Tucídides va escriure la seva Història de la guerra del Peloponès per intentar entendre com s’havia arribat a destruir el món que ell coneixia —la democràcia atenesa de Pèricles— en una letal guerra de prop de trenta anys entre ciutats germanes. La derrota d’Atenes marca la fi de l’època daurada de la democràcia a Grècia davant de la militarista Esparta i anticipa la creació de l’imperi d’un altre grec, Alexandre Magne, que va conquerir quasi tot el món conegut i el va hel·lenitzar.
L’obra de Tucídides —part llibre d’història, part llibre de filosofia política— ens exposa unes quantes regles que poden servir per orientar el debat sobre qualsevol conflicte, bèl·lic o no, entre estats. Pot ser que el bombardeig americà a les instal·lacions nuclears a l’Iran marqui l’inici d’una escalada militar a l’Orient Mitjà. En qualsevol cas, l'opinió pública haurà de prendre partit d’una manera o altra. Hi ha qui intentarà que la IA respongui preguntes que no tenen resposta algorítmica. Però millor fer l’esforç de pensar per un mateix i deixar, potser, que Tucídides ens hi ajudi, com ha fet amb moltes de les generacions que ens han precedit.
Per Tucídides, "si vols la pau, has d’estar preparat per a la guerra". L’ús de la força és la base de tota acció en el terreny militar. Per tant, si vols guanyar una guerra, has de tenir el màxim de potencial militar al teu costat. Sense una despesa en defensa per protegir-te, has d’assumir que pots ser atacat i aniquilat. No costa gaire d’entendre-ho. I Tucídides parla perquè ho va experimentar. El primer punt, doncs, per ell, és clar: hi ha d'haver despesa per preparar la defensa militar del territori propi.
Sense una despesa en defensa per protegir-te, has d’assumir que pots ser atacat i aniquilat
La pregunta següent és quanta despesa militar es necessita per defensar el país… Tucídides respon que la que calgui per guanyar la guerra contra els potencials enemics. Perquè la guerra la guanya qui té més recursos i perquè, per ell, en qualsevol confrontació, l’ús de la força és inevitable Els recursos són armes tecnològicament actualitzades, però també soldats entrenats i experimentats. Hi afegeix que, sobretot, cal estar disposat a gastar el que calgui. Quan Tucídides ho escriu, ha perdut la guerra. L’han exiliat, i la seva estimada Atenes —descrita per a la posteritat en el seu impagable discurs fúnebre de Pèricles— ha, literalment, desaparegut. El Tucídides vençut ens exhorta, doncs, a gastar el que calgui per sobreviure. Què seria d’Europa si la Segona Guerra Mundial l’hagués guanyada l’Alemanya de Hitler? Tucídides ens obliga a reflexionar-hi.
En tercer lloc, Tucídides ens recorda que cal prendre partit, que les aliances s’han de forjar i respectar amb total claredat i contundència. Si algú en dubta, que es pregunti a quin país vol viure: a Rússia o als EUA, a l'Iran o als EUA, a Israel o a Palestina. Per qui prenc partit? La pregunta, diu Tucídides, s’ha de respondre. Tard o d’hora, donem-nos temps, però s’ha de respondre. Especialment, quan algun dels actors del conflicte la formula. Un altre fragment de l’obra de Tucídides, el “Diàleg dels melis”, és molt utilitzat per exemplificar que no es pot ser neutral. Els melis vivien en una illa i volien ser neutrals. Ho aconsegueixen durant un temps, fins que els atenesos necessiten més recursos i els exigeixen que prenguin partit. Davant la seva negativa, són castigats pels atenesos, sobretot per donar exemple davant de la resta d’illes i obligar-les, per por, a donar-los suport. Poc lloable i poc democràtic. Un injustificable “tot s'hi val” que desqualifica els demòcrates atenesos. Cert. Però va anar així. I així funciona.
Per molts, Tucídides representa un exemple clar de la Realpolitik. Per Realpolitik s’entén que el fi —guanyar una guerra— en pot justificar els mitjans. Però, de fet, Tucídides només es limita a intentar entendre quines petites regles de comportament acaben sent decisives per entendre la política portada a l’extrem: la guerra. Pot ser que ara, a l’Europa del segle XXI, estiguem a punt de deixar que la guerra, el fracàs de la política, ens colpegi com ho està fent ja a les nostres fronteres. O pot ser que no, que les accions de defensa preventives o els arguments diplomàtics racionals ens acabin estalviant aquest tràngol. Tucídides només ens obliga a posar-nos davant del mirall i a mirar de cara a la realitat: volem despesa militar en defensa? Quanta? Quins aliats volem? Quin preu té la nostra neutralitat? I la nostra llibertat? Això, a Europa, encara ho podem decidir democràticament.