"Catalans, la nostra hora és arribada! Dos segles d'esclavitud, d'humiliació i d'oprobi no han estat prou per matar la veu de la nostra ànima". Així començava el manifest Via fora, Catalans!, la proclama que el 1926, d'haver prosperat la incursió armada capitanejada per Francesc Macià des de la comarca del Vallespir, s'haguera llegit en arribar a Olot, primer, i a la resta de poblacions adherides, després. Obra de Ventura i Gassol, polític i poeta omnipresent en tots los esdeveniments rellevants de catalanisme de la primera meitat del segle XX, aquell inici del text s'inspirava, en part, en lo mític "Ara és l'hora, Segadors!", de l'himne nacional, amb la lletra escrita per Emili Guanyavents a finals del XIX. Se complixen cent anys d'aquella meditada insurrecció, lo fil de la història continua sense trencar-se i aquella casa des d'on l'Avi va planificar l'alliberament de Catalunya, s'ha recuperat i és ara un projecte transfronterer de país, que està previst que siga visitable i puga acollir actes culturals i de memòria. Lo museu del poble.
I és que ahir diumenge, 8 de novembre, prop d'un miler de persones van assistir a la inauguració oficial de la Casa Macià, a Prats de Molló. L'edifici des d'on va planificar la revolta i el lloc on ell i l'Estat Major van ser detinguts per les autoritats franceses (després d'haver estat traïts per un voluntari que va resultar ser un espia italià al servei de Mussolini) ara s'ha convertit en un centre de memòria històrica, de reflexió i d'homenatge, gràcies a la incansable tasca de l'exconseller Lluís Puig i de tot un arsenal de voluntaris, acompanyats per diverses institucions a banda i banda de l'Albera. L'esmentada casa, coneguda també com a Vila Denise, és ara un punt de trobada ineludible. S'ha rehabilitat i s'ha convertit en un centre d'interpretació dedicat a la història de Catalunya. L'acte va reunir tres expresidents de la Generalitat: Pujol, Aragonès i Puigdemont, que va aparèixer per sorpresa un cop retirada l'ordre de detenció, i que es va endur l'ovació més gran de la jornada, juntament amb la dedicada als familiars dels conjurats —aquells qui lluitaren al costat de Macià— i amb la que es va endur lo president del Parlament, Josep Rull, en pronunciar un abrandat i emotiu discurs de cloenda.
La Casa Macià ha estat reconvertida en un projecte transfronterer de país, un museu de memòria, reflexió i homenatge, impulsat per l'exconseller Lluís Puig i centenars de voluntaris. Un miracle del poble
Precisament, en la seua intervenció final, Rull va recordar part del discurs que Macià va fer durant lo seu juí a París: "Volem expulsar del nostre dissortat país aquella colla de generals ignorants i despòtics que al servei de la monarquia espanyola han profanat les nostres tradicions i festes, han prohibit la bandera catalana, han proscrit la nostra llengua i han tancat les nostres escoles". I és que lo desvergonyiment dels Borbons contra Catalunya al llarg de la història és un capítol cíclic com segons quines riades: Pau Claris proclamant la primera república —també efímera— i enfrontant-se a Felip IV en la Guerra dels Segadors (segle XVII); Josep de Vilamala lluitant contra Felip V en la Guerra de Successió (segle XVIII) i Carles Puigdemont proclamant la tercera (suspesa pel 155) i encarant-se a Felip VI (segle XXI). Una lamentable correlació dels Felips —nom de nefast record i vigència— i entremig Alfons XIII, descendent d'uns i predecessor de l'altre, combatut per Prat de la Riba i Puig i Cadafalch, per una banda, i per Companys i Macià per l'altra.
La picada d'ullet que suposava vincular el text d'Els Segadors amb lo manifest dels conjurats, com dèiem adés, tant en lo to com en lo contingut, també era una manera de connectar les lluites de país i projectar-les cap al futur. Pau Claris i Francesc Macià. Lo 1640 i el 1926, amb lo 1714 al centre. Gairebé 300 anys de diferència i un mateix esperit. No debades, Macià va voler unir tots dos noms i va crear l'Emprèstit Pau Claris, una emissió de bons destinats a finançar les activitats revolucionàries que va trobar en los catalans exiliats a Llatinoamèrica els millors aliats i mecenes. Tampoc lo lloc era triat a l'atzar: l'ofensiva per alliberar Catalunya de la dictadura de Primo de Rivera va nàixer a Prats de Molló, a la Catalunya Nord, allà on lo Tractat dels Pirineus mos va voler escapçar com a nació. Allà on l'esperit de tossuderia i ambició dels catalans ha fet possible lo petit miracle de la museïtzació d'un espai únic.
Sense els fets de Prats de Molló, Primo de Rivera no hauria dimitit al cap de tres anys, Alfons XIII no hauria fugit i Macià no hauria proclamat la República Catalana. Les llluites no sempre tenen resultats immediats, per això cal seguir-hi sent
Lo rei Alfons XIII va donar suport a les dues dictadures espanyoles del segle XX: a la de Primo de Rivera des del poder i a la de Franco des de l'exili italià. Son net d'això també n'adependria (se deu portar a la sang) i a més de ser el trist hereu del franquisme, convertint-se la borbònica en l'única monarquia restaurada a Europa durant aquell segle, ja des del tron també va esperonar —suposadament, clar— aquell altre cop d'estat, amb Tejero de protagonista, que gairebé acaba amb la tendra democràcia espanyola. Mentre el dictador s'emmirallava en els Borbons i viceversa, Macià s'inspirava en la Pasqua Irlandesa i, sense saber-ho, els fets se succeirien de forma similar. A Irlanda, aquell alçament fou l'abril del 1916 i només sis anys més tard, lo 1922, lo Sinn Féin guanyava les eleccions. Lo complot fallit de Macià fou lo 1926 i cinc anys després, lo 1931, una ERC acabada de fundar, arrasava a les municipals i propiciava el canvi de règim. Eren fills del seu temps.
Les ucronies, en tant que part d'un imaginari no advingut, són difícils d'aplicar sobre el mapa d'una història sí esdevinguda. Però no seria tan complicat de sospitar que sense els fets de Prats de Molló —inclòs lo fracàs armat i l'èxit de l'aparador judicial posterior— al cap de tres anys Primo de Rivera no hauria sigut un dictador dimitit (oxímoron que va dixar de ser-ho), ni un any després lo rei Alfons XIII hauria hagut de fugir d'Espanya —com faria son net noranta anys més tard, per altres motius—, ni probablement tampoc s'hauria succeït aquell 14 d'abril esclatant, que va acabar amb lo mateix protagonista derrotat a Vila Denise, presidint la seua somiada (i breu) república catalana. Si tot això va passar en només cinc anys, què no podria tornar a esdevenir-se si ens hi tornem a posar?
Ell, als 67 anys, va perdre la batalla armada però va guanyar el relat judicial i el ressò internacional. Les lluites no sempre tenen resultats immediats. Un exmilitar de l'exèrcit espanyol reconvertit en líder de l'independentisme català. Lo seu centre d'operacions a Prats de Molló reconvertit en un museu per la llibertat. Com deia aquell crit d'alarma d'origen medieval que s'usava per convocar la població civil a defensar les seues llibertats i que va donar nom al manifest dels conjurats: "Via fora, Catalans!", que mai no se sap quina és l'espurna que encén la mobilització de la consciència nacional i perquè, com acabava dient aquell mateix manifest i es pot llegir al full recordatori que ens van entregar ahir a tots los assistents: què seria d'una vida sense dignitat?