Un informe del Parlament Europeu ha identificat onze llengües que, com el català, estan reconegudes oficialment a escala estatal o subestatal en els Estats on es parlen, però no gaudeixen de l'oficialitat a la Unió Europea. La investigació, que s'ha recollit en un document al qual ha tingut accés l'ACN, assenyala que l'aranès, el turc, el luxemburguès, el feroès, el groenlandès, el frisó, el papiament i el valencià -que diferencien del català- gaudeixen d'un reconeixement “similar” al del català, el basc i el gallec. L'informe l'ha elaborat el Servei de Recerca de l'Eurocambra pel Grup de Treball Llengües dels Ciutadans i Serveis Lingüístics, del qual formen part els eurodiputats Esteban González Pons (PP) i Javi López (PSC).
Aquest grup de treball va sol·licitar que se seleccionessin les llengües d'acord amb el criteri de “representació”, és a dir, la proporció de la població que parla una determinada llengua, però també segons altres criteris com el reconeixement constitucional o oficial a l'estat membre en què es parla o l'ús de la llengua en els parlaments estatals o subestatals. Seran els eurodiputats del grup els encarregats d'elaborar una proposta sobre la viabilitat de l'ús de les tres llengües al plenari a la Mesa de la cambra.
Va ser la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, qui va demanar als eurodiputats que estudiessin la viabilitat econòmica, jurídica i logística de permetre l’ús de les tres llengües cooficials de l'Estat espanyol al plenari europeu després que el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, li fes arribar el setembre una carta en què li demanava que fes efectiu l'ús del català, el basc i el gallec a la cambra.
El cas català, en l'aire
Fonts parlamentàries afirmen a l'ACN que l'informe demostra que no existeixen llengües a Europa similars al cas de les tres llengües cooficials de l'Estat. És a dir, que compleixin amb els següents criteris: que es puguin parlar al parlament estatal; que ja tinguin acords amb algunes institucions europees; que un estat membre vulgui demanar-les com a oficials; o que siguin parlades per milions de persones. Altres fonts properes al grup de treball consultades pel mitjà assenyalen el contrari i alerten que el document evidencia que l'oficialitat del català, el basc i el gallec donaria peu a moltes altres llengües minoritàries que no estan reconegudes a la UE. El debat sobre la votació per atorgar l'oficialitat a les llengües catalana, basca i gallega a la UE previst per la setmana passada es va posposar novament davant la manca d'unanimitat entre els 27 estats membre en la reunió del Consell d'Afers Generals de la UE.
Els règims lingüístics a la UE
L'informe també identifica sis règims lingüístics existents a la Unió Europea, entre els quals hi ha el cas dels estats membres que tenen una sola llengua oficial en tot el seu territori i permeten l'ús d'altres llengües de forma “molt limitada”, com per exemple, en l'emissió o presentació de documents als tribunals. En aquesta categoria el Servei de Recerca de l'Eurocambra inclou Estònia, França i Bulgària, que només tenen una llengua oficial, així com Letònia, on el latgalià i el livonià estan protegits, però no tenen estatus de llengua oficial. També entrarien en aquesta categoria els règims lingüístics d'Hongria, on diferents idiomes com l'alemany, el búlgar o el polonès estan protegits, però només l'hongarès és oficial.
L'informe també identifica el cas dels estats membres que reconeixen més d'una llengua oficial en tot el seu territori estatal, com ara Xipre (grec i turc), Irlanda (irlandès i anglès) i Malta (maltès i anglès). A Luxemburg, hi ha també tres llengües oficials, que es diferencien pel seu ús (francès per a la legislació vinculant i el luxemburguès i l'alemany per a l'administració i els procediments judicials). I, a Finlàndia, el suec i el finès són idiomes oficials.
A més, hi ha el cas dels estats membres que, com Espanya, tenen un idioma oficial a tot el país i, a més, reconeixen altres llengües —català, basc i gallec— com oficials en l'àmbit autonòmic. Es tracta de casos en què llengües oficials a escala regional o local gaudeixen de protecció “constitucional o quasi constitucional”, com passa a Bèlgica amb el francès, el neerlandès i l'alemany, o a Eslovènia on, a més de l'eslovè, també l'hongarès i l'italià estan reconeguts com a llengües oficials en els territoris on es parlen.
Un altre règim identificat és el d'Eslovàquia, on la legislació permet utilitzar una llengua minoritària —com el búlgar, el croat o l'alemany— en comunicacions oficials amb les autoritats on la població minoritària representa, almenys, un 15% de la població local. També passa a Romania o a Polònia, on llengües minoritàries parlades per almenys un 20% de la població local poden fer-se servir en els tràmits amb les autoritats.
La particular norma croata per oficialitzar una llengua
El text recull que a Croàcia existeix una norma particular que atorgaria l'estatus de llengua oficial a una llengua minoritària si aquesta és parlada per, com a mínim, una tercera part de la població local “en unitats regionals o locals de govern”, és a dir, en administracions com ajuntaments o diputacions. Si aquest llindar s'assolís, passarien a ser llengües oficials dels territoris de Croàcia en qüestió el serbi, la llengua rutena i el romaní.
A banda, el text també apunta que en “territoris definits” d'alguns estats membres “es permet oficialment i legalment l'ús d'idiomes específics en els tràmits amb l'administració, encara que no tinguin l'estatus de llengua oficial en aquests països”. És el cas del baix alemany, el frisó i el sòrab a Alemanya i del meänkieli o les llengües sami a Suècia.