Alguns dels episodis més lamentables d'aquesta setmana ens donen grans pistes sobre els errors que no hauríem de cometre si volem que la pandèmia acabi també amb velles pràctiques que avergonyeixen qualsevol que tregui el nas a l'arena política espanyola.
Comencem pel cas Pérez de los Cobos. És tan càndida l'explicació del seu cessament al capdavant de la Guàrdia Civil a Madrid per "pèrdua de confiança" que si no fos perquè el problema és greu, ens ho hauríem d'agafar de broma. És impensable que algú de la trajectòria del ministre Grande-Marlaska no sabés ja que té un Estat dins de l'Estat, un cos armat els informes del qual per a les instruccions judicials de les més diverses causes tenen un enfocament polític. S'assenyala primer l'adversari que cal eliminar i després, si cal, es recorre a literatura policial barata per justificar la barbàrie. A Catalunya ja ho han provat amb les causes obertes pel procés, i a Euskadi ho sabem fa temps amb el premi a torturadors que van arrencar confessions sobre les quals es van construir, per exemple, casos com el del tancament d'Egunkaria. Espanya té un problema seriós amb l'ús partidista del binomi Guardia Civil/Justícia. Les clavegueres són molt més que Pérez de los Cobos o Villarejo: són un mètode.
A Espanya la tindran com un zero a l'esquerra cada vegada que a Europa s'abordin qüestions serioses
Una altra foto: vint minuts després del silenci en senyal de dol pels morts durant la pandèmia, pujava a l'estrada del Congrés la diputada Álvarez de Toledo. I la va fer grossa. Però ningú no pot tampoc enganyar-se, perquè Casado la va posar allà exactament amb aquest encàrrec. Dir del vicepresident, que tampoc no va estar fi, que és fill d'un terrorista és un botó de mostra de la falta d'iniciativa política. Un pot elevar una altra vegada el to fins a fer-lo insuportable, insultar, provocar escàndol, delectar-s'hi, rebolcar-se al fang... però només serà un exemple de l'absència de projecte polític.
Tercera foto: la Unió Europea prepara un pla de subvencions a fons perdut i crèdits molt favorables per als estats més afectats per la crisi provocada per la pandèmia. Ho fa el mateix dia que els insults han substituït el debat polític. I suposo que qui dona diners exigeix serietat, de la qual va molt escassa la política espanyola des de fa anys. Així que vagin apuntant que a Espanya la tindran com un zero a l'esquerra cada vegada que a Europa s'abordin qüestions serioses.
Quarta foto: només l'aprovació de l'Ingrés Mínim Vital ens il·lumina el camí pel qual cal transitar i aprofundir. Millores reals per a la població que exigirà de la seva classe política que estigui a l'altura de la gravetat del moment. Qui es quedi al racó, quedarà també retratat com a algú inútil per al servei públic. Aquesta setmana, la suposada alternativa al govern espanyol ha triat quedar-se al racó. I no és un problema de la dreta espanyola, perquè si no depurem velles pràctiques, acabarem enfangats.