Amb la diada de Sant Jordi encara recent a la retina, em venen presents les declaracions de dos personatges públics que viuen a Catalunya. L’un, Eduardo Mendoza, un escriptor barceloní d’èxit, es va embolicar la manta al cap i va arremetre contra la presència del “Sant Jordi” en una diada que, a parer seu, s’hauria de dir “Dia del Llibre”, argüint, entre altres coses, que el sant en qüestió maltractava els animals i ni tan sols devia saber llegir. Curiós arrelament al país i a la tradició per part d’un escriptor que va rebre la Creu de Sant Jordi (1995). Té trons la coincidència del guardó amb el seu comentari, però, vaja, d’astracanades per part de receptors d’aquest distintiu n’hem vist tantes (destacable la Loles León, premi del 2025, dient que “els catalans es fotin”), que el valor i el prestigi del guardó no paren de caure.

A la festa del Mendoza s’hi va afegir un altre convidat, el valencià Javier Mariscal, dissenyador gràfic, il·lustrador, dissenyador de mobles, cineasta, pintor, escultor i ceramista, resident a Barcelona, conegut sobretot per haver dissenyat la mascota dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992. Mariscal va subscriure les paraules del Mendoza respecte al pobre sant Jordi. En un brillant article de José Antich (ENLLAÇ amb el del 15 d’abril titulat “Mendoza i Mariscal, envellint en el rancor”), el director d’aquest diari posava en relleu el comú denominador de l’animositat envers el país per part dels dos implicats.

Però l’autor del gos del 1992, embolicant-se una mica més la manta al cap, va afegir que, a veure si quan es mori el pobre Jordi Pujol, també podem passar del pa amb tomàquet. Ostres! Alto! Per aquí no hi passo, que en economia i en sentit comú un actiu no es pot liquidar així com així. Anem a pams.

D’acord que el pa amb tomàquet no és un plat complet, tampoc és sofisticat, no és un plat central en els àpats i no respon a una recepta estructurada. És un preparat bàsic que té com a ingredients productes tan elementals com el pa, el tomàquet, l’oli i la sal (i, eventualment, all). Obtenir un bon pa amb tomàquet requereix una tècnica mínima i, de fet, el resultat final depèn extremadament de la qualitat dels productes que es fan servir per preparar-lo. La seva funció a la taula és bàsicament d’acompanyament, amb formatges, embotits, pernil, anxoves, escalivada, etcètera. A part de la seva senzillesa, el pa amb tomàquet té un origen i una singularitat territorial que, tot plegat, el fa difícilment exportable. En canvi, assenyala bé el lloc d’origen i té una considerable part de marcador identitari i simbòlic. Som, per tant, davant d’un actiu singular, del valor que cadascú li vulgui donar, però un actiu d’acompanyament bàsic, essencial, clarament distintiu, que forma part de la cultura catalana.

Lamentablement, a Catalunya, no ha sortit encara cap iniciativa d’un cert abast que exploti el potencial d’un elemental pa amb tomàquet, que ofereix un univers d’aplicacions si es prepara amb criteris de qualitat i es consumeix acompanyant productes de qualitat

Que el pa amb tomàquet sigui difícilment exportable no vol dir que no sigui explotable, cosa que no s’ha fet en una escala significativa. Al contrari, s’ha banalitzat molt. Encara més, que et serveixin un bon pa amb tomàquet en qualsevol bar o petit restaurant és quasi tan difícil com trobar, amb honroses excepcions, una agulla en un paller. Veure preparar un pa amb tomàquet fent servir una baguet, amb tomàquet de pot (de llauna o de vidre, és irrellevant), escampat amb un pinzell, de manera irregular i deixant parts sense sucar, aplicar-hi sal i afegir-hi un raig d’oli de gira-sol mal repartit, fa feredat. L’efecte acumulatiu d’un preparat d’aquest perfil, que és tan usual, no té res a veure amb els orígens del pa amb tomàquet i no té res a veure amb la qualitat. És l’expressió maldestre i degradada d’un preparat bàsic que no té cap possibilitat d’èxit.

En aquest país, que ha desplegat un potencial culinari creatiu reconegut internacionalment, no es para l’atenció que es mereix a la riquíssima cuina catalana. Amb excepcions, no sents dir “aquí s’hi menja bé”, com passa en països que descansen en la gastronomia pròpia (com ara Itàlia, el País Basc o Grècia). No hem fet valdre la nostra cuina mediterrània i tampoc no hem fet prou cas al pa amb tomàquet.

Al restaurant o bé a casa, preparar un bon pa amb tomàquet ha de ser senzill i agraït. Ho diuen els experts: pa de massa mare del tipus de pagès, no cal que sigui del dia (si ho és, torrar una mica); tomàquet madur, sucós i saborós (a l’hivern, tomacó de penjar); oli extra verge d’oliva sense que es faci una bassa sobre a llesca. L’all fregat és opcional. Coses impròpies: fer servir pa de motlle, sucar amb tomàquet triturat, posar l’oli abans del tomàquet, passar-se (en el seu cas) amb l’all, fer servir un oli de segona divisió, etcètera.

Lamentablement, a Catalunya, més enllà de casos puntuals, no ha sortit encara cap iniciativa d’un cert abast que exploti el potencial d’un elemental pa amb tomàquet, que ofereix un univers d’aplicacions si es prepara amb criteris de qualitat i es consumeix acompanyant productes de qualitat. Costa d’entendre per què no han sortit del món empresarial i de la restauració catalana propostes descansant en el pa amb tomàquet com a base, aplicant-hi els acompanyaments que coneixem o bé proposant-ne de nous.

D’acord que estem parlant d’un preparat bàsic, molt arrelat, que ve de la tradició, però que, curiosament, el trobes més en termes de disbarats que de qualitat. Mentrestant, més enllà del mercat de bars i restaurants, podem començar per casa nostra. No hauríem de deixar devaluar un actiu com aquest, encara que al Sr. Mariscal li sembli que es pot llençar a les escombraries de la història. Els actius s’han d’utilitzar i s’han de cultivar, llevat que no ens importi acabar engolits pel pa amb mantega o menjant entrepans amb rodanxes de tomàquet a l’estil dels McDonald's, que seria una llàstima.

Estic convençut que el pa amb tomàquet té recorregut en l’àmbit de la qualitat i que el país té capital humà i empresarial per fer-lo créixer... i assaborir-lo.