Castell de Montjuïc. Barcelona, 15 d’octubre del 1940. Fa 85 anys. Vint mesos després de l’ocupació franquista de Barcelona (gener, 1939) i divuit mesos després de la conclusió de la Guerra Civil espanyola (abril, 1939). Un escamot militar espanyol —del bàndol rebel que s’havia sollevat contra el legítim règim republicà—, afusellava Lluís Companys, 123è president de la Generalitat de Catalunya. Companys va ser acusat, jutjat i sentenciat a mort pels càrrecs de “presidente de la Generalidad y responsables de los hechos acaecidos en Cataluña”; és a dir, pel seu càrrec institucional i pels crims comesos durant la revolució anarquista (juliol, 1936 – maig, 1937). I es va donar per fet que durant aquella etapa hauria ordenat la mort de més de 8.000 persones. Però, realment, Companys va signar 8.000 sentències de mort?
El gran error de Companys
El 21 de juliol del 1936, després de dos dies d’intensos combats urbans que se saldarien amb la victòria de les forces lleials a la Generalitat (Barcelona va ser l’única ciutat del territori republicà que va derrotar els militars i paramilitars colpistes amb la força de les armes), el president Companys va reunir els caps de les milícies vencedores i els va oferir participar en un govern de concentració. Companys, conscient que Catalunya —malgrat la victòria del 20 de juliol— vivia una hora greu, va ordir la implicació de totes les forces polítiques i sindicals contràries al cop d’estat, i que ell va anomenar “antifeixistes”, en la governabilitat de país. Però no va calcular —o no va saber calcular— la inversió de forces que s’havia produït durant aquelles dues jornades a favor dels anarquistes de la CNT-FAI. Aquest va ser el gran error de Companys.
El Comitè de Milícies Antifeixistes
A l’inici de la guerra urbana del 19 i 20 de juliol del 1936, els anarquistes —que ja disposaven d’un arsenal clandestí important— van assaltar la caserna militar de Sant Andreu, i es van apropiar de 3.000 armes llargues. Amb milers de milicians armats fins a les dents, el 19 i 20 de juliol es van convertir en la principal força de combat contra els colpistes. I el 21 de juliol, exhibien una força militar molt superior a la suma dels cossos de seguretat de la Generalitat (Mossos d’Esquadra, Guàrdia d’Assalt i Guàrdia Civil), i, no cal dir, a la resta de forces civils que havien combatut en aquella guerra urbana (Estat Català, POUM, UGT). El líder anarquista Joan Garcia Olivé va rebutjar l’oferta de participar en un govern de concentració —si més no, inicialment—, però, en canvi, va imposar a Companys el Comitè de Milícies Antifeixistes.
Les Patrulles de Control
Curt i ras, això significava que el Govern de Catalunya quedava sota el control militar i policial del Comitè de Milícies Antifeixistes, organisme creat per a organitzar militarment les forces que combatien el cop d’estat i la rebel·lió a Catalunya; i que des del seu inici va estar sota el domini dels anarquistes de la CNT-FAI. Una de les primeres mesures que va imposar aquell organisme va ser la creació de les sinistres Patrulles de Control, integrades, en gran manera, per falsos revolucionaris o, fins i tot, per delinqüents excarcerats, que van ser desplegades amb missions policials i de seguretat ciutadana. Simultàniament, les veritables forces policials (Mossos d’Esquadra, Guàrdies d’Assalts i Guàrdia Civil) van ser recloses a les seves casernes i, des del Comitè de Milícies Antifeixistes, se'ls va prohibir actuar.
Els crims
A partir d’aquell moment, es va produir una brutal onada de criminalitat, protagonitzada per aquestes Patrulles de Control. La premsa de l’època (fins a la seva intervenció per part d’aquell Comitè) és plena de notes que relaten autèntiques caceres contra persones per la seva ideologia política, exercici professional o confessió religiosa. Durant l’anomenada “etapa revolucionària” (juliol, 1936 – maig, 1937), les Patrulles de Control, impunement, van crear i alimentar un brutal règim de terror, perpetrant robatoris, atracaments, segrestos, agressions físiques, violacions i assassinats. Les seves víctimes, seleccionades prèviament, eren persones d’ideologia catalanista (independentista o regionalista), o conservadora i monàrquica; o de professió empresaris o quadres mitjos, o membres de l’Església.
