Hi ha eleccions a la vista. A Euskadi, al juliol a falta de data; a Galícia, el mateix; a Catalunya, també seran abans d'esgotar la legislatura encara que no venen marcades per la urgència del calendari. Votarem, i continuem fent-ho si volem que el nostre sistema, el millor en espera de propostes que demostrin el contrari, perduri.
Podem enredar-nos en si han de ser abans o després de l'estiu, o si celebrar-les al juliol i no al setembre beneficia o perjudica tal o tal altre partit, però em sembla un debat estèril. Primer, perquè seran les condicions sanitàries les que determinin si poden tirar endavant els plans que aquesta setmana concretaran el lehendakari Urkullu i el president Feijóo. Ells proposen... i el coronavirus disposa. Si no es pot votar al juliol, no es farà i, de fet, els informes jurídics avalen que es proposi una data alternativa.
Hi ha una segona raó que aconsella girar full d'aquest primer debat dins de la contesa electoral. És molt agosarat calibrar enmig d'una societat commocionada per la crisi provocada per la pandèmia en quin sentit votar al juliol ajudarà qui les convoca i fer-ho a la tardor millorarà les expectatives dels qui ara són a l'oposició.
El càlcul que es fa, però no es diu per inconfessable, és que com les perspectives auguren que la situació econòmica i social empitjori en els propers mesos, això posarà entre les cordes als que estiguin en aquell moment governant. Insisteixo, aquest és el càlcul que no es pot confessar però que passa pel cap dels estrategs de campanya.
Necessitem, és la tasca pendent, que els missatges que ens arribin a les pròximes campanyes siguin propostes concretes, i realistes, sobre com afrontarem la reconstrucció econòmica i social
No és gaire demanar, crec, que en aquestes circumstàncies s'abandoni el driblatge curt, la batussa efímera, l'eslògan fàcil, la recerca del titular que caduca només de publicar-se i, en general, aquests missatges buits que han anat omplint aquest interminable cicle d'eleccions successives.
Necessitem, és la tasca pendent, que els missatges que ens arribin a les pròximes campanyes siguin propostes concretes, i realistes, sobre com afrontarem la reconstrucció econòmica i social. No hi ha un sol camí i les diferències sobre decisions que calgui adoptar en matèria fiscal, laboral, sanitària o educativa, per citar alguns àmbits dels públic, tenen una profunda arrel ideològica que marcaran el camí dels propers anys. Responsabilitat, per tant, per a un debat profund sobre quin model de societat volem després de la pandèmia i apel·lació al vot malgrat la dificultats que pugui comportar. Qui ens governi necessitarà aquest suport social per liderar la reconstrucció i qui estigui a l'oposició jugarà un paper clau en la col·laboració i en el control d'un poder que necessàriament prendrà mesures poc populars.