Arnau Fernández Pasalodos (Barcelona, 1995) és doctor en Història Contemporània i autor del llibre ¿Mató tu bisabuelo al mío? (Editorial Crítica, 2026). Forma part de l'última generació a la qual l'Estat espanyol li ofereix la possibilitat de buscar justícia per als familiars que van ser víctimes del franquisme. Després d'ells, ningú més podrà: els seus fills —si en el futur en té— ja no. Això, que va en contra dels principis europeus que defensen que els crims de guerra i contra la humanitat no prescriuen, se li tolera a Espanya en el marc de la UE. El seu avi, de la CNT, va ser assassinat d'un tret al cap per les forces franquistes a la porta de casa el 1948. A banda de fer recerca historiogràfica, Fernández ha aconseguit declarar davant d'un tribunal espanyol per aportar documents sobre la mort del seu avi Manolo. Confia que en un futur hi hagi una resolució establint la veritat judicial sobre un assassinat que assegura que li fa mal. En el seu llibre recull altres testimonis de besnets i besnetes de víctimes del franquisme. Són els últims ciutadans que, d'acord amb la llei de memòria democràtica del "govern més progressista de la història", tindran dret a reivindicar la memòria dels seus familiars represaliats i sol·licitar la intervenció de l'Estat per recuperar les seves restes. Fernández Pasalodos és actualment investigador postdoctoral a la Universitat de Granada i abans d'aquest darrere llibre havia publicat Hasta su total exterminio. La guerra antipartisana en España (1936-1952), sobre la repressió contra els maquis. La seva recerca ha estat distingida amb diversos guardons. L'obra de Fernández Pasalodos posa el dit a la llaga d'assumptes de la Guerra Civil Espanyola tancats en fals.
Les lleis de recuperació de la memòria històrica a l'Estat espanyol han establert un límit a l'hora de recuperar aquesta memòria. És lògic aquest límit? Per què el legislador ha decidit posar-lo?
Hi ha un article de la llei de memòria democràtica del 2022 que estableix que la quarta generació de la víctima és l'última que té dret a sol·licitar, per exemple, una ajuda pública per obrir una fossa. Això és molt important. Perquè l'Estat espanyol no està obligat a facilitar aquests recursos per caritat. Hi està obligat pel dret internacional. Té l'obligació de facilitar recursos econòmics, informació i eines perquè la ciutadania pugui cercar les víctimes del franquisme, perquè estem parlant de víctimes de crims contra la humanitat i de crims de guerra. Ens trobem davant d'una contradicció molt greu. Tenim un Estat espanyol amb un govern que des de fa anys es presenta com "el govern més progressista de la història", un govern que aprova, en coalició amb Sumar, una nova llei de memòria l'any 2022 i que, al mateix temps, introdueix un límit que, al meu entendre, es carrega directament el dret internacional. Perquè el dret internacional és molt clar: la condició de víctima d'un crim contra la humanitat no prescriu.
Per què creus que ho han fet?
Jo crec que és perquè al PSOE la memòria li molesta. Les fosses comunes i la memòria no fan guanyar vots. Tinc la sensació que, amb aquesta llei, el que es buscava era posar-hi un límit. Evidentment, això és una opinió personal. No és una conclusió acadèmica ni una argumentació jurídica. Perquè hi ha qüestions de les quals mai no s'ha volgut parlar a l'Estat espanyol. L'espoli econòmic, l'espoli patrimonial, les cases, els terrenys i les empreses que van passar de mans de famílies represaliades a mans de persones vinculades al règim. Encara avui hi ha descendents que continuen sent propietaris d'aquells patrimonis. Què fem amb això? Perquè això és un problema enorme. Per això tinc la sensació que la llei de memòria és, en bona part, una llei de maquillatge. Una llei per tranquil·litzar les persones que ens sentim vinculades a aquestes qüestions, moltes de les quals hi treballem professionalment, però que en realitat no resol els problemes de fons. I aquests problemes continuen allà: la desmemòria, la manca de rendició de comptes, la manca de justícia real per a les víctimes i també per als beneficiaris de la repressió. Al final, tinc la sensació que aquells que haurien d'estar més interessats a abordar aquestes qüestions, que són les esquerres, simplement han deixat de voler-ho fer.
A Catalunya hi ha qui reclama la creació d'una oficina específica d'atenció als familiars de les víctimes. Creus que continua sent una assignatura pendent?
