Cal saber que, a l’Atenes de Pèricles, la llei que es va establir l’any 451 aC determinava que la ciutadania quedava circumscrita als fills de pare i mare de la mateixa Atenes. Només comptava el dret de sang. A l’antiga Grècia, un metec era un estranger que vivia en una ciutat grega però sense ser-ne ciutadà; i aquesta denominació no era presa, en aquella època, com un insult ni suposava cap motiu d’orgull ni de reivindicació, però certament comportava l’exclusió dels drets de què gaudien els ciutadans grecs. De fet, va començar sent simplement un estatus jurídic, que va permetre, per exemple, que Aristòtil pogués ser preceptor d’Alexandre el Gran.
Més endavant, a Europa, les coses van anar d’una altra manera, i al Vell Continent es van concebre i posar en pràctica els conceptes de gueto i d’expulsió dels qui no tenien la mateixa sang o practicaven una altra religió. I així vàrem arribar a l’expulsió dels jueus, d’Anglaterra el 1290 i el 1492 dels territoris de les Corones de Castella i de Catalunya-Aragó, que compartien l’organització inquisitorial. No va caldre esperar a la colonització, per part dels europeus, de grans territoris als altres continents perquè la por a l’altre quedés escrita a les lleis i fos aplicada sota forma d’exclusió, i que això es fes sense cap mena de mal de cap especial.
La xenofòbia és, doncs, quelcom tan antic com les ciutats, tan tenaç com l’instint i tan expandit que la podem trobar inscrita a la majoria dels països —siguin estats vells o nous— de totes les civilitzacions i de totes les ètnies.
Em sembla que és important que tot això se sàpiga, perquè, encara que per a alguns encolomar en exclusiva a Occident tota la càrrega del racisme els pugui gratificar, la realitat és que, malauradament, el rebuig de l'altre, del que no és com nosaltres, el rebuig de l'estranger, no és exclusiu dels occidentals, ni de cap color de pell, ni de cap continent. Torno a dir que, malauradament, és un dels reflexos més antics de la humanitat, i reapareix arreu just quan una crisi destrueix les certeses.
Recentment, hem pogut llegir, sentir o veure que, a l’Àfrica del Sud, un moviment sense ordre ni concert, anomenat March and March, fundat per una antiga locutora de ràdio amb coneguts posicionaments xenòfobs, ha sigut capaç d’enviar un ultimàtum als estrangers, en el sentit que tots se n’havien d’anar abans d’una data determinada. Ningú no ha signat cap decret, però un fotimer de persones (en aquest cas tant de Zimbàbue com de Malawi, Moçambic o Nigèria) ja han fugit. I els qui encara resten a la República Sud-africana són controlats de manera aleatòria davant dels hospitals i de les escoles per milicians d’aquest moviment. De fet, els impedeixen l’entrada brutalment, en una manera de fer que s’assembla molt a la que els milicians de l’ICE apliquen de forma trumpista als Estats Units.
El problema és que això no és nou, torno a dir, perquè en aquell mateix país ja es van veure i patir aquests brots xenòfobs els anys 2008 i 2019 amb uns resultats encara pitjors. De tota manera, l’engranatge és sempre el mateix: la caça de les persones en nom de la sang.
A Tunísia, el president autòcrata Kaïs Saïed ha començat a donar la tabarra amb el lema del "gran reemplaçament" i exhorta a fer fora els immigrants subsaharians, que són abandonats al mig del desert sense menjar ni aigua. A Xile, el boc emissari són els immigrants veneçolans, tot fent que la por sigui més forta que el que implica l’augment real dels nivells de criminalitat. Però això és igual: de fet, el discurs de la invasió es nodreix i farceix amb angoixes, no pas amb estadístiques. Al Sudan, la forca expiatòria ha caigut sobre els Zaghawa, completant en aquest cas una neteja ètnica, que ve de lluny, perquè en aquest cas resulta que es tracta d’una ètnia parcialment musulmana, però no àrab, del Darfur, i fins i tot l’ONU ho qualifica de "marques d’un genocidi".
La civilització consisteix a resistir a la xenofòbia tot abraçant l’humanisme
Per tant, de Durban a Khartum, de Belfast a Austin, de Santiago de Xile a Tunis, el mateix calfred recorre el món, i no és altre que la por al futur, la temença de veure’s dissoldre en l’altre, l’angoixa de perdre la pròpia singularitat. I aquest còctel s’exacerba fins a la potència que calgui perquè causi l’efecte buscat. Es tracta de reflexos humans, potser massa humans. Però reconèixer que té un abast universal no significa excusar-ho, ans al contrari, vol dir que cap poble no està vacunat, i que precisament la civilització consisteix a resistir a la xenofòbia tot abraçant l’humanisme.
L’actitud humanista, com escriu Pedro Olalla, ens ha calgut per anar contra el dogma moral, i per això hem descobert l’ètica; l’hem necessitat per anar contra el fonament diví del poder, i així hem inventat la política; n’hem hagut menester per anar contra el principi d’autoritat en el saber, i hem inventat la ciència; l’hem exhortat per anar contra la prepotència de tots els relats, i hem definit la dignitat de la persona, i ens ha calgut per anar contra els administradors de la fe, i ens hem obert al misteri. Necessitem aquesta actitud humanista per a posar-nos límits, perquè creixin alhora la responsabilitat i la capacitat de fer, i per a bastir nous relats sense construir noves presons. Així sigui.