Eliseu Climent i Corbera, Llombai 1940, és editor i promotor cultural. Els darrers cinquanta anys d’activisme cultural al País Valencià porten la seua empremta. Al collegi dels jesuïtes de València va coincidir amb Alfons Cucó, Rafael Ninyoles, Josep Vicent Marqués.. I als anys seixanta va iniciar les seues primeres publicacions des de l’àmbit universitari amb altres estudiants com Raimon, Marti Domínguez o Andreu Alfaro. El 1968 fundà Edicions Tres i Quatre, íntegrament dedicada al llibre en català i el 1972 va crear Els Premis Octubre, un certamen literari actiu fins aleshores. Fundador de l’entitat Acció Cultural del País Valencià, de la que Joan Fuster fou el seu primer president, Climent ha estat un treballador incansable en defensa de la cultura i la unitat de la llengua. Ha rebut nombrosos guardons i reconeixements per la seua tasca, sobre tot a Catalunya, i ací, al País Valencià,17 atemptats de l’extrema dreta contra els seus interessos empresarials.
P. Dedicar-se a treballar per la cultural és un ofici d’alt risc?
R. Mai no m’ho havia plantejat. Jo treballava en això perquè vaig tindre la sort que mon pare m’estimava, i per tant em va deixar fer el que volia. Per això no em vaig dedicar al negoci del vi, que era el del meu avi i el de mon pare.
P. S’han complit cinquanta anys des que vostè es va iniciar a l’activitat cultural i editorial. Qui o què el va introduir?
R. De fet, ha passat més temps. Vaig començar l’any 1959, quan vaig entrar a la Universitat de València a estudiar dret. Abans, havia estudiat als Jesuïtes de València, un col·legi on molta gent es reia de mi perquè no sabia parlar bé el castellà. Com havia de saber-ne! Havia nascut a la Ribera del Xúquer, una zona monolingüe en aquell moment. Em van fer passar tanta vergonya que en un moment donat vaig demanar als meus pares que em parlaren en castellà. Però més endavant vaig reaccionar. No sé ben bé perquè, amb deu anys em vaig negar a fer un examen en castellà. Per sort, molts dels jesuïtes que en aquell moment hi havia a València eren catalans, bàsicament de Barcelona. La congregació formava part de la província tarraconense. Eren, d’alguna manera, comprensius i permissius. Al col·legi, a més, ens trobàrem una sèrie de gent: el llavors futur historiador Alfons Cucó, els sociolingüistes Lluís Vicent Aracil i Rafael L. Ninyoles, el sociòleg Josep Vicent Marquès... Quan entràrem a la universitat, ens trobàrem que molts dels que començaven el canvi de lluita pel país en aquell moment érem els antics jesuïtes.
Fou una xamba històrica coincidir amb Joan Reglà, Miquel Tarradell i Miquel Dolç a la universitat
P. I quan es preocupa vostè per la llengua i el seu país?
R. De molt menut. Quan entràrem a la universitat, desfeta pel franquisme, hi ha una coincidència històrica. Hi coincidiren professors com Joan Reglà, historiadors com Miquel Taradell, que després fou Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; el llatinista mallorquí Miquel Dolç... I dues persones més que s’incorporaren: Manuel Sanchis-Guarner, que tornava de l’exili després d’haver estat comandant de l’exèrcit Roig; i Joan Fuster.
P. Què feia Fuster a eixa època a la Universitat de València?
R. Fuster era advocat, fill de carlins, i treballava de passant a un despatx d’un tal Alabau, també carlí. S’avorria en el treball i venia a la universitat, tots els dies a la una en punt. Aquest grupet de set o vuit ens reuníem amb ell i així ens va introduir a la cultura francesa de Brell, Sartre, Beauvoir, Brassens, Léo Ferré...
P. És llavors quan vostès prenen consciència?
R. Nosaltres ja partíem d’una consciència difusa. Un dia, el catedràtic d’arqueologia i activista Miquel Taradell ens comentà que hi havia una gent de Barcelona que ens volia vindre a veure. No sabíem perquè. Hi eren Max Cahner, Eulàlia Duran i Montserrat Martí, bibliotecària de l’Institut d’Estudis Catalans, que aleshores estava mig clandestina al carrer Montcada de Barcelona, en el lloc que poc després esdevindria la seu d’Òmnium Cultural. En aquella reunió ens parlaren d’una revista que tenien, Germinàbit, i que volien transformar en Serra d’Or i buscaven subscriptors. Eren els anys seixanta i tot era molt estrany: gent de Barcelona que buscava subscripcions a València! Vicens Vives va escriure a la revista un article en el que deia una cosa així com: “m’arriben bones noves de València, serà aquesta una nova generació que s’incorporarà a la cultura del país.”
