A veure si així s’entén: a Catalunya, si un pacient castellanoparlant va a qualsevol centre mèdic -públic o privat- té la garantia que serà atès en castellà. En canvi, un pacient catalanoparlant no té al 100% aquesta garantia de ser atès en català i a vegades ni tan sols a ser entès. El sentit comú, però sobretot la llei actual, diu que el pacient castellanoparlant i el catalanoparlant tenen els mateixos drets. L’única manera que aquests drets quedin garantits per a tots dos pacients és que qui els atén sàpiga el castellà i el català. I això és responsabilitat del professional i per extensió de l’administració. De la mateixa manera que amb el dret a la sanitat pública ningú qüestiona que el personal que atén ha de tenir la titulació corresponent en medicina, per garantir el dret lingüístic cal que aquest mateix personal tingui acreditat aquest coneixement en totes dues llengües.

En aquest punt hauria d’acabar la discussió i segurament l’article: tothom que dispensi una atenció al públic a Catalunya ha de saber el català. Com a requisit obligatori, sí. Però no per voluntat de posar-li les coses difícils a qui aspira a aquell lloc de treball, sinó per posar-li fàcils a la ciutadania. No hi ha cap altre àmbit en què es discuteixin els requisits pensant en el bé comú de la societat. Quan per obtenir una llicència d’obres es demanen les garanties de sostenibilitat mediambiental no es fa per posar pals a les rodes al promotor sinó perquè la resta de la societat no en patim la seva contaminació. I no he vist cap obra de teatre patrocinada per l’ajuntament de Barcelona en què es ridiculitzi el requisit de protecció ambiental com un entrebanc.  

La idea que es trasllada és que el català té menys drets que el castellà perquè té menys parlants

I és que per diversos factors absolutament interessats, és a dir, polítics, és a dir, nacionalistes espanyols, s’ha volgut imposar la consigna que el català és prescindible. Ja sigui de manera directa, com els governs del PP i Vox a Balears i País Valencià, o de manera pretesament irònica -com aquesta setmana en el pseudo-gag de ‘Teatro Sin Papeles’- la idea que es trasllada és que dels dos idiomes, un no cal que tingui tanta consideració. A ningú se li acudiria pensar que un metge de Toledo pot passar consulta sense entendre els seus pacients castellans. Ni m’imagino una obra de teatre d’un grup d’actrius vingudes d’Alemanya en què es mofen del fet que per ser metge a Castella-La Manxa et demanen saber el castellà.

Quan aquest argument sembla més o menys entès, llavors n’apareix un altre, molt més sibil·lí i perillós i que sosté que el castellà és prioritari perquè és una llengua que dominen 600 milions de persones al món mentre que el català amb prou feines arriba als 10. I és aquest l’argument més pervers de tots perquè projecta que el català és menys honorable, menys digne i fins i tot menys legal que el castellà perquè la proporció de parlants és d’1 a 60. Com si la legalitat vingués donada pel nombre de parlants. Seguint aquest absurd principi, la comunitat xinesa establerta al districte d’Usera de Madrid, podria exigir que els metges del CAP els atenguessin en xinès perquè al món hi ha el doble de persones que parlen aquest idioma respecte els castellanoparlants. I tampoc he vist cap companyia de teatre xinès fent una obra ridiculitzant que metges xinesos no poden exercir a Madrid si no saben el castellà amb la frase “però què és més important, saber castellà o saber medicina?”. Ja sé que aquesta distòpia pot semblar ridícula i fins i tot ofensiva, però no he començat jo: això és exactament el què ha passat aquesta setmana. I pagat amb diners públics. No recordo quina va ser la darrera vegada que amb diners públics es va pagar una expressió de mofa a un dret elemental. I encara menys patrocinat per un ajuntament, el de Barcelona, que per acció directa o suport indirecte fa deu anys que està governada pel binomi PSC-Comuns. Però ja se sap que, com deia George Orwell a La Revolta dels Animals, "tots els animals són iguals, però alguns animals són més iguals que altres".