Vaig llegir amb molt interès l’article que Salvador Sostres va publicar aquest diumenge a l’ABC sobre la diada de Sant Jordi i la Barcelona d’Eduardo Mendoza. Em va colpir que el meu vell amic fos tan generós amb la Barcelona que va cuinar i alimentar els traumes de la seva família i tan garrepa amb la ciutat que el va fer un home. No m’invento res, ni explico res que ell no hagi escrit moltes vegades. Es pot llegir a Lucía, la novel·la que va publicar abans de passar-se al català, i als articles de l’Avui. N’hi ha prou de comparar els fets, els adjectius i, sobretot, la llum de la prosa.

Sempre m’impressiona que el Sostres sembli tan desagraït amb la Barcelona que li ha permès ser pare i deixar escrits alguns articles memorables. Amb la Barcelona que li va donar una oportunitat perquè pogués arreglar la seva vida, i li va oferir els pocs amors que l'han conegut de debò. Ja sé que els genis tenen una relació especial amb la veritat i que són genis justament perquè saben manegar el fil diabòlic de les paradoxes. Per això miro d'estar atent als seus articles, encara que no tinguin la màgia, la pulcritud ni la brillantor solar d'antany. De fet, sovint em recorden aquelles salsitxes enverinades que els lladregots de temporada tiren als gossos que vigilen les cases que volen assaltar.

Dit això, llegint aquesta última columna em va passar una cosa que no m'havia passat mai. Em va semblar que el Sostres corria el perill de caure encara més avall que els polítics del procés. L'article em va fer pensar en la presidència de Quim Torra, en la demagògia de Gabriel Rufián, en els oportunismes semiinvoluntaris de Jordi Graupera —per no parlar dels sermons hipòcrites de Salvador Illa. Em va fer dubtar, tant que parla ell del do que té per l'escriptura, que sigui conscient del pes que té la paraula escrita. Potser ell tampoc no és conscient de la força que agafa la veritat un cop ha estat impresa.

La Catalunya oficial, que és la Catalunya que s'està morint mentre mata a poc a poc l'Espanya castellana, encara es pensa que pot dir el que li convingui a cada moment sense pagar cap preu. Suposo que és filla del franquisme i no ha acabat d'entendre que ja no viu en un país d'analfabets. Té una tradició tan llarga de jugar amb les mentides, a causa de la inquisició i les dictadures, que s'ha cregut que la política és una gestió de les emocions i la cultura un simple entreteniment. Per això Rufián es postula per a candidat a la Generalitat, i el president Illa diu que Catalunya és el millor país del món per viure, mentre les escoles han de posar policia a les aules per garantir la seguretat.

La burgesia del segle XIX s'havia equivocat pensant-se que podria restablir l'escriptura en català i que no passés res

Franco, igual que Primo de Rivera, va prohibir el català perquè el catalanisme no pogués desenvolupar un pensament polític. Quan Ferran Valls i Taberner va escriure La falsa ruta, volia dir exactament això: que la burgesia del segle XIX s'havia equivocat pensant-se que podria restablir l'escriptura en català —com en temps de la Cancelleria— i que no passés res. La burgesia del segle XIX només volia modernitzar Espanya i va pensar que si donava una mica de cultura al poble el faria més industriós. I és veritat que la cultura vertebra l'esperit, però justament perquè ho fa a través del pensament i la memòria, també torna les persones més difícils de manipular i més disposades a combatre la injustícia.

Tot i els llibres de Prat de la Riba i Vicens Vives, tot i les 20.000 pàgines de Josep Pla i el geni de Mercè Rodoreda, el catalanisme no va passar mai de ser un sistema de gestió de les emocions. Per això el procés va fracassar, per això Jordi Pujol ha anat a Madrid, i per això l'Abel Cutillas diu que encara no tenim política. D'aquí també l'estancament de les editorials anomenades independents: fa quinze anys, la novetat d'escriure en català encara era tan gran que a la majoria d'escriptors nascuts en democràcia no se'ls va acudir que també podien escriure la veritat. El Sostres mateix sempre ha dit que la veritat està sobrevalorada, però d’on surt, si no, la mà invisible que l’està acorralant a l’ABC darrere d’aquell columnista jove de la caspa i el vinagre?

Des del segle XVI, Catalunya no havia tingut mai dues o tres generacions seguides capaces d’escriure en català amb naturalitat. Aquesta és la novetat que el món oficial no acaba de capir. La llengua escrita no només conserva la memòria: també acumula l'experiència, refina el pensament i reforça el poder polític. El que a mi m’està donant cada cop més força, contra tot pronòstic, són els vint-i-cinc anys que fa que escric passant per sobre de les modes autonòmiques. Primer s'escriu la història i després es guanya, per dir-ho amb l'estil sobrat del Sostres i el Cutillas. Cada frase ben escrita en català ens recorda més que la Barcelona de Mendoza podia semblar intel·ligent i elegant perquè el llistó de la veritat estava baix i moltes famílies del país havien quedat traumatitzades.

Els socialistes poden mirar de conservar el poder amb els vots dels llatinoamericans o dels magribins, igual que abans van intentar conservar-lo administrant la immigració castellana i els traumes de la Guerra Civil. Però els immigrants nous no viuran sempre dins d’un relat postís. El socialisme espanyol no sobreviurà eternament camuflat de gestió multicultural: hi haurà partits llatinoamericans, partits magribins, formes noves de representació que faran encara més grotesca la pretensió de mantenir els monopolis de l'Espanya castellana amb pedaços demogràfics i velles glòries estrafetes que cada dia fan més pena.

Ve una època difícil i els catalans estem a punt de descobrir per què no vam perdre mai del tot la nostra fe en la llengua.