Fuster significà passar de la prehistòria a la història moderna del País Valencià
P. Quin paper jugava Fuster?
R. Fuster ens convidà a anar una setmana a Barcelona l’any 1959. A l’estació del Nord de València ens trobàrem 17 joves. No ens coneixíem entre nosaltres. Tardàrem set hores a arribar a Barcelona, a l’estació de França. Més endavant sabérem que el viatge l’havien pagat entre Jordi Pujol, Josep Benet i Max Cahner, posant 10.000 pessetes cadascú d’ells, una xifra gens menyspreable en aquell moment. I Fuster ho havia organitzat tot.
P. Què va passar a la visita a Barcelona?
R. En arribar ens esperaven tres persones en un cotxet: Max Chaner, Albert Bastardes i Jordi Pujol. Ens portaren a Montserrat. Ens tingueren una setmana tancats fent-nos un curset impartit per Cahner, Josep Benet, Jordi Pujol, Albert Manent ... dotze hores diàries, parlant-nos del moviment obrer, la qüestió nacional... Era asfixiant! Aprenguérem també a fer servir les multicopistes. Pensament i acció. Nosaltres pensàrem que això era Catalunya, però no era cert. Més bé, eren una minoria, però ens va generar un canvi mental, ideològic. Tot el que hauríem avançat ideològicament en trenta anys, ho aconseguírem en un.
P. Encara és viu, a dia de hui, el pensament de Fuster?
R. Fuster significà passar de la prehistòria a la història moderna del País Valencià. Com deia Vicent Ventura, “Fuster fou una xamba genètica”. Però a Fuster, després de la bomba, el mataren (l’any 1978). Ell es tancà i desaparegué. De fet, el que volien era matar Fuster, Sanchis Guarner, Estellés... Però ell ja em comentava que s’havia escrit més sobre el País Valencià entre els anys 60 i 70 que des de Jaume I fins ara. I era veritat. Això va canviar la mentalitat del País Valencià.
Durant la Transició, Madrid s’adonà que el problema català arribava fins Alacant i les Illes
P. De quina manera va influir la Transició política en la identitat valenciana?
R. En aquell moment hi teníem polítics que es podien seure a la mateixa taula: els liberals Joaquim Muñoz Peirats i Francesc de Paula Burguera, el socialista Josep Lluís Albinyana, el comunista Ernest García... Tots compartien un mínim de consciència nacional. Però al transició havia de donar una mínima solució al problema català i basc. La història eterna. I s’adonaren que el cas català estava arribant fins Alacant i les Illes. Això s’havia de tallar com fora. I per això van provocar la Batalla de València. Nosaltres no teníem eines de cap tipus: ni premsa, ni diners, ni res. Es carregaren a tots el líders polítics que he esmentat abans, que poc més d’un any després van desaparèixer. I feren un Estatut de mínims rebaixat per Alfonso Guerra (PSOE) i Fernando Abril Martorell (UCD). La consciència moral del país valencià la mantingueren Peset, el fill del qui fora rector de la Universitat de València assassinat després de la guerra; el cantautor Raimon, l’artista Josep Renau, l’escultor Andreu Alfaro, el pintor Joan Genovès... El pensament de Fuster començà a escampar-se pel país i al sistema educatiu amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, una eina importantíssima. També a les universitats, que des de llavors ‘català’ a la nostra llengua. I fins i tot amb l’entrada de Tv3 i l’inici de Canal 9...
P. Quin paper jugaren els partís polítics de l’època?
R. Del PSOE, Fuster deia: “com a mínim, no ens posen bombes”. No col·laboraven massa, però deixaven fer. Sobretot, hi havia un treball política fora de la política. A les cartes entre Fuster i Josep Pla ja parlaven de les sinergies entre Catalunya i el País Valencià: l’eix Mediterrani, les universitats en llengua catalana que s’han articulat a través de la xarxa Lluís Vives...
P. Quin són ara els intel·lectuals que mantenen el discurs identitari valencià?
R. Hi ha molta gent amb perspectiva nacional: escriptors, historiadors, sociòlegs... Avui, per sort, ja no és només Fuster, encara que ell fou l’autoritat moral. Ara, tot s’ha desacralitzat i hem arribat a una situació més laica, més normal.
