A partir de 2019 la batalla de l'exili va canviar de naturalesa. Fins aleshores es tractava de resistir euroordres; des de llavors, de construir posicions: un escó europeu, una immunitat, una doctrina sobre el jutge natural, una categoria jurídica que no existia. És el tram menys comprès del periple i el més fecund, perquè cada atac de l'Estat va acabar produint un estàndard de garanties del qual avui es beneficia qualsevol ciutadà europeu. Qui vulgui mesurar l'èxit de l'exili no ha de comptar només els lliuraments frustrats: ha de llegir la jurisprudència que va anar deixant al seu pas.
També aquesta etapa estava escrita als manuals, encara que pocs volguessin llegir-los. La política comparada descriu des dels anys noranta l'efecte bumerang: quan els canals interns d'un Estat estan bloquejats per a un actor —capturats els seus tribunals, tancades les seves institucions—, aquest actor acudeix a instàncies internacionals perquè la pressió torni sobre l'Estat des de fora i amb més força. L'exili va executar aquest manual amb una disciplina que ja voldrien tenir molts governs: Nacions Unides, el Tribunal de Justícia, els tribunals belgues, alemanys, escocesos i italians, el Parlament Europeu. I va afegir la peça que converteix la resistència en poder: la construcció de posicions institucionals pròpies. Un escó europeu no és un plet guanyat; és un recurs de poder polític —veu, immunitat, tribuna, legitimitat electoral renovada— posat al servei d'una estratègia que mai va deixar de ser política i que dirigia, des de Waterloo, qui l'havia dissenyada.
Va començar a les urnes. El 26 de maig de 2019, el president Puigdemont i Toni Comín van ser elegits eurodiputats —després també Clara Ponsatí, i Oriol Junqueras ho va ser des de la presó—. La Junta Electoral Central va inventar llavors un peatge a mida: l'acatament presencial de la Constitució a Madrid, és a dir, la detenció com a requisit per exercir el mandat. Es van declarar vacants els escons i es va pretendre que el vot de més d'un milió de persones depengués d'un tràmit concebut per no poder complir-se. La resposta va arribar de la Gran Sala del Tribunal de Justícia: la sentència de 19 de desembre de 2019 va declarar que la condició d'eurodiputat neix de la proclamació oficial dels resultats —del vot, no del permís— i que des d'aquest moment l'electe gaudeix d'immunitat. El gener de 2020 el Parlament Europeu va reconèixer el president Puigdemont i Toni Comín com a diputats amb efectes des de juliol de 2019. Primera peça de doctrina: la sobirania de l'elector enfront de la burocràcia de l'obstacle.
En paral·lel, la mirada exterior es va fer institucional. El Grup de Treball de Nacions Unides sobre Detencions Arbitràries —el mateix òrgan les opinions del qual Espanya, aquí amb encert, branda quan es tracta de Veneçuela o de Nicaragua— va dictaminar el 2019, en les seves Opinions 6/2019 i 12/2019, que les presons de Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Forn, Rull, Romeva i Bassa eren arbitràries: per castigar l'exercici de drets fonamentals, per les fallides del degut procés i per discriminació a causa de l'opinió política. Va demanar la seva llibertat immediata i el seu dret a ser indemnitzats. Madrid va despatxar els dictàmens amb un desdeny que encara sorprèn en un Estat que presumeix de multilateralisme i dirigit, llavors com ara, pel govern més progressista de la història. L'error va ser creure que no els llegiria ningú més.
Un escó europeu no és un plet guanyat; és un recurs de poder polític posat al servei d'una estratègia que mai va deixar de ser política i que dirigia, des de Waterloo, qui l'havia dissenyada
Els va llegir, per exemple, la justícia belga. Quan el Suprem va reclamar el lliurament del conseller Lluís Puig, el tribunal de primera instància de Brussel·les (agost de 2020) i després la cambra d'acusació (gener de 2021) la van denegar amb un fonament que a Espanya es va preferir no traduir: el Tribunal Suprem no era el jutge predeterminat per la llei per enjudiciar aquells fets —ho era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, tal com ho continua sent en l'actualitat— i existia un risc concret per a la presumpció d'innocència; els dictàmens de l'ONU apareixien citats com a element de judici. El jutge natural no és una exquisidesa acadèmica: és la garantia que a ningú se li fabrica un tribunal a mida després dels fets. La resolució va quedar ferma perquè la fiscalia belga ni tan sols va recórrer-la. Un tribunal europeu declarava, negre sobre blanc, que la causa del procés s'havia instruït on no corresponia.