Crec que aquí hi ha una mancança important. Falta sensibilitat per entendre que això fa mal. Tant si parlem de Catalunya com d'Andalusia o de l'Estat espanyol. Això fa mal. Evidentment, qui més ha patit és la víctima directa. Però el dolor no desapareix del tot. Hi ha una violència que tu no has viscut personalment, però que d'alguna manera heretes. I això també fa mal. A mi em passa. Em fa mal des de la meva posició de besnet del Manolo. I em fa mal quan penso en altres famílies. Per sensibilitat, per empatia, perquè estem parlant de gent que va passar fam, que va patir repressió i que va perdre familiars. I moltes vegades et trobes que no existeix un espai on puguis anar i parlar amb una persona. No amb un formulari, no amb una bústia electrònica, no amb un correu automàtic. Amb una persona. I no cal que aquella persona m'abraci ni em demani perdó pel que li va passar al meu besavi. No és això. Això ja ho farem entre nosaltres, entre persones que compartim aquesta sensibilitat. Però sí que necessito una certa humanitat. Una certa empatia. Que algú entengui que darrere d'un expedient, darrere d'una consulta, darrere d'una petició d'informació, hi ha una família i hi ha una història de dolor. I això que estem parlant em sembla molt important. No sé si la paraula adequada és "denunciar-ho", però com a mínim n'hem de parlar. Perquè és una part del problema de la qual gairebé mai no es parla.
A banda de vegades sembla que remenar aquestes qüestions també molesta...
Sí, i això és una cosa que també em fa mal. Al final parlem d'això perquè ens sentim vinculats a aquestes històries. Parlem amb altres persones que també hi estan vinculades, fem recerca, volem entendre què va passar. Però moltes vegades, quan surts d'aquests cercles, et trobes que hi ha gent a qui això li molesta. I a mi això em costa d'entendre. Perquè jo penso que si una persona de dretes, o un votant de Vox, em digués que el seu avi va ser assassinat a Paracuellos, per posar l'exemple més habitual, jo voldria exactament el mateix per a ell que per a mi. M'agradaria que pogués recuperar les restes del seu familiar, que pogués donar-li una sepultura digna, que sabés on és enterrat i que tingués accés a tota la documentació possible. Òbviament, si aquella persona era un feixista convençut jo no compartiré les seves idees. Però una cosa són les idees i una altra és el dret de les famílies a saber què va passar amb els seus morts. A mi això em sembla absolutament normal. I, sincerament, crec que sovint falta aquesta mateixa empatia cap a l'altra banda.
També és veritat que hi ha molt desconeixement. La majoria de la gent no sap què van fer els seus avis o besavis...
Aquest és un tema molt interessant. Perquè és veritat que existeix una exaltació política del franquisme. Vox n'és el principal articulador avui dia. Però al mateix temps existeix una absència gairebé total dels descendents dels repressors en l'espai públic. I això és una cosa que a mi m'interpel·la molt com a historiador. Aquest llibre ha estat una aventura molt personal, però professionalment jo no soc un historiador de les víctimes. El meu camp d'estudi habitual són els botxins. Jo fa anys que investigo la Guàrdia Civil dels anys quaranta i cinquanta. Per això una de les coses que més m'interessava era intentar parlar amb famílies de descendents de repressors. Volia saber com funciona la seva memòria familiar.
I ho has aconseguit?
No gaire. I precisament això encara m'interessa més. Mira, et posaré un exemple molt personal. Jo vaig presentar el llibre a Barbastre. El meu besavi era de Peraltilla, que és molt a prop, i allà la gent es coneix tota. Durant aquella presentació vaig saber que descendents de Marcelino García Gracia, un dels guàrdies civils que van participar en l'assassinat del meu besavi, havien descobert aquella història gràcies al llibre. No ho sabien. I a mi m'encantaria poder parlar amb aquella família. Però no per assenyalar-los, ni per retreure'ls res, ni per dir-los que són responsables del que va fer el seu avi. Això em sembla absurd. Ells no són culpables de res. El que m'interessa és entendre què passa quan descobreixes que una persona de la teva família va participar en un assassinat polític. Com encaixes aquesta informació? Com reconstrueixes la memòria familiar? Com canvies la imatge que tenies d'aquella persona? Aquestes preguntes em semblen humanament i acadèmicament fascinants.
Però no has aconseguit parlar-hi.
