Sempre que l’antic president Pujol sofreix alguna lleugera plaga, la majoria de mitjans del país s’abraonen amb frenesí a la notícia, com si l’actual pneumònia que fa tossir (encara més) el número 126 o qualsevulla petita nafra fos l’excusa perfecta per exercitar la morbositat obituària. Diria que la tribu té ganes de fer les paus amb —i, en certa forma, d’enterrar per sempre— el pujolisme, perquè ni els enemics més acèrrims del Molt Honorable acabaren d’estar satisfets amb la seva primera hipotètica mort, la política, marcada per la confessió de la deixa andorrana i etcètera. Al seu torn, hi ha molta penya que té ganes de convertir Pujol en cadàver, car, en el fons, se’ls en fot què en pugui dir un jutge espanyol a hores d’ara (després del cúmul de sentències creatives que visquérem durant el procés) i només tenen ganes de barrinar sobre el llegat d’un dels últims grans líders de l’Europa agònica.

Entre tots aquests, of course, hi ha els convergents; pel que fa als de la vella guàrdia, hi ha autèntiques bufetades per reivindicar l’herència d’un home que va assolir per a Catalunya la màxima quota de poder que podia disposar-se dins l’autonomia. Però també hi ha els nous juntaires rebels, que són tan autonomistes com els seus pares (i molt més indocumentats), però que voldrien honorar Pujol com una figura a superar que palesaria justament la mort de les prebendes del règim del 78. La cosa té certa conya, perquè les dues sectorials indepes de centredreta van deixar el president a l’estacada quan els espanyols van encausar-lo, retirant-li honors i glòria, i fins i tot cardant-lo fora de la seva oficina expresidencial. En això va excel·lir-hi especialment Artur Mas, el qual anorreà Pujol perquè no perjudiqués el seu full de ruta de secessió, un programa més falsari i corrupte que qualsevol pecat andorrà.

Amb Pujol només calia passar-hi cinc minuts per veure que no el movia fer pasta

Ara que es parla tant sobre la descomposició de Junts per obra i gràcia d’Aliança Catalana, trobo que seria el moment ideal perquè la majoria de polítics convergents i juntaires demanessin perdó al Molt Honorable 126. Primer, i gosaria insistir, perquè entre un president de la Generalitat (el qual, de moment, només ha confessat tenir pasta a l’estranger, quelcom que comparteix amb moltíssims espanyols de gran renom, començant per un antic rei...) i un jutge generalment proper a les tesis de Vox o de Falange sempre ens hauríem de decantar pel nostre representant legítim, per molt que no ens agradi. A mi mai no em va plaure el patriotisme excursionista-catequista de l’antic president i els convergents sempre m’han fet mandra, però amb Pujol només calia passar-hi cinc minuts per veure que no el movia fer pasta.

Aquest passat cap de setmana, molts conciutadans van indignar-se fortament en veure que el programa Col·lapse posava en un mateix pla la decadència de Joan Carles I i del mateix Pujol. Sincerament i sense haver vist com s’encarava la comparança, no entenc gaire l’enuig, perquè aquesta és —certament— la història paral·lela de dos homes que no tenien gaires números per acabar al poder i que s’imposaren al seu present tot sobrepassant la petitesa de les seves respectives elits econòmiques. Joan Carles va cobrar-se la feina amb un nivell de comissions que a en Pujol li deu semblar encara pornogràfic, però tots dos van dinamitzar l’economia al seu voltant —i van mirar d’enriquir les seves famílies— perquè sabien del cert que, sense repartir mant bitllet, haguessin durat pocs minuts a la trona...

De moment, Jordi Pujol (només) té pneumònia i diria que —a banda de no tenir previst morir-se aviat— el president té ganes de veure com els espanyols resolen la pantomima de judici que s’inventaren per enderrocar l’independentisme. Si aquest era l’objectiu, no només van fracassar, sinó que han acabat provocant que la centralitat política del país es basi en el problema de la secessió, per molta aigua que hi posi el PSC. Diria que l’expresident deu estar tranquil, car de la mateixa forma que els espanyols impulsaren l’amnistia perquè Europa els ho demanava, ara potser acaben perdonant-lo i fent-li una estàtua a Madrid. Si és el cas, el monument seria del tot merescut, perquè Pujol va aconseguir castrar la força de l’alliberament nacional durant vint-i-tres anys, que es diuen aviat. Espero que quan tot això acabi, i els seus demanin disculpes, encara tingui prou força per fotre’ls quatre crits.