Un dels principals esculls a l’hora de qüestionar l’alcoholisme social imperant és que els qui aconsegueixen deixar de beure i el qüestionen es fan refotudament pesats amb el tema. Escric això el primer de gener sense ni una gota de mam a la sang, havent dormit pràcticament dotze hores, procurant trobar la fórmula idònia per posar mots a la meva llei seca particular sense ser plom. Ara fa cosa de dos mesos vaig decidir que aquella ressaca seria l’última i, contràriament al futur que se li intueix al narrador de la cançó de Mishima, aquella ressaca va ser, efectivament, l’última. No hi he tornat i no tinc intenció de fer-ho. Rememoro alguns dels moments d’embriaguesa amb una certa grandesa impostada, fins i tot amb un punt de nostàlgia i romanticisme. Me’ls miro, però, sense voler tornar-hi, acomiadant-me’n com qui fa un tall net a la seva línia temporal i assumeix que aquella versió d’ell mateix ja ha fet tot el que havia de fer. Aquella pell està esgotada, i ara cal mudar-la. 

He begut en bones cocteleries. Al Tàndem, a l’Ideal, al Belvedere, a l’Ascensor, al Gimlet. A la mena de llocs on la canalla que enceta la vintena va per sentir que descobreix una ciutat nova i que sadolla la necessitat d’esprémer-la com s’esprem el primer amor. He begut a la mena de bars que abans eren d’en Pepe, d’en Juan, d’en Manolo, i on ara en Pepe, en Juan i en Manolo són un senyor xinès. Són els llocs on hi ha la cervesa més barata i, per tant, són la mena de llocs on una s’asseu amb les amigues a xerrar sobre les incomoditats de fer-se gran, i les vocacions frustrades, i els homes embussats fins que sent que comença a fer arrels a la vorera. He begut a les sobretaules de divendres, ratafia rere ratafia, fins que s’ha fet fosc. He begut a la plaça de l’església de la Garriga amb la mena de gent que t’estima vagis begut o no. He begut arreu i, malgrat el que pugui semblar llegint aquestes línies, no n’he fet mai un consum que m’hagi impedit complir amb les meves obligacions de persona endreçada, ni m’ha empès a fer res amb unes conseqüències irreversibles. Les copes hi eren, i jo hi era, i de tant en tant passàvem el que aleshores tenia l’aire d’una gran nit agafades de bracet. Ballava amb les copes fins que les copes em feien ballar a mi, sovint menant-me fins a llocs insospitats. O indesitjats. 

Més que un problema, el beure era una nosa. Els matins després de la gresca havia de carregar amb el pes d’haver estat una persona que no reconeixia

Més que un problema, el beure era una nosa. Els matins després de la gresca havia de carregar amb el pes d’haver estat una persona que, a la llum del mal de cap i l’estómac remogut de l’endemà, no reconeixia. Havia explicat coses que potser no volia explicar, m’havia deixat endur per aquella eufòria incipient que s’amaga al cul de la primera cervesa. Sabia que no havia parat atenció als senyals d’alerta, que havia travessat la línia que separa l’autogovern del govern dels Moscow Mule. Més que com un instant d’alliberament, ara hi penso com a moments d’esclavitud en què es batien dues veus dins meu i, pràcticament sense opció de diagnosticar el combat interior, sempre guanyava la que alçava el dit i bramava: “Cambrer, posi-me’n una altra!”. Em costa escatir de què fugia, de què pensava que necessitava alliberar-me, de què volia abstreure'm. La beguda bastia una ficció passatgera i llaminera que he pogut deixar enrere quan he recobrat el gust per la realitat. He dit prou perquè m’he afartat de la nebulosa que embrutia els sopars amb amics, que m’impedia de recordar per què una nit memorable havia estat memorable, que em feia sentir que el dia anterior, durant unes hores, m’havia fallat. S’explica que els nens i els borratxos diuen sempre la veritat, però en la culpa d’un ressacós hi descobrireu la intuïció que això és mentida, perquè la llengua del borratxo sempre marxa al ritme del seu propi tambor.

Ara he canviat aquella nosa per una bateria de noses noves, però sobre les quals mano jo. Hi ha comentaris, òbviament.“Ets molt radical”. “Ja hi tornaràs”. “Sempre pots reduir el consum i prou”. “A mi m’agradava beure amb tu”. “Per una cervesa no passa res”. En la majoria dels retrets hi he llegit el dol de perdre una companya de copes, més que l’alegria de descobrir-me una fortalesa renovada que no em coneixien. Em sembla que és per això que, com a mínim parcialment, els qui deixen el mam d’un dia per l’altre es fan tan pesats a ulls dels altres: la possibilitat de la seva abstinència apunta a la impossibilitat d’abstenir-se d’aquells amb qui fins aleshores havia begut l’abstemi. També hi ha preguntes. Buscar les respostes als “per què?” m’ha anat bé per escriure aquesta columna, però per no haver d’explicar intimitats fent el vermut i fora del marc controlat de l’escriptura, sempre acabaria responent “perquè sí”. Perquè fa cosa de dos mesos, sense saber que aquella seria la meva última ressaca, vaig anhelar una llibertat i un sentit de la presència conscient que l’alcohol aparentment inofensiu m’estava negant, i vaig decidir imposar-me. M’he hagut de convertir en el plom abstemi perquè la beguda no sigui el plom de la meva vida. En aquest intercanvi de papers hi discerneixo —ara sí— un combat que he guanyat i una satisfacció real, permanent i deliciosa que no s'esfumarà demà quan em desperti.