Alguns casos
L’acció de les Patrulles de Control va ser d’una atrocitat brutal. Però un dels casos més dramàtics es produiria a Matadepera. El 24 de juliol del 1936, un grup de Patrulles va irrompre a la zona residencial de la Barata i va segrestar set persones a punta de pistola: els industrials Francesc Salvans i Armengol i el seu fill Joan Salvans i Piera; Joaquim Barata i Rocafort; Josep Maria Duran i Torres; Manuel Vallhonrat i Comerma; Gaietà Vallès i Pujals, el notari de Catalunya Francesc de Paula Badia i Tobella, cofundador d’Unió Democràtica de Catalunya, i el propietari agrari Agustí Prat i Marcet. I, tot seguit, els va conduir al paratge de la Font de l’Olla i els van assassinar a cops de culata. Segons l’informe forense, totes les víctimes d’aquella massacre van morir a causa d’hemorràgies cerebrals.
La pinça anarco-falangista
La permissivitat del Comitè de Milícies Antifeixistes tenia un claríssim objectiu polític, que Josep Maria Planas —el primer periodista d’investigació de la història de la premsa catalana— desemmascararia poc abans de ser assassinat (24 d’agost del 1936): la pinça anarco-falangista. Les evidents connexions entre la CNT-FAI i la Falange Española per a crear i alimentar —a Catalunya— un clima de terror que conduís a la desafecció de la societat catalana cap a la República i cap a l’autogovern de Catalunya. L’assassinat de Miquel Badia Capell, excomissari d’Ordre Públic i dirigent d’Estat Català, o del mateix Josep Maria Planas, a mans d’una cèl·lula terrorista integrada pel falangista José Pastor Castillo, àlies “el Maño de Sarrià”, i per l’anarquista Justo Bueno Pérez —posteriorment protegit per la policia franquista— ho demostren.
Els Fets de Maig del 1937
El caos revolucionari va durar nou mesos i mig, fins que el 3 de maig del 1937, Companys, amb el suport del prosoviètic Joan Comorera —líder del recentment creat PSUC—, va aconseguir posar tots els mitjans policials i militars de la República al carrer per a acorralar i exterminar els anarquistes. Aquella guerra urbana, que va durar tres dies i que seria anomenada Fets de Maig, se saldaria amb la victòria de les forces de la Generalitat. I si bé és cert que, a partir d’aquell moment, l’alè de Moscou al clatell de Companys —i d’Andreu Nin, líder del trotskista POUM!, i que també havia tingut certa participació en la liquidació dels anarquistes— va ser cada dia més intens, també ho és que, en contrapartida, va cessar totalment el clima de terror i de criminalitat imposat per les Patrulles de Control.
Quina era la responsabilitat de Companys en aquella onada de criminalitat?
Companys és, probablement, el pitjor president de Catalunya del segle XX. Les seves polítiques erràtiques i els seus grans errors estratègics van contribuir a la derrota de Catalunya. Però no es pot dir que va signar més de 8.000 sentències de mort. De fet, durant l’anomenada “etapa revolucionària”, va actuar per a salvar la vida de centenars de persones amenaçades de mort, com el cas del cardenal Vidal i Barraquer. Posant en risc la seva pròpia vida. Ara bé, el pitjor d’aquesta història és que, després de dotzenes d’investigacions acadèmiques que ho proven, alguns representants polítics encara sostenen el mantra del 1939 i ens regalen un desplegament d’imbecil·litat supina en grau superlatiu —entesa des de la filosofia, que la conceptua com la difusió d’idees de to i contingut molt baix— que el poble de Catalunya no es mereix.