Aprofitant la presentació de l’últim llibre de l’experiodista Francesc-Marc Álvaro (un home a qui la condició de diputat encara li regala prou temps per escriure) i desestimant el front d’esquerres espanyol proposat per Gabriel Rufián, Oriol Junqueras, preguntat sobre l’afer, s’animà a proclamar que "vaig anar a la presó per Catalunya, no perquè Ada Colau sigui diputada en una llista d’Esquerra". He de confessar que en un país com el nostre, curull de castrati de la política i on tothom xerra en sordina, l’estirabot del capatàs republicà em va fer somriure, encara que el bravado de l’Oriol no respongui a una voluntat expressa de marcar paquet, sinó més aviat al desig d’abraçar omnívorament la condició victimària i, ja que hi som, d’assumir que —contra tot el que es repetí fins a la nàusea en temps del procés— això d’anar a la presó o de fotre el camp a l’exili fou una heroïcitat de cobrament a destinació.

D’ençà del 9N i de la posterior creació de Junts pel Sí, Junqueras no només va jurar-se que els convergents mai més no li aixecarien la camisa, sinó que, ja des de la presó, va començar una croada per ser exactament on som. Per molt que els juntaires facin més soroll a Madrit, i Míriam Nogueras hi llueixi aquella cara que hom imposta quan està encantat d’escoltar les seves pròpies frases, el virregnat català és patrimoni de l’amo d’ERC. Així doncs, vist que els actuals líders catalans ja només serveixen per mercadejar pressupostos i inventar-se societats mixtes dels trens, Junqueras sempre preferirà una taifa amb seu a Barcelona que pas convertir-se en un quinqui de la capital del regne, com així ha fet Rufián. En aquest sentit, amb la frase precedent, Junqueras està recordant a Sánchez i als seus adlàters podemites-sumadors que això de mantenir el govern de l’Estat no és problema seu.

Considero un avenç extraordinari que els màrtirs del procés diguin obertament que la seva estada a la presó guardava finalitats polítiques

Conseqüentment, si la supervivència del sanchisme no és el seu negociat, és ben normal que Junqueras no vulgui dissoldre allò que perviu d’Esquerra en un conglomerat electoral ordit per salvar el vaixell dels progres espanyols. De fet, i pensant a la llarga, a l’Oriol ja li va bé tenir algú com Rufián que s’enlluerni amb els cants de sirena de l’esquerra madrilenya i els seus respectius pijos comunistes, perquè com més s’asseguri tenir un Roca a l’estranger, més podrà fer de Pujol a Catalunya. Això explica aquesta conya d’anar a la presó, frase pujolera (més en la sintaxi que en l’esperit), perquè al Molt Honorable 126 això de presumir d’anar a la garjola dels fatxes sempre li provocà un cert pudor, i mira que al pobre li van fotre uns quants sacs d’hòsties. A mi la cosa m’ha fet gràcia, insisteixo, car veure un polític jugant a la supervivència, per poc que ara valgui, sempre produeix cert goig.

Dit això i com escrivia a l’inici, considero un avenç extraordinari que els màrtirs del procés diguin obertament que la seva estada a la presó guardava finalitats polítiques. D’aquesta faisó, i malgrat el cinisme de la idea (si hom volia fer alguna cosa per Catalunya l’any 2017, el millor era aplicar el referèndum, com s’havia acordat en l'àmbit parlamentari), entenc a la perfecció que Junqueras opini que la penitència utilitària d’haver-se passat una temporadeta a la presó no ha de recaure en el comeback d’una Ada Colau qualsevol o ésser el bot salvavides del caixacobri Gabriel Rufián. Quan l’Oriol parlar d’haver estat a la presó “per Catalunya”, en el fons, està dient el mateix que si afirmés que s’hi va estar “per salvar el meu esplèndid cul polític.” Sigui com sigui, ens ha costat una dècada que els mateixos farsants del procés reivindiquin la pantomima llur amb aquest nivell de sofisticació.

Dit tot plegat encara d’una altra manera, estimat vicepresident legítim: que tu vas anar a la presó perquè et va donar la gana. Perquè volies, vaja. Perquè sabies que, a la llarga, et salvaria. I etcètera.