Ja li agradaria, a Oriol Junqueras, que Aliança Catalana fos realment un “invent contra Catalunya” del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), els serveis secrets espanyols, conegut fins al 2002 com a Centre Superior d'Informació de la Defensa (CESID). Tot i que fa uns quants dies que ho va insinuar, ell sap de sobres que no és veritat, però ho va deixar anar com aquell qui no vol la cosa només per mirar de desprestigiar la marca política de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, aixecant l’ombra de la sospita i despertant el fantasma de la por al voltant d’un projecte que cada dia que passa guanya més adeptes. Per què ho va fer, doncs?

Doncs per no haver de reconèixer que, en bona part, el creixement exponencial d’Aliança Catalana és la conseqüència de la capitulació d’ERC, JxCat i la CUP en adonar-se que el resultat real del referèndum del Primer d’Octubre, que no és el que es va fer públic oficialment, els obligava tant sí com no a fer efectiva la independència, perquè la participació en la votació havia arribat al 58,61% del cens i amb un percentatge així el reconeixement internacional estava garantit. Ells van ser els primers sorpresos, perquè s’esperaven que la major part dels col·legis electorals estiguessin tancats i pràcticament ningú no pogués votar, però la resposta de la gent, una vegada més, els va desbordar. I el 27 d’octubre del 2017 van materialitzar la rendició amb aquella pantomima de declaració d’independència al Parlament, que ni tan sols es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) perquè tingués validesa jurídica, i els uns es van lliurar amb armes i bagatges i van renegar de tot el que havien fet a canvi d’una llibertat supeditada a les regles de joc espanyoles, i els altres van emprendre el camí de l’exili, però sotmesos també a les mateixes regles de joc espanyoles.

Oriol Junqueras diu el que diu per no haver de donar —com a president d’ERC que era llavors i que és ara— explicacions i retre comptes de tot això. Com ho haurien de fer els màxims dirigents de JxCat i de la CUP. Van enredar la gent que de bona fe els havia fet confiança, han eludit totes les responsabilitats i encara esperen que se’ls continuï creient. Per això creix Aliança Catalana, per la manca de credibilitat i de confiança dels partits processistes. La recent enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) reflecteix aquesta pujada, però s’equivocarà qui es pensi que l’ascens es produirà només a costa de JxCat, com dona a entendre el sondeig convenientment cuinat perquè aquesta sigui la impressió que en tregui tothom. La formació de Carles Puigdemont serà probablement la més afectada, però ERC també en sortirà perjudicada. O per què creu la gent que Oriol Junqueras ha sortit amb el ciri trencat del CNI? I fins i tot la CUP pagarà les conseqüències del seu mal capteniment.

A les pròximes eleccions catalanes, previstes, en principi, per al 2028, a Aliança Catalana la votarà fonamentalment, a més dels últims electors desenganyats d’ERC, JxCat i la CUP, una part dels independentistes que des dels comicis municipals del 2023 han decidit quedar-se a casa a la vista de la decepció patida precisament amb tots tres, però no tots. Una altra part continuarà apostant per l’abstenció, perquè ni així acaba de veure les coses clares. Però que ningú no es refiï i es pensi que això del partit de Sílvia Orriols no és cosa seva, perquè l’alcaldessa de Ripoll serà capaç també de pescar vots en altres caladors de les formacions catalanes, com ara el del PSC. Si no, per què cada vegada que ha de respondre una pregunta al Parlament al president de la Generalitat —i justament primer secretari del PSC—, Salvador Illa, se li agreja de cop el caràcter i li supura tota la bilis que sembla que tingui retinguda?

Aliança Catalana no és un partit que faci el joc a Espanya, ni un partit contrari a la independència de Catalunya, com volen fer creure els detractors

Aliança Catalana no és un partit que faci el joc a Espanya, ni un partit contrari a la independència de Catalunya, ni un partit que hagi trobat en l’antipolítica la seva raó de ser, com volen fer creure els detractors, que cada vegada senten més a prop l’alè de Sílvia Orriols al clatell. Aliança Catalana és una força independentista, però, en la conjuntura actual, cada cop és més una força antisistema, contrària a tot el que representa el sistema polític vigent a Espanya, i per extensió a Catalunya, que ha perpetuat un règim franquista que, com demostra cada dia l’aparell judicial, per exemple, continua ben viu cinquanta anys després de la mort del dictador Francisco Franco i del qual formen part tots els partits clàssics de l’arc parlamentari, fins i tot aquells que en el seu dia es definien en oposició al sistema, però que amb el pas del temps han acabat absorbits pel mateix sistema, com ara la CUP, posem per cas.

Per això tota la resta de formacions polítiques estan en contra d’Aliança Catalana, perquè saben que, si algun dia toqués poder a Catalunya, els desmuntaria el tinglado i feina tindrien per donar raó d’escàndols com el de la Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que ara tots amaguen perquè tots en són corresponsables, o per justificar les milionades que suposadament es destinen a ajuts a la cooperació internacional i que no són més que menjadores i canongies diverses que es reparteixen entre tots plegats. Són dos casos només que mostren la distància cada dia més gran que hi ha entre la ciutadania i les forces polítiques que l’haurien de representar i que alimenten fenòmens com el de l’alcaldessa de Ripoll, que tampoc no es pot dir que sigui populista com l’etiqueten les dites forces polítiques, perquè es limita a recollir el descontentament i el malestar que aquestes han provocat.

La incògnita és si, arribat el cas de pintar alguna cosa en la governança de Catalunya, un partit com Aliança Catalana estarà preparat per assumir el repte. El primer test serà el de les municipals del 2027. El que segur que no pot pretendre és recuperar experiments del passat —malgrat que alguns l’encasellin com a marca neoconvergent—, que en el seu moment van funcionar però que ara passats estan, sinó que ha d’oferir un producte nou. De criticaires, en tot cas, no li’n faltaran, en especial els que la titllen d’extrema dreta i es pensen que així tot queda resolt. Però aquests també s’equivoquen, perquè per als catalans l’extrema dreta, i més precisament la ultradreta, han estat sempre i són encara els fatxes espanyols. I en aquest moment els feixistes espanyols estan molt ben representats per Vox, per part del PP i fins i tot per sectors del PSOE, de manera que a la majoria dels catalans mai no se’ls acudirà que sigui un partit català el que és d’extrema dreta.

Una altra cosa és el debat al voltant de la immigració i de la necessitat de controlar-la, que, en el fons, és el que s’amaga darrere de tot plegat. Aquest és un debat que comença a avançar en alguns punts d’Europa, però que ara com ara Catalunya té pendent. Els partits del sistema no l’han fet, i o el fan d’una vegada o que no es queixin si d'altres el fan per ells, si el fan els que aspiren a convertir-se en la veu dels qui han estat expulsats del sistema, dels qui han estat bandejats fins a fer-los fora d’un sistema cada cop més dogmàtic, més sectari, més excloent i més estret de mires que ha deixat de representar-los i que estigmatitza i censura tot aquell qui gosa portar-li la contrària.