A hores d'ara, quan falta una setmana perquè s'iniciï el judici a l'Audiència Nacional per l'herència de Florenci Pujol, el pare del president de la Generalitat, entre els anys 1980 i 2003, encara es desconeix si l'ancià polític català de 95 anys haurà de viatjar o no a Madrid i personar-se al jutjat el dia 24. És, segurament, l'últim càstig de l'Estat espanyol, que es vol venjar del que és considerat pare de la nació catalana i, sense dubte, el polític català més important dels últims cinquanta anys, que, paradoxes de la història, ara es commemoren de la mort del dictador Francisco Franco i l'ascensió al tron de Joan Carles I

Pujol, que dissabte passat va ingressar en una clínica de Barcelona afectat per una pneumònia, en principi lleu, està preparat per al judici a l'Audiència Nacional. Per cert, per què ell serà jutjat a la prolongació del que en el seu dia va ser el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) i no a l'Audiència de Barcelona? Misteris de la justícia, o potser no tant, perquè, si no, com s'hauria aguantat deu anys una causa en la qual el president Pujol és acusat d'associació il·lícita i blanqueig de capitals? Per cert, una acusació de cap d'organització criminal en la qual la justícia li demana menys presó que a algun dels seus fills.

A hores d'ara hi ha pocs dubtes que tot va ser un muntatge polític, policial, judicial i mediàtic a partir d'una herència dipositada a Andorra i que mai no hauria de ser res més que una infracció administrativa, ja complerta. Però el 2014 l'Estat necessitava tallar caps per aturar l'auge de l'independentisme i Pujol complia a la perfecció aquest paper. Des d'aleshores han passat més d'onze anys i aquell Pujol enèrgic, dialècticament imbatible, capaç de la millor posada en escena i amb una endimoniada memòria, ha passat per un ictus greu, la mort de la seva dona, enormes dificultats per caminar i enormes dificultats per mantenir molts dels records.

Aquell president implacable instal·lat en el poder del Palau de la Generalitat és avui una persona afable, entranyable i tendra

Aquell president implacable instal·lat en el poder del Palau de la Generalitat és avui una persona afable, entranyable i tendra. Vaig ser aquest dijous al seu domicili, en una de les converses que amb certa regularitat hem mantingut aquests últims anys. Ja no al seu auster i impropi despatx del carrer Calàbria, que li van cedir quan va haver d'abandonar el seu despatx oficial com a expresident, sinó al seu domicili de sempre, de la ronda del General Mitre, i que ara fa les funcions de domicili i de despatx. Una porta interior separa les dues estances d'aquell domicili, que li agrada recordar com al principi era la porta primera que li va comprar el seu pare i amb el creixement de la família van ser la porta primera i la segona. Li continua agradant parlar i preguntar. Sobre tot i sobre tothom. D'aquí i d'allà. De política i de coses mundanes.

Del judici només repeteix que voldria anar-hi, que està preparat i que l'afronta amb serenitat. En pocs dies es coneixerà l'informe dels forenses que l'han examinat i sabrem si se l'eximeix d'assistir-hi fins i tot el primer dia o, per contra, haurà de viatjar a Madrid i personar-se a l'Audiència Nacional. No té por, però és evident que no està per viatjar, ni per estar-s'hi, ni que sigui un dia tantes hores en una sala. Desprèn una dignitat real, aquella que es guanya i és atorgada per altres. Amb errors humans, però molt menors al costat d'una biografia política excepcional. Gairebé tant que qualsevol comparació amb la biografia indigna de Joan Carles I és repulsiva, gairebé nauseabunda.