Feia Konrad Adenauer, primer canceller de l'Alemanya Occidental​ i un dels pares fundadors de la Unió Europea —juntament amb Winston Churchill, Alcide De Gasperi, Jean Monet, Robert Schuman i un reduït grup d'europeistes—, conegut per les seves profundes creences religioses, la reflexió següent: hi ha una cosa que Déu ha fet malament; ha posat límit a tot menys a la ximpleria. Si en tenia, de raó! I ell, que va ser un unificador incansable, què en pensaria dels temps actuals si pogués veure les enormes estupideses i el rancor en què es mou el món actual? Aquestes últimes hores, dos personatges singulars, l'escriptor Eduardo Mendoza i el dissenyador Javier Mariscal —forjats en el rancor al catalanisme i que han fet de donar llustre a aquesta actitud pública gairebé una bandera, de la qual s'aprofiten i acaben convertint en un negoci—, han aprofitat per vomitar contra la diada de Sant Jordi (l'escriptor) i fer broma sobre que aviat ens deixarà Pujol i podrem treure això de Sant Jordi (el segon).

Tots dos, a la vista de l'enrenou originat, han mirat de recollir veles. Disculpes suaus "són frases tretes de context", "estàvem de broma". Mariscal donant suport a Mendoza tampoc no hauria de sorprendre. L'escriptor barceloní sempre ha estat en les causes contra la política lingüística de la Generalitat que impulsaven els governs nacionalistes. D'aquí va sorgir, el 1997, el Foro Babel, una plataforma cívica i intel·lectual que, inicialment, es va centrar a criticar la política lingüística i a defensar una presència vehicular més forta del castellà. Més tard, va passar a ampliar el seu perímetre més enllà de la llengua, a criticar el model polític i la seva oposició al nacionalisme català dominant a l'etapa de Pujol. Allà hi havia, juntament amb Mendoza, Félix de Azúa, Victoria Camps, Juan Marsé, Francesc de Carreras, Rosa Regàs o Terenci Moix, entre d'altres. Al mateix perímetre hi havia Albert Boadella o Eugenio Trías. Un cercle, per cert, que acabaria sent l'embrió de Ciudadanos, de record infame a Catalunya.

Mendoza, de 83 anys, i Mariscal, de 76, han anat envellint en el rancor a mesura que amuntegaven tones d'estupidesa

Doncs bé, Mendoza, a la presentació de la seva nova novel·la La intriga del funeral inconveniente (Seix Barral), i aprofitant que el llibre disposarà de l'aparador excepcional de la diada de Sant Jordi, va sortir com un miura desbocat: “Faré campanya per reivindicar que és el Dia del Llibre, sempre se n'ha dit Dia del Llibre i Sant Jordi s'ha ficat allà al mig. Sant Jordi no hi pinta res i, a més a més, era un maltractador d'animals que segurament no sabia ni llegir, no té res a veure amb els llibres i no és ni patró dels escriptors”. L'autor va rematar: “S'ha de dir Dia del Llibre”. Òbviament, té dret a dir el que vulgui, encara que destil·li l'odi que massa vegades emana de la seva boca quan sorgeix algun símbol catalanista. Més enllà que la festivitat de Sant Jordi té un origen històric medieval que ell hauria de saber, en el fons, en el seu discurs hi ha un desig de promocionar el seu llibre amb una extravagància de catalanofòbia de manual; també hi ha el reconeixement que l'objectiu d'eliminar la catalanitat del país no ha estat possible.

Amatent a ajudar Mendoza ha estat Mariscal, que el 2017 ja va aparèixer entre els artistes i intel·lectuals catalans que rebutjaven el referèndum de l'1-O per il·legal, i també va figurar entre els signants d'un manifest que el definia com una estafa antidemocràtica. "M'agrada molt Mendoza, el seu somriure sota el bigoti. És molt potent. A mi m'agrada canviar les coses i em posa molt nerviós dir Setmana Santa o Nadal. Setmana Santa, de què? Sí, jo eliminaria Sant Jordi i l'anomenaria el Dia del Llibre. Són aquestes coses catalanes que 'No, això no es pot tocar, el pa amb tomàquet…' Vinga, home, a prendre pel cul, què m'expliques? Per què no ho canviem tot? És un màrqueting tan ben muntat. Ara que d'aquí a no res el pobre Pujol ens deixarà, ja podrem treure això de Sant Jordi. És molt bona idea. Hi estic d'acord". A Maquiavel se li atribueix que la ignorància és temporal, però l'estupidesa és per sempre. Mendoza (83 anys) i Mariscal (76) han anat envellint en el rancor a mesura que amuntegaven tones d'estupidesa.