L’univers juntaire s'ha entregat en cos i ànima a Xavier Trias, una candidatura balsàmica davant les minses expectatives electorals de Junts a la capital catalana. Tots els sondejos i baròmetres apuntaven a una castanya èpica del nosurrendisme que amb un tipus simpàtic com Trias esperen capgirar.

Trias va estudiar Medicina, com Pujol. O com Joan Clos, alcalde que el va precedir. També va ser alcalde de Barcelona el cèlebre i venerat Dr. Robert. Per metges, no serà. I quina és la teràpia que proposa Trias per aixecar el pèssim resultat de la seva predecessora Elsa Artadi el 2019?

Perquè el cas és que la juntaire Artadi —ara a Foment del Treball— va reduir a la meitat els regidors del convergent Trias el 2015. De 10 a 5, una calamitat en tota regla. Rècord històric. No surrender!

Trias, per remuntar, proposa Trias amb la fórmula ancestral. Convergent de pedra picada. I orgullós de reivindicar-se’n davant la insòlita amnèsia de tants d’altres que fan com si mai hagués passat per Convergència. O que fins i tot amaguen aquesta part de la seva biografia, com si la volguessin esborrar o se n’avergonyissin, que, de fet, és el que va passar quan van renunciar al nom mutant de CDC a PDCAT i després a Junts amb trencadissa pel mig.

La primera exigència de Trias és que farà una candidatura personalista, la seva, amb Munté, Martí i Calvet, entre d’altres, més convergents que el monyo de la Ferrussola. Els Cuevillas i companyia, com més lluny, millor. Per als rivals hauria estat excels veure Cuevillas al capdavant; hauria superat el registre d’Artadi, per sota.

Trias, per remuntar, proposa Trias amb la fórmula ancestral. Convergent de pedra picada. I orgullós de reivindicar-se’n davant la insòlita amnèsia de tants d’altres que fan com si mai hagués passat per Convergència

Trias no era partidari de deixar el Govern Aragonès. De fet, li semblava una ximpleria. I no té cap problema amb la sociovergència a la Diba. Bé, els altres tampoc, però a estones fan la comèdia que sí. Val a dir que la seva segona serà la diputada provincial Munté, que conviu harmoniosament amb la presidenta Núria Marín, més socialista que el Guerra.

Trias parla obertament d’eixamplar la base, tot i que ell en diu 'eixamplar la gent'. Una expressió blasmada pel no surrendisme que predica la puntada de peu (o la patacada?) endavant.

Trias és una persona assenyada, agradable, ponderada i amb vocació de majories. Res a veure amb la grolleria i crispació a l’ús del no surrender.

A Trias, això de l’independentisme nítid li rellisca fort. Ni tan sols es defineix com un indepe stricto sensu. Ell mateix posa com a exemple el concert econòmic basc com una via que li permetria estar còmode a Espanya.

Trias és honest i no amaga que, si s’ha de governar amb Collboni, s’hi governa, encara que no fa fàstics a Maragall. Només barra la porta a Colau. Els altres fan allò de creu i ratlla als 'carcellers del 155’ per després pactar-hi amb frenesí. El Consell de Puigdemont ja va deixar clar que amb els socialistes s’hi pot pactar tant com calgui. Ells, sí. I si és per fotre els republicans, més i millor, d’acord amb el llibre d’estil i el manual de resistència i guia del Legítim.

La paradoxa no pot ser més evident i xocant. Per salvar els mobles s’han llençat en mans d’un home entranyable, tan venerable com Ernest Maragall, que esmena a la pràctica i a la totalitat la guia patriòtica de l’univers juntaire i totes les seves estridències.