Sí, ho confesso. Avui he descobert on és l'infinit de l'infinit. O sigui, he trobat el final de l'infinit, el lloc a partir del qual és impossible més infinit ¿Sap com el Show de Truman quan el protagonista arriba a la paret del decorat? Doncs exactament el mateix. Però, esclar, en versió infinit i en la seva modalitat “confiança en la justícia”. Infinita. Elevat a una potència infinita. Tota ella.

Perquè, miri que jo ja hi confiava infinitament, en la justícia, eh. Però avui han succeït un parell de coses que m'han provocat una entrada tan brutal d'infinita confiança en la justícia, dins de la meva confiança ja infinitament infinita, que no ha trobat espai i començo a supurar confiança. Vaig pel carrer, la gent es pensa que és suor i no, és confiança en la justícia.

A mig matí hem sabut que la jutgessa Lamela (quants records, oi?), ha arxivat la querella contra cinc exministres, dos ex-alts càrrecs i... Florentino Pérez!!! Florentino... Hooomeee, no en volia sentir ni llegir altre... La senyora Lamela considera que el famós projecte Castor no era una “idea aïllada i peregrina” sinó que estava “raonat i documentat”.

Total, que estem pagant (i pagarem) de la nostra butxaca un error d'aquells que mai ens afavoreixen ni a vostè ni a mi, i no passa res. Un error amb un cost no només econòmic, sinó que hagués pogut provocar un desastre en forma de gran terratrèmol a la zona d'Alcanar, cosa que va ser negada gràcies a uns informes que podrien haver sortit de la branca de ficció de la UDEF. Però escolti, endavant, que no era una cosa peregrina sinó ben feta. Sort en vam tenir, oi? Arriba a ser un nyap i Fukushima hauria estat el tren de la bruixa comparat amb el que podria haver passat allà.

És l'entrevista que en Víctor Amela li va fer al fiscal del Cas Nóos, Pedro Horrach, i que va publicar a La Vanguardia. El fiscal hi explicava que durant l'adjudicació de la construcció de l'hospital Son Espases, a Mallorca, va decidir cridar a declarar com a testimoni Florentino Pérez. A partir d'aquí Horrach va començar a rebre trucades que ell qualifica de “dissuasòries”. I que el propi constructor “va tenir la barra de queixar-se per haver de declarar presencialment i no per telèfon, sent amic ―va dir-me― del fiscal general de l'Estat i del director general de la policia”.

Això al matí, com per començar el dia amb energia. Després de dinar hem sabut que l'audiència de Navarra havia decretat llibertat provisional sota fiança de 6 mil euros pels cinc membres de La Manada,​ condemnats a 9 anys només per abusos sexuals. O sigui, surten al carrer complint menys de dos anys d'una condemna de 9. BRA-VO! OOOOO-LE! SEN-SA-CI-O-NAL! IN-SU-PE-RA-BLE! El confiançòmetre ha esclatat per sempre més i hores d'ara les restes ja van pel planeta Raticulín. Ei, però pels afores del propi planeta.

Sí, senyor! Al carrer. I ja posats, jo els indemnitzaria, pobrets. Als senyors manada i als senyors justícia. A tots, que la casa és gran. Quant volen? Vostès demanin per aquesta boqueta, que no ens els acabaran pas. Ah, i si cal, que vinguin de festa a casa nostra i, en cas que els vinguera de gust, que ens violin en grup. Cap problema. I després, que ens denunciïn per incitació al manadisme. O per sedició. O per malversació. Endavant. I tots a la presó. Tots nosaltres, vull dir. I mentre, La Manada que pugui anar a la llotja del Bernabéu amb els amics d'en Florentino.