Hi havia molts motius i molt diversos per anar a una vaga general: la crisi d'habitatge, l'empobriment de la classe mitjana, la corrupció política, la pèrdua de poder adquisitiu, la falta de perspectives dels joves, el caos de les infraestructures, l'allau immigratòria sense control o el col·lapse dels serveis públics. Tanmateix, no sabrem mai el seguiment real de la vaga perquè no sabrem mai quants treballadors haurien volgut anar a treballar i no van poder-ho fer per les dificultats de mobilitat (transport públic inoperant i carreteres tallades), per les coaccions que tots vam poder veure o per la pressió sindical als llocs de feina. En tot cas, les dades oficials indiquen que la vaga no va tenir un seguiment rellevant. Les dades dels sindicats, naturalment, són propaganda i no poden ser tingudes en compte en cap anàlisi rigorosa, de la mateixa manera que les dades de la patronal també s'han d'agafar amb pinces. La Generalitat de Catalunya va xifrar el seguiment de la convocatòria en un 27% al sector educatiu i un 13% a la funció pública catalana. Una altra dada rellevant és el consum elèctric, que va caure entre un 4,5% i un 10% segons el moment de la jornada. Per tant, la vaga no va tenir un seguiment rellevant, però sí que va aplegar força gent a les manifestacions de la tarda, ben nodrides de gent jove. La nota més negativa van ser els saquejos, els incendis i els aldarulls al centre de Barcelona, que s'han convertit en una normalitat davant la inoperància de la policia, encara que fos un fet previst i anunciat. "Qui la fa la paga", va repetint el nostre president davant la convicció general de la població que qui la fa, a Catalunya, no la paga.
Dit tot això, cal calibrar els efectes electorals d'aquesta vaga. Perquè tothom sap, començant pels mateixos convocants, que era una vaga política amb l'únic objectiu que el PSOE i els seus aliats sumin majoria absoluta. La vaga general era, en aquest sentit, un gran acte de campanya electoral de Pedro Sánchez i el Front Ampli, que van avançar així un dia l'inici oficial de campanya. Hem sentit dirigents del PSOE dient que la vaga era contra el PP i hem vist el mateix secretari general de CCOO afirmant que tant de bo la vaga general condicioni la campanya electoral. S'agraeix la transparència. L'objectiu del PSOE és mobilitzar l'electorat d'esquerres, força desmobilitzat perquè l'esquerra governa des de fa vuit anys i tot va cada cop pitjor. L'habitatge havia de ser la bandera d'aquestes eleccions i, la vaga general, instigada pels nous sindicats de llogaters de l'Estat, formava part del pla. Ara bé, si fem cas al seguiment de la vaga, l'operació ha estat un fracàs. Els mateixos sindicats convocants ja van advertir que era una jugada de risc. I la jugada ha sortit malament. No tinc cap prova, però no tinc cap dubte que la gent està emprenyada; ja no és el català emprenyat, sinó que ara també tenim l'espanyol emprenyat. Però no per estar emprenyada la gent esdevé tonta i, per tant, no està disposada a combregar amb rodes de molí. La gent pot compartir el diagnòstic, però la gent és capaç de discernir qui són els responsables i quines poden ser les solucions. I els principals responsables de la situació de degradació general són exactament els mateixos que van convocar i donar suport a la vaga general: l'esquerra espanyola. No crec que la vaga hagi aconseguit, per tant, mobilitzar el votant d'esquerres que no vol votar.
Falten dues setmanes per votar i la pugna continua centrada a fer fora Pedro Sánchez, per als uns, i a aturar l'extrema dreta, per als altres. Aquesta simplificació de les eleccions espanyolitza al màxim la convocatòria electoral
El fracàs de la vaga general hauria estat aprofitat pel PP si el seu comitè de campanya no estigués en mans d'una colla de micos amb una caixa de bombes. Sortir el dia abans a parlar de la "brossa sindical" o demanar als sindicats que desconvoquessin l'aturada general no és la millor manera d'aigualir-la. Era millor no badar boca que sortir a dir bajanades, sincerament. Sigui com sigui, ni la dreta ni l'esquerra hauran sabut aprofitar la vaga general per impulsar les seves respectives expectatives electorals. Tanmateix, la vaga general ha servit per enfortir el marc de referència espanyol de les eleccions. Falten dues setmanes per votar i la pugna continua centrada a fer fora Pedro Sánchez, per als uns, i a aturar l'extrema dreta, per als altres. Aquesta simplificació de les eleccions espanyolitza al màxim la convocatòria electoral. És coneguda la frase atribuïda a Josep Pla que afirma que "el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres" i no pot ser més certa.
Per això, els partits catalans, bascos i gallecs han de sortir d'aquest marc de referència. Els temes catalans, bascos i gallecs no són objecte de debat públic. Sembla que no existeixin. En campanyes anteriors sí que es parlava del pes que podien tenir els partits perifèrics i com podien treballar, a Madrid, per als seus respectius països. En aquestes eleccions només ho fan Junts i el PNB. La resta de partits nacionals perifèrics han abraçat el guerracivilisme espanyol en el qual els catalans no guanyem mai res i sempre posem els morts. Per als catalans independentistes, les eleccions no van de triar un president espanyol. Ens interessa triar el president de Catalunya, només. A les eleccions generals espanyoles s'hi ha de concórrer per dos motius, només: perquè cada escó que no ocupi un patriota català l'ocuparà un patriota espanyol i perquè cal afeblir al màxim la governabilitat de l'Estat per treure'n rèdit per a nosaltres. Els irlandesos van decidir fa moltes dècades que "la dificultat d'Anglaterra és l'oportunitat d'Irlanda" i sobre aquesta premissa estratègica ja han aconseguit alliberar tres quartes parts del seu país. Els irlandesos que encara voten a Westminster ho fan en clau irlandesa, no pas per aturar Nigel Farage o tenir un primer ministre d'esquerres. Tots els partits catalans haurien d'operar amb aquesta lògica i deixar-nos estar de posar la cara perquè ens la parteixi, un cop més, la dreta o l'esquerra espanyoles.