No. Ho he intentat amb aquesta família i també amb altres famílies de repressors. I gairebé sempre he topat amb el mateix mur. Llavors et fas preguntes. Per què no volen parlar? Per què aquest silenci? Per què a Espanya pràcticament no existeix un debat públic sobre els descendents dels botxins? Perquè si mires altres països, això sí que ha passat. A l'Argentina o a Xile, quan acaben les dictadures i comencen els processos democràtics, apareixen associacions de fills i filles de repressors. Persones que volen entendre què van fer els seus pares o els seus avis i que, sovint, volen marcar una distància pública amb aquell passat. A Espanya això pràcticament no existeix. I jo em pregunto per què. És perquè encara existeix una identificació política amb aquell passat? És perquè hi ha famílies que continuen considerant justificables aquelles actuacions? És perquè hi ha una por molt profunda a remoure determinades memòries? No ho sé.
Ara estem en un moment d'eleccions. Ja hem parlat del que ha fet el que es presenta com el govern més progressista de la història. Situem-nos en un escenari de victòria de les dretes i de l'extrema dreta. Quins passos enrere creus que veurem en matèria de memòria?
Hi ha una cosa que sempre m'ha cridat molt l'atenció de Santiago Abascal. Ho dic perquè, vist com està el panorama, potser d'aquí a uns mesos serà vicepresident del govern. Si analitzes els seus discursos, veus que en moltes qüestions econòmiques i socials hi ha sobretot eslògans. Hi ha molta consigna i poca proposta concreta. Però hi ha dos àmbits en què sí que hi ha una construcció ideològica bastant elaborada: el gènere i la memòria. Jo no soc politòleg, però m'interessa molt l'estudi de les extremes dretes. Llegeixo molt sobre aquests moviments i acostumo a seguir els discursos de Vox. I sempre m'ha cridat l'atenció que, mentre que en qüestions econòmiques hi ha molt poca substància, en matèria de memòria sí que hi ha un projecte clar. I aquest projecte passa, en primer lloc, per derogar la llei de memòria democràtica del 2022. No és una especulació. És el que ja han fet o han intentat fer allà on governen amb el PP. Ha passat a l'Aragó i està passant a Andalusia. Aquí a Andalusia hi ha una proposta que pràcticament ja està preparada per ser aprovada al Parlament. És l'anomenada Llei de Concòrdia.
Què implica exactament aquesta Llei de Concòrdia?
Jo crec que el nom ja ens diu moltes coses. La paraula "concòrdia", o "reconciliació", implica una idea d'equivalència. Implica dir que totes les parts són iguals. Que tots tenen la mateixa responsabilitat. Que víctimes i botxins ocupen un mateix pla moral. I això és profundament problemàtic. Perquè, al final, el que acaba transmetent és que els colpistes del juliol del 1936 són tan responsables del conflicte com les seves víctimes. Que tots van ser igualment culpables. Que aquí tothom va fer barbaritats i que, per tant, no té sentit distingir entre repressors i represaliats. Aquest discurs no és nou. És, en bona part, el discurs franquista. És la idea que "todos fueron malos", o que "todos fueron buenos", o que la República era un desastre i, per tant, algú es va veure obligat a intervenir. I jo crec que és exactament aquesta lògica la que reapareix darrere d'aquestes lleis.
I més enllà del relat, quines conseqüències pràctiques té?
En té moltes. La més immediata és que desapareixen les polítiques públiques de recerca de víctimes. La llei andalusa de concòrdia, tal com està plantejada, no recull partides pressupostàries per continuar cercant desapareguts del franquisme. No preveu el mateix nivell d'intervenció pública que les lleis de memòria. I això és molt greu. Perquè no estem parlant simplement d'una opció política més. No és una qüestió de preferències ideològiques. Estem parlant d'obligacions derivades del dret internacional. I aquí hi ha una qüestió que a mi em preocupa especialment. Què està fent la Unió Europea davant d'això? Perquè la Unió Europea es presenta constantment com un espai compromès amb els drets humans, amb la memòria democràtica i amb les garanties jurídiques internacionals. És una part central del seu relat polític. Però al mateix temps permet que dins del seu propi marc institucional hi hagi governs que impulsen polítiques que, al meu entendre, van en direcció contrària. I això és una contradicció enorme. Perquè si una administració autonòmica aprova una norma que dificulta o impedeix la recerca de víctimes de crims contra la humanitat, estem entrant en un terreny que va molt més enllà del debat partidista. No és una discussió entre dretes i esquerres. No és una qüestió de si tu votes una opció o una altra. Estem parlant de principis jurídics que Europa afirma defensar des de la Segona Guerra Mundial. Estem parlant de Nuremberg. Estem parlant dels principis que es van establir després dels judicis als criminals nazis. Estem parlant d'un consens internacional que diu que els crims contra la humanitat tenen unes obligacions específiques de veritat, justícia i reparació. I és això el que jo crec que ens estem jugant.
