Aurelio Arteta va escriure un llibre, titulat Tantos tontos tópicos (Ariel, 2012), on desemmascara la inundació de llocs comuns a la nostra vida quotidiana -i també, ai!, en els nostres debats públics. De vegades són crosses buides de contingut per sortir del pas quan no ens passa pel cap res intel·ligent a dir. Altres vegades són simplement solemnes ximpleries. I sempre, com diu Arteta, “el tòpic és fill de la mandra intel·lectual i germà del prejudici”.

La política està infectada pels tòpics convertits en axiomes. I pel que fa a les eleccions, què els he de dir: el difícil és escoltar una idea que no vingui precuinada i prèviament esterilitzada, no sigui que a algú li provi malament. Un dels més suats és el que s'escandalitza davant del que anomenen “campanyes negatives” o “el vot de la por”.

L'origen està en dues plagues: una és l'estultícia del “pensament positiu”, aquesta cursileria que suposadament ajuda a ser feliç. I l'altra és aquesta mania de tractar els ciutadans no com a adults responsables, sinó com a nens capritxosos a qui se'ls pot explicar qualsevol bola (això que l'important és “il·lusionar”) i mai no se'ls ha d'espantar o preocupar perquè es posarien a plorar.

El vot és una elecció transcendent. I com en totes les eleccions humanes, en ella sempre hi ha una part d'adhesió i una de rebuig. Quant pesi cadascuna d'elles és una cosa que depèn de l'individu, de l'objecte de la decisió i de la circumstància. Però una elecció basada en la pura adhesió (positiva) no té per què considerar-se necessàriament més encertada o més legítima que una de basada en el rebuig (negativa).

Les campanyes negatives, que criden l'atenció sobre les conseqüències perjudicials del vot a l'adversari, són tan admissibles com les positives, que suposadament només subratllen les virtuts pròpies. Es pot votar un partit perquè guanyi, o pel que representa, o per coincidència amb les seves idees. Però també pots fer-ho perquè vols evitar que en guanyi un altre, perquè creus que si aquest altre governés seria nociu per al país o per a les teves idees o els teus interessos. Que algú em digui on és la superioritat moral del primer sobre el segon.

Argumentar sobre els enganys o els perills del vot a un altre partit no té res de dolent, sempre que no es falsifiqui la realitat ni es calumniï les persones. Amb freqüència s'exagera, sí: però igualment es menteix i s'exagera quan algú s'atribueix mèrits dels quals manca, amaga els problemes per pintar el món de rosa o promet coses que sap que no complirà. Una campanya negativa pot ser dura, però neta i realista; i una de les que en diuen positives, tan aparentment amable com tramposa i manipuladora.

Què és això del “vot de la por”? Massa vegades, els qui hi prevenen en contra el que busquen és un salconduit per a la demagògia impune.

Si un partit (Podemos el 2015) proposa augmentar la despesa pública en 90.000 milions d'euros i els seus adversaris responen que això provocaria una catàstrofe econòmica per al país, això és cridar al vot de la por o és explicar la veritat?

Si uns volen separar Catalunya d'Espanya i d'altres subratllen que aquesta decisió deixaria Catalunya fora de la Unió Europea i comprometria el progrés econòmic i el benestar social dels catalans, això és sembrar la por o situar el debat en els seus termes reals i no al món imaginari que pinten els primers?

Si des de dins i des de fora del país es reiteren els múltiples efectes negatius que tindria el Brèxit, això és fer por als britànics o fer que prenguin la seva decisió amb llibertat, sí, però sent conscients de les implicacions? Hi ha molts britànics que no senten cap entusiasme per la Unió Europea, però votaran a favor de la permanència per un temor molt justificat a les conseqüències de l'abandonament. I els polítics que demanen aquest vot estan complint amb la seva obligació, com ho va fer Gordon Brown quan va explicar cruament als escocesos el que suposaria treure Escòcia del Regne Unit. Simplement, els estava tractant com a adults.   

Quan Obama demana als nord-americans que es prenguin seriosament les barbaritats de Donald Trump perquè “la presidència dels Estats Units no és una diversió ni un reality-show”, quin dels dos està sent més honest amb els votants?

Si a l'Alemanya de 1933 hagués funcionat el vot de la por, és probable que Hitler no hauria arribat al poder

Si a l'Alemanya de 1933 hagués funcionat el vot de la por, és probable que Hitler no hauria arribat al poder. Per desgràcia, els seus rivals en aquella elecció no van saber infondre al poble alemany la dosi suficient de temor sa per evitar que es llancessin al precipici.

La política, com la vida mateixa, és plena de decisions basades en l'opció pel mal menor, que moltes vegades resulta ser la més encertada i saludable. A França, en les eleccions presidencials del 2002 el socialista Lionel Jospin va quedar en tercera posició i en la segona volta els francesos van haver de triar entre el dretà Chirac i l'ultradretà Le Pen. Doncs bé, els partits d'esquerra van demanar el vot per a Chirac i es van mobilitzar per frenar Le Pen. Resultat: 82% per a Chirac i 18% per a Le Pen. Campanya negativa, sí. Vot de la por, sí. Bravo per ells.

A més, com diu Arteta, “la por és una passió no només natural, sinó amb freqüència imprescindible. Si visquéssim amb més por els esdeveniments amenaçadors, els presenciaríem amb menys passivitat. Hem de permetre'ns tanta por com la realitat es mereix”.

Tota aquesta farfolla dels discursos negatius versus els positius amaga una gran fal·làcia. Qui hagi escrit un parell de discursos polítics a la seva vida sap perfectament que cada concepte positiu conté un revers negatiu i viceversa. Quan Pedro Sánchez anuncia que derogarà la reforma laboral, això és alhora una proposta (una nova llei) i un atac (una mala llei que ha de ser suprimida). Quan Rajoy diu que defensarà les reformes del seu govern, és perquè algú les posa en perill: proposta i atac. I quan Rivera parla de regeneració política, és perquè alguna cosa és degenerada: proposta i atac. Només es tracta de triar bé les paraules.

La campanya més famosa de la història és la d'Obama el 2008. La qualificarien de positiva o de negativa? Perquè si l'estudien a fons, descobriran que aquell “Yes, We Can” venia carregat de rebuig cap a tot el que van representar els anys de Bush i de vot de la por per la divisió del país en dues meitats irreconciliables. “Sí, podem fer-los fora”, era la traducció més fidel d'aquell missatge tan aparentment positiu.

Així que en aquesta pròxima campanya, quan vegin que un líder o un partit n'acusa un altre d'apel·lar al vot de la por, el més probable és que s'estigui preparant per vendre una moto avariada sense que ningú en denunciï l'avaria. Ja som grandets i el que interessa no és si el que diuen fa por o deixa de fer-ne, sinó que diguin coses veritables i no falses, importants i no banals, útils i no pas supèrflues.