El febrer del 2022, i després de moltes negociacions, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei que, entre altres qüestions, obligava als anomenats grans tenidors (propietaris que —aleshores— tenien més de deu immobles; des del 2024 en són cinc) a destinar una part de les seves propietats a pisos de lloguer social. La normativa va comptar amb els vots a favor d’ERC i Junts (aleshores al Govern), Comuns i la CUP. Al cap d'uns mesos, el govern espanyol (presidit per Pedro Sánchez) hi va presentar un recurs. L’estat espanyol és un estat tan federal (ironia mode on) que quan el govern espanyol presenta un recurs al Tribunal Constitucional contra una llei aprovada per un parlament autonòmic, la llei —a través de l’article 161.2— queda automàticament suspesa. És a dir, sense ni tan sols entrar al fons de la qüestió, quan el Constitucional rep el recurs de la Moncloa, impedeix l’aplicació de la llei de manera immediata.

A la inversa, aquesta cautelar no existeix: si és la Generalitat la que porta una llei espanyola al Tribunal, la llei continua en vigor fins que hi hagi una sentència en ferm que digui el contrari. Doncs bé, això el què va passar exactament: el govern espanyol va considerar que alguns preceptes de la llei no eren constitucionals, hi va presentar recurs, i la llei va quedar suspesa. Paral·lelament, el PP i Vox van presentar un recurs per aquest punt concret dels grans tenidors i aquesta setmana hem sabut que el Tribunal Constitucional els ha donat la raó. Però atenció, no pel fons de la qüestió (que podria tenir un component ideològic per allò de la propietat privada) sinó, simplement, perquè es considera que —amb aquesta mesura— la Generalitat s’havia agafat unes competències que no li pertocaven.

Caldria que Catalunya es marqués com a objectiu polític prioritari tenir més sobirania energètica

Al llarg dels anys això ha passat desenes de vegades. Diverses mesures -sobretot de l’àmbit social- que a Catalunya comptaven amb un ampli consens eren tombades pel Constitucional i sempre amb el mateix procediment: el govern de torn, fos del PP o fos del PSOE, ho portaven a l’Alt Tribunal, la mesura es paralitzava immediatament (de manera que mai s’aplicava o s’aplicava pocs mesos) i després, al·legant invasió de competències, la normativa queia. Un dels casos més simbòlics va ser quan, el 2014, es va anul·lar la llei catalana que obligava les empreses energètiques a garantir llum, aigua i gas els mesos d’hivern a tots els ciutadans de Catalunya que no poguessin pagar les factures. El govern del PP va portar-ho al Constitucional i la mesura no es va aplicar, és a dir, en lloc d’universalitzar la mesura per a tot l’Estat o, simplement, permetre que un territori pogués aplicar aquest ajut social, es va preferir unificar tothom per sota: España, antes muerta de frío que rota.

Per cert, parlant d’empreses energètiques. La segona mostra de les darreres setmanes que evidencia la poca capacitat operativa de Catalunya en termes pràctics (i per tant, de dependència política) és sobre la gran apagada elèctrica del 28 d’abril. De la poca informació que es té sobre les causes d’aquell gravíssim incident, sí se’n saben dues coses. La primera és que la monitorització de tota la informació elèctrica està centralitzada (i mai millor dit) en només dos comandaments de control i tots dos estan a Alcobendas, Madrid. I la segona és que un dels incidents desencadenants de l’apagada va passar a Extremadura. La pregunta és, lògicament, si Espanya és aquell país tan descentralitzat que certs discursos pretenen vendre com a antídot a qualsevol pretensió independentista o, pel contrari, caldria que Catalunya es marqués com objectiu prioritari tenir més sobirania energètica no només per raons polítiques, que també, sinó merament operatives.   

La necessitat de Catalunya de tenir més poder polític no és fruit de cap entelèquia sinó de situacions reals de persones reals

I tercer exemple dels últims dies és que el PP i el PSOE han unit els seus vots per oposar-se a una adaptació específica per a Catalunya de les pensions i el salari mínim interprofessional (SMI). A mateixos anys cotitzats, els pensionistes de Badajoz cobren el mateix que els pensionistes de Sant Boi de Llobregat. Però la cistella de la compra és molt més cara aquí que allà. Junts va presentar una proposta al Senat perquè les retribucions reals s’acostin al cost de la vida real. ERC, Bildu i altres formacions hi van donar suport. Però la mesura no va prosperar perquè el PP i el PSOE hi van votar conjuntament en contra.  La tensió que viuen tots dos partits (i més des que el PP considera que ha de governar a Espanya en tant que guanyador de les últimes eleccions) va quedar al marge dimarts quan els senadors d’un i altre partit van sumar els seus vots per negar als pensionistes catalans (també els que voten PSC i PP) un augment per no perdre poder adquisitiu. La qüestió és encara més sorprenent si tenim en compte que el PP disposa de majoria absoluta al Senat, és a dir, no li calia el suport de cap altre partit per rebutjar la mesura. El PSOE, doncs, ni tan sols va fer l’exercici estètic d’abstenir-se o fins i tot donar-hi suport: va votar en contra igual que va fer el PP.

Aquests tres exemples 100% socials (habitatge, electricitat i pensions) són tres motius pels quals la necessitat de Catalunya de tenir més poder polític no és fruit d’una entelèquia nacionalista sinó de situacions reals que pateixen persones reals en un territori real que, en alguns casos, són diferents a les que es donen a 600 o 1.000 quilòmetres de distància. Per cert, aquests són els tres darrers exemples, però no seran els últims. I no és una previsió, és una constatació. Perquè no són fets, és el sistema. Perquè no és la política del 2025, és el règim del 1978.