Zaplana m’odiava per que tractàrem trencar l’oasi regionalista i residual
P. Vostè ha estat, i continua sent, una de les persones més odiades per la dreta valenciana...
R. Sobre tot per Zaplana! (riu). Perquè intentàrem trencar l’oasi regionalista i residual i passar a un plantejament nacional. Igual que ara està passant a Catalunya amb l’independentisme, que està sent odiat per tota la dreta espanyola i gran part de l’esquerra, nosaltres vam intentar traslladar les nostres tesis a la tradició d’aquest país, amnèsic, reflectida en les falles, el folklore... Calia trencar amb un passat arrossegat des de feia segles. Però hi havia moltes dificultats. Per exemple, el trist paper de l’església valenciana. O la manca de burgesia. La nostra gran diferència amb Catalunya és que allà ha hagut burgesia i ací rics.
P. Perquè naix l’anticatalanisme?
R. Ací hi havia antibarcelonisme, no anticatalanisme, per la lluita València-Barcelona des del segle XV. Però a la Transició, amb la Batalla de València, l’antibarcelonisme es transformà en anticatalanisme i assolí el nivell polític. L’enfrontament sempre ha donat rèdits a la dreta valenciana, tal com ara els obté l’Albert Rivera a la resta de l’Estat.
P. Vostè és editor cóm explica que la producció de llibre en valencià represente el 0,8% de l’Estat i només el 3% de la població llegeixi llibres en valencià?
R. Això ens obliga a parlar del pacte del Botànic i dels actuals governants valencians. No hi ha color entre el que hi havia i el que hi ha, però se’ls podria fer crítiques molt serioses respecte a la política cultural del País Valencià. Nosaltres tenim tots els fons de documentació dels Borja, i tant el PP com el Botànic no s’han interessat. Estem parlant de la família més important del país i, en paraules del Vaticà, no s’entén Europa sense aquesta família. Falta una empenta cultural. La Generalitat Valenciana no està a l’Institut Ramon Llull, amb la importància que té per als escriptors. Ximo Puig, quan era alcalde de Morella, era president dels ajuntaments del Llull en l’època del PP. I ara que governa la Generalitat Valenciana, no hi està.
El govern del Botànic té terror a moure’s
P. El govern del Botànic té por?
R. Té por a tot. Te terror a moure’s. No només en la cultura. No estem a l’Euroregió Pirineus-Mediterrània on estan Montpeller,Tolosa... una Euroregió que ha estat presidida per Francina Armengol. Entenc que la dreta d’ací és molt salvatge, però aquesta no és la manera de canviar el país.
P. Quin efecte li fa el conflicte que viu Catalunya?
R. Sempre hi ha hagut independentisme a Catalunya, a la República, a la Guerra dels Segadors... una part de Catalunya sempre ha volgut independitzar-se. És cíclic. Però ara, degut a la incomprensió, hi ha més raons per reivindicar aquest propòsit. Quan Francesc Macià proclamà la república, ministres de Madrid vingueren a Barcelona per pactar. La situació actual és que el Govern espanyol ho ha reprimit tot. Ara bé, si vols donar una solució has de crear un conflicte. Des de l’Estat espanyol s’està conduit malament. El tema continuarà encallat mentre la reacció dels partits espanyols siga la que és.
Pedro Sánchez és una estrela que s’ha apagat
P. I Cóm es desencalla la situació?
R. No amb l’actitud dels partits del 155. Cal diàleg. Ja ho digué Artur Mas, després Carles Puigdemont i ara Quim Torra. Parlem sense condicions. Però els acusen pel que pensen. Això és franquisme pur i dur dels anys quaranta. Espere que Europa done alguna solució. Jo recomane reeditar el Pacte de Sant Sebastià, quan als anys trenta es reuniren els partits polítics -a excepció del Partit Federal Español- i acordaren l’estratègia per a posar fi a la monarquia d’Alfonso XIII. Tireu a aquesta gent i proposeu una solució per a Catalunya. Els números, al Congrés, donen. Però falta la voluntat.
P. Creu que ha d’haver intermediació política?
R. Espanya mai no acceptarà la intermediació internacional. S’han fet gestos, com el d’Íñigo Urkullu... però la situació està encallada. El president Torra, com els seus predecessors, és sincer quan diu parlem-ne des de zero. Com a mínim, que proven.
P. I algun polític valencià?
R. Ximo Puig havia apostat pel diàleg. Però, encara que siga de Morella, està dins del PSOE. Per a fer-ho ell, ho podia fer Pedro Sánchez., que és qui hauria de fer-ho. Però Sànchez és una estrela que s’ha apagat.