Votar o no votar

S’han convocat les eleccions espanyoles i a Catalunya només els partits espanyols i espanyolistes ofereixen raons comprensibles perquè la gent els voti. Sap greu de dir-ho tenint en compte el perfil del lector d’El Nacional, però és comprensible que la gent que prioritàriament tem un govern del PP, vegi en els socialistes (ingènuament) la possibilitat d’impedir-ho. I igualment comprensible que la gent conservadora, la gent que vol menys impostos, com a Madrid (que mai s’aplicaran a Catalunya), i la gent que sol jugar a cavall guanyador aposti ara pel Partit Popular. El problema el tenen els que, conscients que Catalunya necessita establir un dic de contenció pel que vindrà, sigui un govern PP-Vox com els del País Valencià o les Balears o, encara pitjor, la gran coalició PP-PSOE, s’han quedat sense referents alternatius i amb dos dilemes acumulats. Votar o no votar? I si la resposta és votar, com es pot votar els que han decebut tant en els moments que més requerien estar a l'altura?

La referència catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes autòctons i el que és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans, democràticament expressada.

Alguns autòctons estan tan indignats que reivindiquen l’abstenció o el vot nul, que només serveix per entregar la legitimitat democràtica als adversaris. I això perquè la representativitat democràtica només es pot mesurar en vots. Anava a dir aquí i en la Xina Popular, però no, a la Xina Popular, no. És a Europa on sense vots no es representa ningú. Ara l’Assemblea Nacional Catalana, que no se sap què i a qui representa, fa campanya per l’abstenció i el vot nul al mateix temps que anuncia una candidatura pròpia a les eleccions catalanes. Tot plegat convida a sospitar que el que pretén és forçar el fracàs d’ERC, Junts i CUP, de l’independentisme oficial, per erigir-se a continuació com els independentistes autèntics, això sí, amb l’aspiració de col·locar-se al parlament autonòmic. Seria la quarta opció política que disputarà poder autonòmic a base de discursos independentistes buits de contingut.

L’abstenció és una opció tan democràtica com la que més, i fins i tot pot semblar la més raonable quan només es pot triar entre mala gent o candidats incompetents. A més, el vot contribueix a mantenir un sistema que des d’alguns punts de vista és el que els sotmet a haver de viure eternament governats per adversaris polítics, culturals i lingüístics.  D’aquests plantejaments surten els discursos abstencionistes basats en l’antic eslògan revolucionari del "com pitjor, millor". Aquesta teoria la va propagar el segle XIX un revolucionari rus, Nikolái Gavrílovich Chernyshevski, qui va inspirar Lenin. La intenció era agreujar el deteriorament de les condicions de vida dels obrers i camperols per precipitar la revolució. Aquesta és la típica teoria que perjudica objectivament els desgraciats utilitzats com a carn de canó i que, al cap i a la fi, mai no es compleix o s’acompleix a la inversa, és a dir, com pitjor, pitjor. L’aplicació a Catalunya consistiria a esperar que els espanyols arrasin amb qualsevol residu d’identitat catalana perquè llavors la gent es rebel·larà. I resulta que els catalans tenen un historial més rondinaire que revolucionari. Sense anar més lluny, l’Estat durant el Procés recent ha aplicat una repressió i una persecució política brutal i el que han fet els catalans, dirigents i ciutadans, no ha estat rebel·lar-se precisament. Com a màxim, manifestar-se sense embrutar els carrers i procurant no prendre mal i, sobretot, no perdre patrimoni.

Els vots són l’únic certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera d’objectivar-lo.

Quan Mariano Rajoy va suspendre l’autogovern dels catalans aplicant de manera tergiversada i abusiva l’article 155 de la Constitució espanyola, va aprofitar per convocar unes eleccions al Parlament en desigualtat de condicions entre els contrincants, amb els líders independentistes derrotats i empresonats o a l’exili. L’objectiu era expulsar els independentistes de les institucions. Els partits represaliats van decidir entomar el repte i van acceptar la convocatòria com a legítima i van presentar candidatures. I ho van fer perquè si no ho feien, el bloc del 155 s’hauria apoderat absolutament de les institucions catalanes amb un programa inequívoc com el que ara PP i Vox han començat a aplicar al País Valencià i a les Balears. La iniciativa de Rajoy va tenir èxit, però menys de l’esperat. Ciutadans va guanyar aquells comicis, però els partits sobiranistes van sumar una majoria que els va permetre exercir —això sí, mínimament— de dic de contenció de l’ofensiva espanyolitzadora.

Un altre apunt a tenir en compte. Quan va sorgir el moviment del 15-M, els indignats cridaven als polítics: “No ens representen”. Però un bon dia els van desallotjar de totes les places. El moviment només va adquirir força política real quan Podemos va articular una alternativa politicoelectoral de caràcter republicà, que, com passa sovint, no ha cobert les expectatives, però des del minut zero va espantar tant al règim, que des del començament els va combatre amb totes les guerres brutes imaginables fins a foragitar-los de les instàncies de poder. Al carrer ja no fan por, només seran una qüestió d’ordre públic. (A Yolanda Díaz, contractada per a la demolició des de dins, potser li agrairan els serveis prestats, tot i que Roma no paga traïdors. En qualsevol cas, la seva punyalada la perseguirà per sempre.)

El Podemos republicà va espantar el règim quan tenia vots i expectatives i Yolanda Díaz va ser contractada per fer la demolició des de dins. Sense vots ja no son res.

La democràcia és un sistema imperfecte i la democràcia espanyola és, a més d’imperfecta, defectuosa, com han certificat organismes internacionals, però al final el que compta, el que ho justifica tot, són els vots. Els vots són l’únic certificat de l’existència política. Quan els tribunals europeus es refereixen subtilment a Catalunya com a “grup concret objectivable” es basen en els vots que han rebut els partits sobiranistes i la persecució que han patit. Si no tinguessin vots, no serien ni grup, ni concret, ni hi hauria manera d’objectivar-lo. Els instruments de l’autogovern són escassos, els partits catalans i els seus líders han perdut la credibilitat. Tanmateix, la referència catalana o té alguna legitimitat democràtica o no serà. No cal enganyar-se, els vots no serviran per fer la independència, però potser sí per la pervivència de l’escola catalana, dels mitjans públics, de la cultura, dels organismes autòctons (el primer que ja està amenaçat és l’Institut Ramon Llull). I el que és més important, dels vots depèn la voluntat de ser dels catalans, democràticament expressada.