Tu personalment tens por del que pugui passar si aquest escenari es materialitza?
Sí. I no ho dic des d'una perspectiva abstracta. Jo he treballat en projectes europeus. Ara mateix torno a una universitat pública. El meu salari és públic. La meva recerca depèn de recursos públics. I el llibre mateix és un bon exemple d'això. Molts dels que treballem en aquests àmbits depenem d'estructures públiques. Historiadors, arqueòlegs, antropòlegs, sociòlegs... Fem una feina que és pública en dos sentits. És pública perquè la financen diners públics i és pública perquè està orientada a la societat. Nosaltres no treballem en un laboratori tancat al món. Treballem de cara a la ciutadania. I sí, em preocupa que desapareguin les condicions que fan possible aquesta feina. Perquè jo he pogut investigar la Guerra Civil gràcies a recursos públics. Sense aquests recursos no estaria fent aquesta entrevista ni hauria escrit aquest llibre. I això és una cosa que de vegades s'oblida. Ningú del Banc Santander vindrà a donar-me una beca per estudiar la repressió franquista. Això no funciona així. La recerca sobre aquestes qüestions existeix perquè hi ha institucions públiques que la financen. I això també té conseqüències en altres professions, com ara el periodisme. A mi em preocupa molt el que pugui passar amb el periodisme. Perquè ja veiem algunes actituds preocupants. Ho hem vist amb Vox intentant condicionar entrevistes, establint requisits que són incompatibles amb la pràctica periodística normal. Quan un partit pretén controlar les condicions en què es publica una entrevista o reclama drets sobre els continguts generats pels informadors, entra en una dinàmica molt perillosa. Pot semblar anecdòtic, però no ho és. És una manera d'entendre la relació amb els mitjans. I això em preocupa molt. Perquè historiadors, periodistes, antropòlegs, sociòlegs... tots treballem en l'espai públic. I tinc la sensació que hi ha sectors polítics que no només volen discutir allò que fem, sinó que directament volen desmantellar els espais des dels quals ho fem. I aquí la universitat pública és un exemple evident. Jo crec que venen amb ganes de carregar-se moltes coses que fins ara havíem donat per garantides.
I això també afecta la investigació a llarg termini.
Totalment. Investigació n'hi continuarà havent. La pregunta és quina investigació. Perquè recursos per estudiar determinades qüestions segurament n'hi continuaran havent. Per investigar la Reconquesta, o segons quina història nacionalista i glorificadora, probablement hi haurà diners. Però llibres com aquest? Investigacions sobre repressió franquista? Treballs sobre fosses comunes? Això ja ho veurem. I jo ho dic molt clar: aquest llibre l'he pogut escriure perquè he tingut un contracte d'investigació públic, finançat per l'Estat i per la Unió Europea. Sense això, jo no podria haver fet aquesta feina. Abans de dedicar-me a la universitat treballava a l'IKEA. I ho dic sempre perquè és la veritat. Jo soc historiador perquè les institucions públiques han fet possible que ho sigui. Si no, probablement continuaria treballant a l'IKEA. I ho dic amb tot el respecte del món cap a la gent que hi treballa. Però no podria dedicar-me a investigar. Per això em preocupa tant el que pugui passar si desapareixen determinades polítiques públiques. Perquè al final el que està en joc no és només la memòria. També és la capacitat de produir coneixement sobre aquesta memòria.
Per acabar, i ja sé que és una pregunta molt àmplia, quin seria per a tu el model ideal d'una política pública de memòria? Quines serien les prioritats d'un estat que realment volgués afrontar aquest passat?
És una pregunta molt bona. Potser no et faria un decàleg, però sí que et diria dues coses que per a mi són fonamentals. La primera és la justícia. Crec que l'Estat espanyol fa vergonya en matèria de justícia transicional. Ho diu molta gent abans que jo i ho continuaran dient després. Però és que és així. I si em permets ho explicaré a partir de la meva pròpia història familiar, perquè crec que s'entén molt bé. El meu besavi, el Manolo, va ser assassinat l'any 1948. La meva àvia va créixer sense pare. Li maten el pare i, al cap de pocs anys, també va perdre la mare. Es queda pràcticament sola. Sent una nena molt petita ja treballava a cases de famílies amb més recursos perquè no tenia alternativa. La meva mare, que és la següent generació, tampoc va poder anar a la universitat. No perquè no tingués capacitat o no en tingués ganes. No hi va poder anar perquè la meva família era pobra. I aquí és on la repressió té conseqüències que duren dècades. La meva mare acaba els estudis bàsics i es posa a treballar. Com tantes altres famílies de vençuts de la guerra i de la postguerra. Ara bé, quan mires què va passar amb moltes famílies de repressors, la història és una altra. Els fills i els nets dels qui van guanyar la guerra accedeixen a la universitat, fan carrera militar, ocupen càrrecs públics, acumulen patrimoni. I aquí hi ha una diferència enorme de capital econòmic i cultural. Això és una conseqüència directa d'una injustícia que mai no s'ha corregit.
