Baixant per la recentment remodelada Rambla de Barcelona —en un altre moment, no pas ara, parlarem de si han pagat la pena o no tants anys d'obres per deixar-la igual que estava, o potser pitjor—, una vegada passat el Liceu, agafo Nou de la Rambla fins al final per trobar el carrer Marquès de Sentmenat, on deixo la moto a la plaça Pieyre de Mandiargues, just davant del restaurant Arraval, ubicat dins l'Hotel Casa Teva. Un bonic joc de paraules: Arraval, casa teva!
En aquesta segona visita per tastar les noves propostes de temporada comprovo que l'equip de l'Arraval, amb l'Àlex López al capdavant (recordem que va estar de cap de cuina de l'Alkostat i l'Alkimia del Jordi Vilà), el Jordi Carbonell i la María Estruga, ho estan petant molt fort, perquè em trobo el local ple de gent jove del país un dijous qualsevol a la nit, i evidentment és un bon símptoma de la salut del local. Val a dir que en Marcos Valyi aquest dia no hi era per ajudar-los, ja que em diuen que li tocava guàrdia a l'Alkostat.
L'Álvaro, que exerceix de cap de sala i sommelier, sempre tan servicial, ens du una tassa d'escudella per entrar en calor, perquè tot i que no ha arribat el fred de l'hivern, les darreres nevades al Pirineu han fet baixar les temperatures.
La cuina catalana de sempre torna a conquerir el Raval amb plats de cassola, receptes tradicionals i una nova generació de cuiners que reivindica els sabors de casa sense renunciar a la creativitat
Continuem amb una bomba, tot i que us he de confessar que no m'agrada demanar bombes a cap lloc que no sigui La Cova Fumada. Desconec si és o no la primera bomba de Barcelona o si és o no la millor, i m'és ben bé igual, però com a concepte és la meva bomba preferida: arrebossada però no cruixent, patata picada farcida d'una mica de carn i no a l'inrevés, tot arrebossat amb pa ratllat i, per sobre, salses allioli i picant fetes a casa. Però en aquesta ocasió, tot i que no té res a veure amb la recepta original tret de la patata i l'arrebossat, he de reconèixer que la bomba mar i muntanya de bonítol i sobrassada de l'Arraval és diferent i atrevida i també saborosa. L'acompanya una deliciosa amanida fresca d'escarola, brots i pollastre amb un toc de picant i llima ratllada per sobre.
Plats com els macarrons a la cassola amb costella i botifarra o els cigrons sortint de l'olla amb gamba de Palamós, botifarra i rossinyols escabetxats ens mostren la millor versió de la cuina catalana, que, d'altra banda, penso que treu múscul constantment, però cal saber on i quan per separar el gra de la palla i no perdre-la de vista i així poder gaudir-la.
A hores d'ara no ens hauria de fer mandra demanar uns macarrons en un restaurant si d'antuvi sabem que seran bons —com és el cas— ni uns cigrons sortint de l'olla, perquè preservar el llegat gastronòmic de la cuina catalana va justament d'això, no tan sols que cuiners mantinguin i millorin les receptes tradicionals als restaurants i nosaltres a casa nostra, sinó també que els comensals, com dic, les gaudeixin per damunt de totes les coses.
La cua a la cassola al vi ranci amb bolets i verdures de tardor neix de la cuina tradicional catalana de cassola i d'aprofitament. Actualment, però, és l'evolució natural d'un plat humil de fonda i masia que, amb el pas del temps i la revaloració dels productes de proximitat, ha passat de ser cuina de subsistència a convertir-se en un plat de festa i gastronomia de temporada.
Mentre buidem la copa de La Cuca de Llum del celler Succés Vinícola, elaborat amb raïm trepat, encarem el tram final del menú amb dues propostes ben singulars: un moniato a la brasa amb gelat de iogurt, alfàbrega i nous a les cinc espècies —un joc de contrastos entre el fumat, la frescor i les notes especiades—, i un baklava de llardons i pinyons, una reinterpretació d'arrel oriental amb un accent ben nostrat que posa el punt final a l'àpat
I és que potser el secret de l'Arraval és precisament saber mirar endavant sense oblidar d'on venim, reivindicar la cuina de casa, la cassola i els sabors de sempre, però sense renunciar a jugar, reinterpretar i sorprendre. Una cuina amb arrels, amb personalitat i, sobretot, amb identitat de barri. Perquè hi ha barris que no només es passegen, també es mengen.