És un autèntic goig tafanejar @ArxiuTV3CR, el perfil d’X dels arxivers de TV3 i de Catalunya Ràdio. Primerament, perquè s’hi troben molts formats audiovisuals que refermen la condició arriscada i capdavantera de "La Nostra" (també d’altres d’ancestrals, com ara l’entrevista en profunditat d’una hora o més de durada, ara considerats obsolets pels capatassos... i així ens va). En segon lloc, i dissortadament, hom pot triar qualsevol vídeo a l’atzar de TV3 —dels vuitanta a inicis d’aquest nou segle— per palesar un descens catastròfic en la qualitat del català que s’empra als mitjans públics. Servidora no és integrant del club dels nostàlgics que només saben conjugar en pretèrit, però reveure un episodi de Nissaga de poder o un dels intervius de l’Espinàs i comparar-lo amb alguns productes actuals de la tele, curulls de catanyol (o ordits des d’un marc espanyol a dretcient), fot venir bastanta cagarel·la...
Els meus companys de la selva mediàtica adduiran que, com totes les llengües del món, el català és un animal viu i també que els mitjans públics no han d’ésser aliens a les expressions del carrer. És innegable, però també és cert que un dels objectius de TV3 i de Catalunya Ràdio (de fet, la seva principal missió!) fou el de crear un estàndard de llengua que, essent popular, mantingués pretensió d’excel·lència (per posar un exemple paradigmàtic, encarregar la bíblia dels culebrots de tarda a un Premi d’Honor com en Papitu era tota una declaració d’intencions). Seguint aquesta marca fundacional, TV3 no només va aconseguir que —quan érem nanos i mercès als personatges de Bola de drac— al pati de l’escola ens disparéssim habitualment mots com ara "microbi", "petarrell", "manefla" o "baliga-balaga", sinó sobretot que consideréssim la mar de natural el fet d’insultar-nos en un català gojosament culte.
En aquest sentit, trobo que seria lícit preguntar-se si TV3 i Catalunya Ràdio (a banda de tenir excel·lents correctors de català, a qui no sé si es fa gaire cas!) actualment gaudeixen d’un model de llengua normatiu. Amb això no pregunto per l’existència d’un llibre d’estil —que, de ben segur, n’hi deu haver—, sinó d’un mandat d’exigència en afers lingüístics que sigui rellevant en l’exercici dels nostres periodistes i comunicadors. Darrerament, també a causa de la irrupció d’espais protagonitzats per influencers amb una escassa formació (més enllà d’ésser doctes en l’exposició de la pròpia vida, generalment poc interessant), ha esdevingut llastimosament habitual comprovar com els teòrics portaveus d’allò que hauria de ser un estàndard notable del català perpetren autèntics assassinats contra la seva fonètica; des d’aquesta modesta columna, entonem un rèquiem per les neutres i la essa sonora, al cel dels justos sien.
Un dels objectius de TV3 i de Catalunya Ràdio (de fet, la seva principal missió!) fou el de crear un estàndard de llengua que, essent popular, mantingués pretensió d’excel·lència
Don’t get me wrong, estimats companys. Sé que a TV3 i a Catalunya Ràdio hi ha gent que xerra el català de puta mare, com ara Elisenda Pineda (l’Altíssim et salvi les fricatives, reina meva), Xavier Grasset, el Porta, en Solà... i tants d’altres. Però el meu patiment és sistèmic —en certes coses, encara soc marxista— i no només és aplicable al marc mediàtic; si visiteu qualsevol teatre català on hi ha diferència generacional entre actors, notareu com diuen els més veterans en comparació amb els caganius. Això em du a un segon tema important, i és la formació de la gent que té la responsabilitat de posar cara i llengua en un programa. Fa pocs dies, vaig quedar-me bastant estupefacte llegint l’entrevista a la nova flamant presentadora d’un ancestral espai de llibres de TV3 en què declarava joliua "no tinc estudis literaris ni res", com si aital mancança fos un detall passable, incapaç de suscitar cap síndrome d’impostora.
Ara tant li fot aquest cas particular (la presentadora en qüestió és bona tia i, segons em consta, molt pencaire), però jo trobaria preocupant que algú pogués encapçalar el segment meteorològic del TN bo i declarant que no té la més reputa idea de física o fins i tot que el presentador del Joc de cartes confessés dificultats en l’art de quallar un consomé. Aquesta no és una qüestió de titulitis ni de fanfarronejar de currículum com si els mèrits fossin pectorals marmoris, però diria que hi ha una connexió gens arbitrària entre el coneixement d’una matèria i el llenguatge que s’utilitza a l’hora d’explicar-la. Si la tele o la ràdio pública posen el llistó de la formació tan baix... qui collons esperem que pugui alçar-lo? Si una persona és triada per encapçalar un espai en què la llengua és vital (no estic xerrant des del purisme, com certifiquen alguns mots d’aquest article), per què ningú no gosa exigir-li un nivell de català d’acord amb la tasca?
Servidor no aposta per uns mitjans públics amb molts de "llur" i d’"àdhuc" per metre quadrat (mon àvia garlava un català excel·lent i a casa sempre hem dit bocadillo i sinvergüensa, però cardant bé les neutres!!!), sinó per retornar la condició de timó lingüístic a la nostra tele i a la nostra ràdio car, altrament, ben aviat deixaran d’ésser nostres. La cosa és important perquè, com tothom sap, els nostres mitjans públics són molt més importants que el departament aquest de Política Lingüística que els socialistes s’han inventat per blanquejar el seu espanyolisme militant (i també per endollar republicans, of course) i d’altres galindaines semblants, com els plans de lectura i tota quanta mandanga que només genera despesa pública i zero resultats. Tornem el bon català als mitjans, us ho prego, perquè això d’escriure articles com un filòleg rondinaire de la vella escola em fot una mandra descomunal.