Hi ha escenes de pel·lícules que queden gravades per sempre més a la memòria i esdevenen icòniques, particularment si hi ha una banda sonora escollida especialment per a modular la nostra resposta emocional. L’efecte de l’estímul de dos o més sentits, amb un mateix objectiu, sol causar una resposta sinèrgica que n’incrementa l’impacte sobre el nostre cervell. Amb ocasió d’un altre article sobre violència, us vaig recomanar veure, ni que sigui una vegada a la vida, una de les escenes inicials de l’obra mestra “2001: una odissea a l’espai”, de Stanley Kubrick. Aquesta escena representa el moment en què els nostres avantpassats simis van aprendre a fer servir eines com a armes, un clar senyal d’intel·ligència. A la pel·lícula s’uneix directament intel·ligència amb violència, i la música espectacular de Richard Strauss fa que aquesta explosió visual i acústica resti indeleble a la memòria (mireu-ho a pantalla completa i els altaveus ben alts!). Pell de gallina.

Bé, aquesta al·legoria té un clar biaix, ja que molts altres animals, a més dels humans, són violents. Per començar, altres simis en certes situacions poden mostrar un nivell de violència i crueltat similar al nostre. La violència és segurament un senyal d’intel·ligència, però no és un comportament exclusivament humà. Quan la violència s’exerceix de forma massiva i està dirigida a conquerir nous espais o eliminar el contrari, l’anomenem guerra. Les guerres són sempre destructives. Tots en som conscients, perquè de tant en tant, la guerra truca a la nostra porta, i justament ara estem immersos en la guerra entre Ucraïna i Rússia. En època de guerra, moltes accions que crèiem impensables en temps de pau, poden arribar a ser acceptables. Les guerres destrueixen vides i maten esperances, però potser també tenen altres impactes a més llarg termini sobre la societat.

La història humana està “plagada” de guerres, almenys d’ençà que tenim memòria escrita. Els últims 10.000 anys (com a mínim), els humans ens hem expandit i hem ocupat nous territoris, i hem construït grans imperis. Concomitantment, les societats humanes s’han fet cada cop més complexes, incrementant en nombre i passant d’uns pocs integrants a milions de persones, de forma que la forma predominant d’organització social actualment és tenir un govern estatal. Aquest tipus d’organització comporta jerarquies de funció diferent i també, inequitat social. No tothom serveix per a fer el mateix tipus de tasques, i hi ha tasques més ben valorades (i retribuïdes) que altres. El poder social i econòmic no està ben repartit, però les societats són cada cop més complexes. Com ha sorgit aquesta complexitat? Molts historiadors creuen que l’adveniment de l’agricultura va ser crucial per a generar aquest canvi social, el fet de poder disposar de menjar que es guardava en magatzems després de la collita permetia tenir una societat més gran i més ben alimentada. Hi ha historiadors, però, que creuen que la guerra ha constituït sempre un motor de canvi, un catalitzador o revulsiu social. La guerra permet adquirir o annexionar territoris, amb el que implica de guany de riquesa, de terreny d’explotació i de població treballadora. La guerra necessita un estament militar, incentiva la generació de tecnologia militar i també incrementa els estaments de jerarquia governamental perquè arribin les ordres eficientment, és a dir, la guerra també afavoreix un estament de buròcrates. Els grans Estats (els de l’antiguitat i els actuals) necessiten molts avenços socials al voltant per tal de ser funcionalment sostenibles o possibles, ni que sigui transitòriament. Doncs bé, investigadors i historiadors d’arreu del món recullen dades de tota la història coneguda de la humanitat. S’alimenten de dades arqueològiques i històriques amb gran detall, i han creat el banc de dades històric més gran sobre agricultura, religions, dades històriques per període, i complexitat de les societats, és el Seshat (banc global de dades d’història), que continua recollint dades, per fer-se més i més complet. Aquest banc de dades promogut per molts científics és obert, ja que s’alimenta del coneixement de molts investigadors i és finançat per projectes de recerca pública.

Doncs bé, usant les dades del Seshat, de 35 grans regions del món, que inclouen 373 societats diferents que s’estenen des de 9600 anys abans de la nostra era fins a l’any 1900 (s. XX), durant un període de quasi 12.000 anys, i mesurant més de 100 variables o característiques socials diferents (per exemple, tipus d’alimentació, si tenien material de guerra o no, si les ciutats eren grans o petites, etc.), els investigadors han fet diferents models de predicció dinàmics del nivell de complexitat adquirit per les societats. Sobre més de 100.000 combinacions de predictors (és a dir, de variables analitzades), el model de macroevolució cultural que millor explica l’increment de complexitat social es basa, bé en la implementació de l’agricultura amb una major productivitat (aparició del sedentarisme, creació de ciutats i divisió de la feina), bé en la invenció de la tecnologia militar (particularment, l’ús d’armes de ferro) combinat amb la implementació de la cavalleria (domesticació i ús del cavall com a element important militar). És a dir, tant l’ús de cavalls i de millors armes a la guerra, així com la implementació de l’agricultura, van afavorir la generació d’imperis i, per tant, de societats més complexes, amb una munió d’estaments i tasques intermèdies, necessàries per a la supervivència i manteniment d’estats grans. Estem parlant de la nostra societat, però també de moltes altres de l’antiguitat.

Per exemple, l’expansió de les armes de bronze a Afro-Euro-Àsia al voltant del 3000 abans de la nostra era va permetre l’aparició de 2 grans estats, un a Mesopotàmia i l’altre al Regne Antic, a Egipte. L’aparició del carro de guerra, amb cavalls, a més d’arcs complexos i components protectors, com ara cascs i escuts, va implicar la generació d’imperis molt més grans, com els que hi va haver a l’Anatòlia, la Xina i el Nou Regne a Egipte. Tanmateix, aquests imperis van col·lapsar amb els avenços militars que va comportar l’edat de ferro, amb la incorporació de l’armadura i del cavall. La cavalleria va permetre que els imperis s’estenguessin més enllà del límit de dos milions de kilòmetres quadrats. Tots aquests megaimperis van sorgir entre 300 i 400 anys després de l’adveniment de l’avenç concret. Per la revolució de l’edat de ferro, els imperis es van sostenir durant quasi 2 mil·lennis, fins a l’adveniment d’una altra revolució tecnològica militar, l’ús de la pólvora, que implicà l’aparició de les armes de foc. De nou, el colonialisme i l’imperialisme europeu (que va fer ús d’aquestes armes per a conquerir nous territoris) es va produir uns 200-300 anys de l’avenç inicial. Es poden observar els successius cicles dels imperis només usant aquestes combinacions de marcadors històrics. És evident que aquest treball és una primera aproximació i cal més refinament, ja que segur que hi ha altres factors que determinen l’evolució i complexitat de les societats en altres regions. Tanmateix, és sorprenent com amb moltes dades de moltes regions, i l’anàlisi de moltes variables fent servir principis dels sistemes complexos i algoritmes de macroevolució, es pot predir com han anat sorgint els diferents imperis socioeconòmics i militars de la nostra història.

Per acabar, no ens hem de quedar amb el fet que la guerra (a més de l’agricultura) és un element inductor del canvi. Com diuen els autors, no és la violència la que guia als humans, sinó la competitivitat. Més espai, més productivitat, més riquesa, més poder. Potser als éssers humans no ens defineix la violència, sinó la competitivitat. Una idea per a reflexionar perquè té moltes altres derivades.