La mateixa Bèlgica va deixar una altra lliçó amb el cas de Valtònyc, el raper condemnat a Espanya per unes lletres de cançons. En la seva defensa es va forçar una qüestió davant el Tribunal Constitucional belga que va acabar, l'octubre de 2021, amb la declaració que la llei de 1847 d'ofenses al rei era contrària a la llibertat d'expressió, i amb la denegació definitiva del lliurament el maig de 2022. Repareu en la imatge: una persecució penal espanyola va acabar tombant a Bèlgica una llei amb 174 anys de vigència. Exportàvem censura i ens retornaven estàndards de llibertat. Aquest és l'efecte multiplicador de defensar-se a Europa: les victòries no es queden en el cas, es converteixen en dret per a tots.
Sardenya, setembre de 2021, va aportar la confirmació: detenció del president a l'aeroport de l'Alguer un dijous a la nit, llibertat sense mesures l'endemà, suspensió del procediment i arxivament final. A hores d'ara la mecànica era ja previsible: cada detenció durava, exactament, el que triga un tribunal independent a llegir l'expedient.
Exportàvem censura i ens retornaven estàndards de llibertat. Aquest és l'efecte multiplicador de defensar-se a Europa: les victòries no es queden en el cas, es converteixen en dret per a tots
I aleshores va arribar el punt àlgid d'aquesta etapa, amb una ironia que la fa encara més valuosa: la va produir el mateix instructor. Molest per la resolució belga del cas Puig, l'instructor va plantejar una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia, convençut que Luxemburg esmenaria els jutges de Brussel·les. La sentència de 31 de gener de 2023 li va respondre amb una lliçó de doble tall. D'una banda, va precisar que el tribunal d'execució no pot erigir-se en censor de la competència de l'emissor. De l'altra —i aquí hi ha la creació doctrinal i l'èxit polític—, va establir que el lliurament pot denegar-se quan existeixin deficiències sistèmiques o generalitzades del sistema judicial de l'Estat emissor o deficiències que afectin la tutela judicial d'un grup objectivament identificable de persones al qual pertanyi el reclamat. Llegiu a poc a poc, perquè és la categoria que retrata aquests anys: ja no cal sostenir que tot un sistema està podrit; n'hi ha prou amb acreditar que un col·lectiu identificable —per exemple, els dirigents o membres d'un moviment polític— no té garantit un tribunal independent, imparcial i preestablert per la llei. Per donar resposta al cas català, el Tribunal de Justícia va haver d'encunyar un concepte nou, i va afegir que els dictàmens del Grup de Treball de l'ONU són valorables en aquest examen. L'arma que l'instructor va voler forjar per a si mateix va quedar incorporada, per sempre i per a tots, a l'arsenal de les defenses europees.
Fins i tot l'aparent derrota d'aquesta etapa va acabar convertint-se en una victòria. El març de 2021, el Parlament Europeu va aixecar les immunitats amb el vot entusiasta dels qui proclamaven una fe dogmàtica en l'estat de dret, especialment dels representants de l'avui desaparegut Ciutadans, amb Adrián Vázquez al capdavant —actualment integrat al Partit Popular—, i amb el decidit suport del PSOE. El Tribunal General va avalar aquell aixecament el 2023, però, quan l'assumpte semblava definitivament perdut, el Tribunal de Justícia ho va anul·lar tot el febrer de 2026: tant la sentència com les tres decisions del Parlament Europeu, a causa de la manca d'imparcialitat del ponent dels suplicatoris, manifestament proper a les posicions de qui exercia l'acusació popular en la causa, és a dir, Vox. Ni tan sols el procediment parlamentari concebut per imposar el càstig va resistir l'escrutini final.
Aquest és el tram del periple que els professionals de la indignació mai expliquen, perquè els desmenteix. Mentre proclamaven que a Europa no es guanyava res i que tot era una pèrdua de temps, l'exili acumulava: immunitat dels electes, jutge natural, llibertat d'expressió, la doctrina del grup objectivament identificable, el reconeixement dels dictàmens de l'ONU. Tot va quedar escrit i tot continua vigent. Dilluns que ve veurem la conseqüència política d'aquesta acumulació: com l'adversari més ferotge, que havia promès el retorn del president emmanillat, va acabar assegut en una taula a Brussel·les signant la paraula que va jurar que mai pronunciaria.