I durant la Transició no es corregeix.
Exacte. Arriba la Transició. Arriben governs socialistes. Arriben dècades de democràcia. Però no hi ha una autèntica rendició de comptes. I mentrestant els responsables de la repressió van morint. Moren tranquil·lament al llit. Moren després d'haver criat els seus fills, després d'haver consolidat les seves carreres professionals, després d'haver gaudit d'una vida normal. I jo penso en la meva àvia. Penso en una dona que va morir sense recuperar el cos del seu pare. Penso en la meva mare, que mai no va poder trepitjar la universitat. I penso també en els assassins del meu besavi, l'Agustín Serna i el Marcelino García. Van morir tranquil·lament. No van retre comptes davant de cap tribunal. I això és el contrari de la justícia.
Per tant, què es pot fer encara avui?
Més del que molta gent es pensa. Jo crec que la justícia continua sent una eina fonamental. Fa aproximadament un any vaig anar a declarar davant de la Fiscalia de Granada pel cas del meu besavi. Ho explico a l'últim capítol del llibre. I va ser un dels dies més importants de la meva vida. Ho dic sense exagerar. Vaig sortir d'allà plorant. Tremolant.
Què representava per a tu aquell moment?
Representava poder dir oficialment una cosa que per a mi és molt important. Poder mirar una representant de l'Estat i explicar-li que, segons la documentació que existeix, el Manolo va ser assassinat. I poder posar noms. Poder dir que els responsables materials van ser Marcelino García Gracia i Agustín Serna Royo. No és una opinió meva. No és una història familiar. És una cosa que està documentada. I ara hi ha una investigació oberta a la Fiscalia d'Osca que pot acabar produint una cosa que per a mi és molt important. No una sentència, perquè no hi pot haver sentència. Tant les víctimes com els botxins són morts. Però sí una veritat judicial.
Què vols dir amb una veritat judicial?
Vull dir que hi hagi una resolució pública, signada per institucions de l'Estat, que digui clarament què va passar. Que hi hagi una fiscalia o un jutjat que estableixi que el senyor Manuel va ser assassinat per motius polítics. Que es reconegui oficialment. Que es reconegui també qui van ser els autors. Perquè això té un valor enorme. No perquè algú acabi a la presó. Això ja és impossible. No perquè algú sigui castigat penalment. Si no perquè l'Estat, per fi, et mira als ulls i et diu: "Sí. Això va passar." I això és molt reparador.
És una qüestió de dignitat.
Exactament. Dignitat. Quan vaig sortir de la fiscalia vaig abraçar la fiscal. Plorava. I li vaig donar les gràcies. Li vaig dir: "Gràcies per aquests vint minuts de dignitat." Perquè és això. La meva àvia ja no hi és. Ja no ho podrà veure. Però almenys ho podem veure nosaltres. Almenys podem sentir que l'Estat reconeix allò que va passar. I això és una part molt important de la reparació.
I si la primera prioritat és la justícia, quina seria la segona?
Les fosses. Sense cap dubte. Localitzar-les. Obrir-les. Identificar les persones. Retornar-les a les famílies sempre que sigui possible. Per una qüestió de dignitat. I torno al terreny personal perquè és inevitable. El meu besavi continua en una fossa comuna. Jo vaig aconseguir localitzar el lloc on era enterrat. Vaig anar al cementiri d'Osca. Però quan hi arribo descobreixo que damunt de la fossa comuna s'hi han construït nínxols de formigó. Jo ja sé que probablement no recuperaré mai les seves restes. Però m'agradaria que altres famílies sí que ho puguin fer. Perquè les fosses comunes són l'última victòria dels assassins. El meu besavi fa gairebé vuitanta anys que està enterrat en un lloc que no va escollir. El van enterrar on van voler els seus botxins. Això és terrible. I moltes vegades no pensem prou en la dimensió humana d'això. Tu t'imagines passar vuitanta anys enterrat en un lloc que no has triat, sense cap identificació, sense que la teva família sàpiga exactament on ets? Això és el que han viscut milers de famílies. I això és el que encara intentem reparar.