Tot seguint la polèmica de la supressió de la majoria d’accents diacrítics endegada per la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans em va venir set. Vaig créixer en un ambient familiar en el qual l’alcohol era força tabú per motius entre religiosos i moralistes. El fet de viure als Estats Units, en un ambient concret, va accentuar relativament aquest tabú, per bé que les sinagogues americanes dispensen alcohol generosament. En qualsevol cas, quan tinc set bec aigua.

Tanmateix, tinc la sort de viure a Barcelona on l’alcohol gaudeix d’una saludable reputació. Aleshores, vaig pensar que, davant la massacre diacrítica, podia recórrer al noble art de privar per tal d’oblidar que els acadèmics nacionals no tenen model normatiu de llengua. La curiositat, abans que la galdufa em fes perdre la concentració, em va empènyer a consultar el Diccionari Català-Valencià-Balear d’Alcover i Moll, el nostre Alcover. Per descomptat, privar apareix en la seva accepció de l’argot malfactor, ben il·lustrat amb un fragment de Vallmitjana: «Al cantu en la tabernosa m'he privat una copanyis de mostu», això és: «A la taverna del cantó m'he begut una copa de vi». Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el nostre diccionari normatiu, privar solament evoca calamitats: fer que algú no tingui, prohibir, desposseir.

Tant la desaparició dels diacrítics com l’absència de mots d’ús comú al nostre diccionari normatiu són símptomes dels problemes que té la Secció Filològica de l'IEC

Tant la desaparició dels diacrítics com l’absència de mots d’ús comú al nostre diccionari normatiu són símptomes dels problemes que té la Secció Filològica. No cal ara evocar les discussions que han precedit la decisió de mutilar els diacrítics o les pinyes lexicogràfiques que se succeeixen cada cop que es parla d’ampliar i actualitzar el diccionari normatiu. El gran problema que afligeix l’acadèmia nacional del català és la manca de compromís amb un model normatiu per a la llengua catalana.

D’un temps ençà, essent poc fabrià m’he vist empès a considerar el model normatiu de Fabra com la presa que ens separa de les aigües torrencials de l’assimilació i liquidació del català davant la força del castellà. És cert que el model normatiu que es va acabar imposant no és del tot fabrià i que es va arribar a un compromís davant els agres debats i polèmiques lingüístiques que es van produir els decennis de 1910 i 1920. Amb tot, ha estat el model normatiu que ha permès de contenir la castellanització del català. Cal dir que una de les conseqüències ha estat també l’extermini de varietats dialectals -com la meva, el gironí- que van ser percebudes com una anomalia que calia uniformar i que no tenia dret a existir. És el preu que s’ha hagut de pagar per tenir un català estàndard barcelocèntric que ens salvés dels dards i les fonades castellanes.

Ser fabrià avui s’ha convertit en una necessitat. Els apòstols del català light—com aquells del decenni de 1980—surten avui de les gonelles de l’estàndard. Ens van introduint petits detalls de castellanització davant els punts mal resolts per Fabra i els compromisos de l’IEC primigeni. Ara ens deixen anar el lo, ara ens colen mots castellans d’ús (massa) freqüent. Ara ens parlen de simplificar l’ortografia, ara ens volen flexibilitzar la gramàtica. La resposta dels nostres acadèmics nacionals, filòlegs amb una nul·la capacitat comunicativa en el segle XXI, és erràtica i defensiva. És fortifiquen dins la seva institució. Ens blinden un model de diccionari, nefastament heretat de Fabra, i es neguen a enriquir-lo amb mots genuïnament catalans, o amb la creativa polisèmia dels nostres escriptors. D’altra banda, emprenen debats i canvis lesius, com el dels diacrítics, per la mala consciència enfront dels crítics i apòstols del nou català light.

Emprenen debats i canvis lesius, com el dels diacrítics, per la mala consciència enfront dels crítics i apòstols del nou català light

De la mateixa manera que vam acabar desterrant el bussón i el sellu, vam fracassar a eradicar entregar i disfrutar. Els compromisos i les pors encara ens arrosseguen a sentir-nos profundament incòmodes amb la construcció el que, quan realment voldríem dir lo que. Ens ha faltat traça i voluntat arqueologista a l’hora de voler recuperar els mots que ens pertoquen, poats de la nostra literatura medieval. Si som capaços d’incorporar l’alt volum d’anglicismes que incorporem, hem de ser capaços de mirar als nostres propis referents. Els crítics i apòstols del light brandaran l’ús social dels mots i construccions gramaticals com a discriminador màxim del que ha de ser català o no. Obliden que la normalització del català va ser—i és encara—una gran operació per canviar l’ús social fins que aquest sigui normal. És una tasca que no ha acabat i que significa separar entre el que és correcte i incorrecte segons l’estàndard i el model de llengua que hem construït per al català.

Amb l’erràtica inconsistència de la Secció Filològica de l’IEC, la supressió dels diacrítics qüestiona el model vigent. La nova gramàtica de l’IEC, amb l’excusa que és descriptiva, acabarà d’enterrar el model fabrià. Però alhora no s’albira alternativa. Paradoxalment, el diccionari normatiu es troba blindat en el fabrisme més tronat i carrincló, i es continua resistint a la influència de l’Alcover—molt més diccionari que el propi DIEC. Si hem de reclamar obertura i relaxació del model de llengua, cal garantir que això es faci a partir d’uns paràmetres estables, sòlids i clars. Tot compromís és i serà necessari. Tanmateix, l’existència tant d’un model com d’un estàndard és indispensable per a la supervivència i salut del català.

Tot esperant, privem.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat