2001

Aquesta setmana he tingut el plaer de participar en un debat públic amb tres altres coneguts científics sobre Blade Runner i el futur distòpic que se’ns presenta a la pel·lícula. Em reservo escriure sobre el que vam debatre per a un altre dia, però crec que els cinefòrums o debats sobre pel·lícules de ciència-ficció és una de les maneres més atractives d’estimular l’interès per la ciència, tant a estudiants com a un públic ampli. Jo tenia 15 anys quan el meu germà gran em va portar al meu primer cinefòrum. Era jove i impressionable, i he d’admetre que veure 2001: Una odissea de l’espai, d'Stanley Kubrick, em va deixar enganxada al seient i estranyament pertorbada durant uns quants dies. Encara hi ha escenes de la pel·lícula, intensament estètiques i plenes de significat simbòlic, que m’esborronen quan les veig de nou, particularment, l’escena de l’alba de l’home, en què amb una metàfora visual i musical impactant el director ens explica que la intel·ligència va unida a la violència. Cal recordar que és una pel·lícula sense l’ajut dels efectes especials per ordinador i, així i tot, és visualment espectacular. Veure a càmera lenta la violència continguda en un sol gest repetit, veure com els ossos salten pels aires amb la música aclaparadora d’“Així parlà Zaratustra” de Richard Strauss, pertany a les escenes cinematogràfiques més reeixides de tots els temps, a parer meu.

Doncs bé, just aquesta setmana s’acaba de publicar un article científic d’antropologia que m’hi ha fet pensar molt. La violència en el Neolític devia estar força estesa, ja que es troben nombroses tombes, datades entre el 7000 i el 2000 aC a tota Europa, que contenen restes humanes amb traumatismes cranials greus, que devien ser la causa de la mort d’aquells humans. Molts d’aquests traumatismes són indicatius de violència, més que no pas d’accident, però cal estudiar com es poden haver produït per entendre si realment aquests traus al crani són producte de violència intencional, o podrien tenir altra explicació, com ara ser rituals. Per a avaluar les causes i el context de la violència,  és necessari recrear les armes de l’època i provar si són capaces d’infligir el tipus de ferides que hi observem en aquests esquelets.

La història humana està plena de fets violents, també al Neolític, on hi ha cranis amb traumatismes per violència intencional

Acompanyant les restes humanes del Neolític, hi ha nombrosos objectes que podem considerar que són armes de caça però també de possible violència interpersonal i de guerra, com ara arcs, fletxes, destrals, llances, maces, pals o fones. L’estat de conservació de les armes que tenen elements de cuir i fusta es fan malbé més ràpidament amb el decurs del temps que no pas les que contenen elements metàl·lics o de pedra. Tot i això, al Museu de Londres hi ha un dels pocs pals de fusta ben conservats de l’època, el Thames Beater (o garrot colpejador del Tàmesi, traducció lliure de l’anglès), una vertadera troballa arqueològica obtinguda d’un assentament neolític a la riba del riu Tàmesi, del qual s’observa bé la forma i el material del qual està fet. Aquest garrot de fusta de vern, amb pom i una part superior engrossida i plana, similar al que seria un bat de beisbol pla, ha estat reproduït fidelment per un ebenista britànic, té una mida d’uns 70 cm i fa 1,2 kg de pes, aproximadament.

Així, doncs, les investigadores d’aquest estudi havien aconseguit reproduir la possible arma, però calia comprovar si aquesta mena de garrot era realment capaç de generar ferides com les que s’observen en aquests cranis de tombes neolítiques. Com es pot fer això? Talment com veiem a les sèries criminalístiques forenses, on al laboratori es recreen cossos o caps amb materials similars que presentin una consistència similar a la humana per demostrar que aquest o aquell objecte, sigui pesat, punxant o de fulla serrada ha estat el responsable d’un homicidi, es pot cercar la manera de generar algun objecte que sigui molt similar i es comporti de forma equivalent a un crani humà per tal de comprovar el tipus de ferida que pot generar aquest “bat” del Neolític. En aquest context cal dir que l’ús d’animals o altres cadàvers humans (emprats en altres èpoques) actualment ja no es fan servir, evidentment per consideracions ètiques, a part del fet que en molts casos portaven a errors. Així que actualment es poden fabricar cranis sintètics amb resines plàstiques que simulin la consistència òssia d’un crani (algun material de poliuretà ha estat fins i tot titllat de “plàstic fantàstic”). Es genera una esfera buida d’aquest poliuretà, recobert per una capa de goma que simuli la pell humana, i amb l’espai interior del “crani” ple de gelatina com la que és usada en proves de balística, per tal de simular la consistència de l’encèfal. Amb varis d’aquests cranis simulats i l’arma potencial, només necessitaven a algun voluntari per donar-los cops i, després, analitzar el resultat amb metodologies d’antropologia forense.

Amb tècniques d’antropologia forense es pot estudiar quines armes es feien servir i com en èpoques antigues

Doncs bé, fent un estudi dels tres tipus bàsics de fractures possibles, arriben a la conclusió que el Thames Beater és realment una arma del Neolític com la que ha estat emprada contra altres humans de forma violenta, i que explicaria els traumatismes observats en els cranis d’aquests esquelets del nostre passat. De fet, hi ha nombroses referències que parlen fins i tot de violència en massa, vertaderes massacres, com ara les que s’han trobat en algunes excavacions de tombes de l’època neolítica a Alemanya i Àustria. Vet aquí l’aplicació i la resolució de casos forenses al Neolític! De pel·lícula!

Així que en el fons, potser la imatge que hem vist a 2001 (pel·lícula que recomano molt veure, si pot ser en pantalla gran i enfonsats de ple en la música) no està gens allunyada del que realment va passar, potser no a l’origen dels homínids, però de segur al Neolític i durant moltes èpoques, si no són totes, de la història humana.