Aquesta és la premissa de l’obra Perfectes desconeguts, dirigida per David Selvas al Poliorama i amb una estupendíssima Marta Bayarri. He vist les pel·lis: la italiana, dirigida per Paolo Genovese, i la versió espanyola del 2016, i sempre és una obra que t’interpel·la sobre com en són de fràgils les nostres relacions. La coherència de com és de diferent la vida que es pot explicar de l'íntima. El tema de l’homosexualitat és l’únic que no està envellint bé a la trama. La resta no passarà mai de moda. Only a Woman’s Heart, deia la cançó d’Eleanor McEvoy. És veritat que mai (mai) podràs saber del tot què amaga el cor d’una dona. I segurament tampoc el d’un home. Perquè, malgrat que sembla que ho compartim tot bastant, no és sempre ben bé així. Sempre hi ha aquell raconet, no per secret, sinó per vergonya o comoditat. El que s’ha de fer per continuar sent fidel a un mateix i continuar sent feliç amb els altres.

Però als nens els has d’explicar que no poden tenir alguns tipus de secrets; per això és tan important el llibre que acaba de fer la Carla Vall: Sança sense secrets. Vaig sopar amb ella a la gala de People in Red Barcelona i vam compartir, a part del maridatge, algun secret. Un sopar deliciós, no només pel menjar d'en Nandu Jubany i els vins d'en Martín Faixó, sinó perquè vaig descobrir una dona que, a part d’intel·ligent i valenta, és també molt, però que molt forta. La gala de la Fundació Lluita és molt intel·ligent: les infeccions que provoquen tantes morts a escala mundial no entenen d’edats ni de condicions socials. I m’agrada que els catalans ens mudem per una bona causa. Malgrat que la realitat és que també desgrava. La mateixa web n'informa i es poden fer els donatius tot l’any. Malgrat que el que es llueix més és el photocall. Aquesta edició és en la que hem vist més vermell, i “això que no estava al dress code”, em diu la seva directora, la Laura Duran. No sé com deuen ser a la vida privada, però la Martina Klein i en Corretja ballaven sols i amb una complicitat màgica fins que els van tancar la música al MNAC. Fa uns anys que penso que amb l’amor de la teva vida és millor no tenir-hi fills, però hi ha excepcions, i les celebro enormement.

Malgrat que sembla que ho compartim tot bastant, no és sempre ben bé així; sempre hi ha aquell raconet, no per secret, sinó per vergonya o comoditat

He deixat d’ensenyar moltes coses de la meva vida privada a les xarxes. Perquè semblava que tots aquells regals eren gratis, però no ho eren. Havies de mostrar el teu dia a dia. Fins que la intimitat es converteix, per força, en pública i sents que no tens aquell racó on ningú no et veu. Però hi ha moments que no es poden amagar, per molt que vulguem. Com el de la Rosalía dient que "té caguera" al concert de Milà. La Shakira criticant obertament en Piqué. La informació és poder i, llavors, la gent opina, sempre des de les seves ulleres vitals. Amb la mort per eutanàsia de la Noèlia, hem vist com les xarxes s’omplen de gent parlant de coses que no sabem. Parlar per parlar, aquell programa que jo era massa petita per escoltar i en què vaig enamorar-me de la Gemma Nierga. Però és clar, millor això que pensar en allò del nadó de sis setmanes, sobre si els seus pares van abusar-ne o no. O les dones lapidades que no podran explicar-se mai. I en el mateix pla dels vestits de la MET Gala, et surten els no-drets de les afganeses que viuen en cases dels horrors que no podran ensenyar mai. Però com que tot passa tan i tan ràpid, la pena et dura tant com el pròxim reel.

Ara tots presumim —si és que es pot presumir d’això— de ser un TDAH de manual. Tinc la sensació que, si abans la promoció d’un llibre durava un any i després es va reduir a la meitat, aquest 2026 no dura ni un parell de mesos, amb molta sort. És com si ens haguéssim d’omplir de coses, de sensacions, d’imatges, de persones, per no connectar amb nosaltres mateixos. També hi ha històries boniques que resisteixen el pas del temps, com el 65è aniversari d’un negoci familiar que vesteix els esdeveniments, com Dassler. Però sembla que ara, que bevem menys alcohol, igualment necessitem atonir-nos per no sentir la nostra veu amagada. L’evitació experiencial —com l'ha anomenada Steven Hayes— és intentar controlar el que sentim: no queixar-nos, no mostrar-nos vulnerables, el “jo puc amb tot”, relativitzar sempre perquè tens por de quedar-te en el malestar. Perquè escapar del dolor no vol dir que tot estigui bé. Però, és clar, vist com està el món, dius: “si us plau, que em quedi on estic”. Amb l’edat, no només ens agraden més els amargs, sinó que també ens tornem més amargs si ens anem amargant per les coses i no ens donem algun capritx per endolcir-ho. O una mica de sal. O de pebre. O de picant, per a qui no se li posi malament. I no estic parlant de sabors, sinó de gustos. Però, és clar, que tot això no es vegi de cara a la galeria. Perquè tots necessitem, en el fons del nostre mòbil, un lloc on amargar-ho.