrere. Es va queixar que a les Illes “tenim un nacionalisme que és de fora. Som víctimes del nacionalisme totalitari, gairebé un terç d'Espanya pateix les conseqüències d'un nacionalisme totalitari”, en referència a l’ensenyament del català a les Illes.

San Sebastián ("¡Dónde està el Gobierno!”) i Tertsch (“De la ley al coraje”) van dedicar greus i solemnes columnes a la cosa.

Entre el públic hi havia, esclar, Jaime Mayor Oreja. També Esperanza Aguirre o Santiago Abascal (“Santi”, escriu la periodista de l’ABC amb aquella familiaritat). Abascal és el president de VOX.

Més actes

Aquest acte només és el primer de la sèrie, que cobreix tot el camp on es pot construir el relat del “català violent”. María San Gil, acompanyada de José María Aznar, va explicar el 23 de gener la resta de l’operació.

Al març, l'historiador Fernando García de Cortázar i Esperanza Aguirre parlaran de “L’enfortiment de la Nació” per a recordar “els innombrables fets històrics que ens haurien de portar a sentir-nos plenament orgullosos de ser espanyols”. Aguirre és qui va dir que “Espanya és una gran nació amb 3.000 anys d'història. Això ho han de saber els nens”.

Jaime Mayor i Jon Juaristi —un ex militant d’ETA (pm) convers que fa anys que circula en aquest entorn— afrontaran al maig “l'enfortiment de la veritat enfront de les mentides del nacionalisme (...) més preocupat pels presos que per col·laborar amb la justícia en la reobertura de casos que ajudin a aclarir els més de 300 assassinats sense resoldre, més preocupat per consolidar la seva parcel·la de poder marcant distància amb la resta d'Espanya que per la convivència”. Un cop més, terrorisme i secessionisme són vistos com el mateix problema.

El mateix mes el cicle se centrarà en “L'enfortiment de la consciència d'Espanya”. L’objectiu aquí són els mitjans de comunicació, “essencials” perquè el “relat immediat és fonamental a l'hora de moure les consciències i d'aconseguir la necessària mobilització en defensa de la Nació”. Hi participaran Bieito Rubido, director de l'ABC; Federico Jiménez Losantos, director d'EsRadio; Francisco Marhuenda, director de La Razón; Carlos Herrera, Director de La Mañana de Cope; Antonio Fernández Galiano, President d'Unitat Editorial, editora d’El Mundo. Modera: Isabel San Sebastián.

Al juny, Alejo Vidal Quadras parlarà sobre “L'enfortiment de la democràcia i l'Estat de Dret” i Hermann Tertsch de "L'enfortiment d'Espanya en el nou escenari mundial”.

L'obsessió

Aquest plan respon fil per randa a la línia de Mayor Oreja i el seu entorn. Ve de lluny. Ja a l’octubre del 2004, Mayor va equiparar “els problemes territorials” amb la “lluita contra el terrorisme”. Es referia al “pla Ibarretxe” i a “la ruptura reformista de Maragall i Carod”. En la mateixa frase.

Tres mesos després, hi tornava. ETA, a més de fer-se notar al pla Ibarretxe, "apadrina l'arbitratge d'ERC al conjunt d'Espanya”. Per a Mayor, la reforma de l’Estatut català llavors en curs era la secessió “a càmera lenta”.

En una trobada amb Aznar, Acebes i Rajoy, a l’octubre del 2010, va vincular la fortalesa d'ETA amb les consultes per l'autodeterminació celebrades en alguns municipis catalans. “No només es mesurarà la fortalesa d'ETA pel nombre d’escamots sinó pel nombre de referèndums d'autodeterminació que s'han fet a Catalunya”, va dir. En la mateixa línia, el retard del Tribunal Constitucional en sentenciar l'Estatut “dóna aire a ETA”.

Mayor va valorar la trobada de Carod amb dirigents etarres a Perpinyà així: “ETA ha arribat a Catalunya perquè s’adona que no podia trencar Espanya només des del País Basc i per això ha fet el salt d’Estella a Perpinyà". Era l’abril del 2011. L’any següent, en una entrevista (una més) a l’ABC, insisteix que cal fer front a l'independentisme català com es va fer amb ETA. Etcètera.

Per justificar el seu convenciment, l’exministre mai aporta cap dada ni fet fora de la trobada de Josep Lluís Carod amb dirigents d’ETA a Perpinyà, on els hi va demanar la dissolució de la banda. És més aviat una idea persistent que s'ha apoderat del seu esperit, que és la definció d'obsessió que ve al diccionari.