La Unió Europea (UE) afronta la pitjor crisi sanitària i, en molt poques setmanes, econòmica, des del final de la Segona Guerra Mundial. I, davant aquest repte excepcional, mostra la falta de capacitat de mirar més enllà, de lideratge i de comprensió de l'excepcionalitat. Vet aquí que brollés fins ara una resposta lenta, maldestra i desajustada.

Malgrat tot, alguns dels errors inicials van ser resolts. El Banc Central Europeu (BCE) va decidir un programa de compra d'actius públics i privats per 750.000 milions d'euros, que mobilitzaria 1.100.000 milions. Es va revocar la desproporcionada prohibició alemanya d'exportació a altres estats de la Unió de material sanitari. I es van suspendre els límits del dèficit que han de complir els estats. Una suspensió que el govern de l'Estat no ha traslladat encara a les administracions autonòmiques i locals perquè resolguin les seves necessitats sanitàries, socials i de compensació i reactivació econòmica.

Però la UE viu en la divisió respecte a les mesures urgents davant la crisi sanitària que patim, com la mutualització del deute públic (eurobons) i fins i tot de l'assegurança de desocupació. Mesures que compensarien la falta de resposta dels estats en l'eix de la política monetària, reservada al BCE i a les facilitats comercials de la indústria alemanya. Però, la bretxa entre les institucions comunes (Parlament i Comissió Europees) i els estats de l'Europa meridional, Eslovènia, Irlanda i Luxemburg davant Alemanya, Àustria i els Països Baixos, és molt gran.

També és rellevant la bretxa entre estats grans (Alemanya, França, Itàlia i l'estat espanyol) i mitjans i petits pel que fa a la necessària integració de totes les diplomàcies i exèrcit europeus en eines públiques comunes.

O la UE reacciona, o a poc a poc s'anirà esvaint i acabarà per deixar d'existir, com va deixar d'existir l'Imperi Romà

Aquests dies de pandèmia mostren també tres reptes fonamentals de la nostra Europa. Aquests són la reindustrialització, l'aposta tecnològica i l'autonomia alimentària.

Quant a la reindustrialització, sembla evident que no podem estar pendents de complexes cadenes de distribució respecte de produccions industrials per a les quals som (potser només per això d'ara) perfectament eficients en capacitats humanes i tècniques.

Pel que fa a la intensificació tecnològica europea, destaco l'opinió recentíssima publicada per l'economista gallec Marcelino F. Mallo. L'internet de les coses, el big data, la intel·ligència artificial o els blockchain haurien de multiplicar les possibilitats de la telemedicina, fins i tot en pocs mesos. Una telemedicina que està quedant al marge d'aquesta crisi sanitària europea.

Per acabar, és necessari possibilitar l'autonomia alimentària. Europa necessita l'impuls a la producció i consum alimentari de proximitat per garantir el subministrament local d'aliments, enfortir l'economia local i no dependre de fràgils equilibris logístics.

O la UE reacciona, o a poc a poc s'anirà esvaint i acabarà per deixar d'existir, com va deixar d'existir l'Imperi Romà.