L'opinió pública europea assisteix, sovint amb frustració, a l'aparent impunitat que regeix en les relacions internacionals davant les atrocitats humanes més grans. No obstant això, el desenvolupament del dret internacional compta des de fa més de dues dècades amb una fita jurídica sense precedents en la lluita contra la barbàrie: el Tribunal Penal Internacional (TPI). La seva trajectòria, lluny de ser un camí fàcil, reflecteix la lluita entre la lògica del poder i l'imperatiu de construir una justícia universal.
El TPI va néixer formalment l'1 de juliol de 2002, després de l'entrada en vigor de l'Estatut de Roma de 1998, un tractat multilateral que avui disposa de l'adhesió de 124 estats. A diferència dels tribunals ad hoc de Nuremberg o Tòquio, erigits pels vencedors després de la Segona Guerra Mundial, o dels creats pel Consell de Seguretat de l'ONU per a l'antiga Iugoslàvia i Ruanda, el TPI es va instituir com el primer òrgan judicial permanent i independent amb capacitat per a jutjar els crims més greus que afecten la comunitat internacional: el genocidi, els crims de lesa humanitat, els crims de guerra i el crim d'agressió. La seva jurisdicció es regeix pel principi de complementarietat i intervé únicament quan els tribunals propis d'un estat no poden o no volen actuar de manera real.
No obstant això, l'arquitectura de l'Estatut de Roma troba la seva debilitat més gran en la persistent resistència de les grans potències mundials que insisteixen a situar la seva sobirania estatal per damunt de la justícia universal. Els Estats Units, Rússia i la Xina són els líders de la llista dels estats que no integren el TPI. Washington va signar el tractat, però no va arribar a ratificar-lo, i va arribar a promulgar lleis internes per a protegir el seu personal militar davant qualsevol investigació de la Haia; Moscou va retirar la seva signatura el 2016 després de la condemna a l'annexió de Crimea. Per la seva banda, Pequín es manté al marge i rebutja la jurisdicció obligatòria. Tampoc en formen part potències de relleu com l'Índia, Israel o el gruix dels països del món àrab, fet que limita geogràficament l'eficàcia del tribunal i alimenta les acusacions d'asimetria en l'aplicació del dret internacional. No obstant això, la major part dels estats llatinoamericans (i, al capdavant, el Brasil i Mèxic), el Japó, Corea del Sud, el Canadà, Nova Zelanda i Austràlia formen part del seu nucli dur.
El TPI és un tribunal estrictament judicial sense una força policial pròpia o un cos de seguretat per executar les seves decisions
Aquesta debilitat estructural es fa més evident en analitzar el complex procediment d'execució de les ordres internacionals de detenció d'aquesta Cort. El TPI és un tribunal estrictament judicial sense una força policial pròpia o un cos de seguretat per executar les seves decisions. Quan la seva Sala de Qüestions Preliminars emet una ordre de detenció, l'obligació d'arrestar el sospitós i remetre'l a la seu del TPI es fonamenta exclusivament en la cooperació voluntària i en l'assistència jurídica dels 124 estats parts, de conformitat amb l'article 86 de l'Estatut de Roma. Si un acusat s'aproxima a un estat signant del Tractat de Roma, aquest estat té el deure legal de detenir-lo. No obstant això, si qualsevol estat incompleix aquesta obligació, el TPI només pot emetre una declaració de no cooperació i remetre el cas a l'Assemblea d'Estats Parts o al Consell de Seguretat de l'ONU, un òrgan sovint bloquejat pel dret de veto de les grans potències, entre elles els EUA, la Xina i Rússia, que —com ja hem dit— no reconeixen la jurisdicció del TPI.
Malgrat aquestes limitacions logístiques, el TPI ha activat en els últims temps els casos més transcendentals de la seva història i ha desafiat directament la impunitat global. Entre els casos actius més recents cal destacar l'ordre d'arrest emesa contra el president rus Vladímir Putin pels crims de guerra relacionats amb la deportació il·legal de nens ucraïnesos, fet que va fonamentar la resposta del Kremlin per requerir la detenció de l'actual presidenta del TPI. En un gir de similar transcendència, la Fiscalia de la Haia va sol·licitar de manera formal ordres de detenció contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el seu exministre de Defensa, Yoav Gallant, juntament amb alts líders de l'organització Hamàs, acusant-los de crims de guerra i de lesa humanitat en el context del conflicte de Gaza.
Aquestes investigacions situen el TPI al centre del debat geopolític mundial i demostren una valentia jurídica que trenca amb les acusacions històriques d'actuar només contra líders d'estats deprimits. I, en aquest tauler fragmentat, la Unió Europea (UE) emergeix com el principal valedor i pulmó financer del multilateralisme penal. La cosmovisió europea, almenys fins ara, s'ha fonamentat en la superació dels nacionalismes excloents i en la primacia del dret sobre la força. D'aquí ve que hagi convertit el suport al TPI en un pilar fonamental de la seva acció exterior. Per a Brussel·les, la defensa del tribunal no és una opció retòrica, sinó una obligació estructural per consolidar un ordre internacional basat en regles. La UE no només finança —de moment— de manera majoritària el sosteniment de la Cort de la Haia-Scheveningen, sinó que introdueix de forma sistemàtica l'exigència de clàusules d'adhesió a l'Estatut de Roma en els seus acords de cooperació amb tercers països i actua com un motor difusor de la justícia global.
Les perspectives de futur del TPI se situen en una cruïlla històrica d'extrema fragilitat. El risc real de cara al futur és que el TPI esdevingui un instrument de geopolítica asimètrica si no aconsegueix materialitzar l'arrest de líders protegits per l'agressió trumpista-sionista o per l'autoritarisme rus, xinès, iranià o àrab.
Per a l'Europa que creu en la dignitat humana (i ni Catalunya ni Galícia ni Euskadi en poden quedar al marge), l'enfortiment del TPI és un imperatiu ètic irreversible. Davant el desordre global i el retorn de la impunitat estatal, la consolidació d'aquesta Cort de Justícia constitueix l'única eina jurídica perquè la justícia universal deixi de ser una utopia i passi a ser una realitat protectora per a tots els pobles de la Terra. D'aquí ve que calgui lluitar fèrriament contra l'agressió de l'agressor Trump, que acaba de sancionar la presidenta del TPI, la insigne jurista japonesa Tomoko Akane, arribant fins i tot a l'arrest dels funcionaris de qualsevol estat que vulnerin la seva jurisdicció.