El dilema socialisme o llibertat ha arribat al futbol. D’entrada es diria que ha guanyat el socialisme. El filòsof Simon Critchley, autor d'En què pensem quan pensem en el futbol, defensa que aquest és un esport socialista. En el sentit que hi prima allò col·lectiu, l’aspiració igualitària i de comunitat. I això passa al camp i a la graderia. De moment, ha guanyat aquest tipus de socialisme. I ha perdut la llibertat entesa a la manera Isabel Díaz Ayuso: la que no té en compte l’altre. Perquè si parlem de llibertat com a sinònim de liberalisme, que inclou la meritocràcia, no li ha anat malament a la llibertat. Ho explica un altre filòsof, Pep Guardiola. “No és esport quan la relació entre l’esforç i la recompensa no existeix. No és esport quan l’èxit està garantit d’entrada. No és esport quan no importa si perds. No és just quan un equip lluita, lluita i lluita, però no es pot classificar perquè l’èxit està garantit per a uns altres pocs clubs”. Total, que és molt possible que al final hagi guanyat aquella tercera via que va propugnar Anthony Giddens: una socialdemocràcia liberal.
No sembla que sigui aquesta la via de l’impulsor del negoci, Florentino Pérez, que ni té en compte el caràcter col·lectiu, igualitari i de comunitat del futbol, ni tampoc la meritocràcia de guanyar-se el cel a la terra a còpia de suar. Florentino és el liberalisme castís, el de les elits extractives i del capitalisme d’amiguets de la llotja del Bernabéu, que ara volia trasplantar a Europa. I potser s'ha adonat que allò que funciona a la terra del BOE, no acaba de quallar a l’Imperi Carolingi.
Florentino és el liberalisme castís, el de les elits extractives i del capitalisme d’amiguets de la llotja del Bernabéu, que ara volia trasplantar a Europa
Florentino Pérez va liderar la creació d’una lliga privada i excloent i es va enfrontar al futbol espanyol, a Emmanuel Macron, a la Bundeslliga i, sobretot, als inventors del joc. I com podien els anglesos, que acaben de fer un Brexit, abaratir la Premier i afavorir el continent? Boris Johnson i la monarquia que ha estrenat vídua, no ho han permès. Florentino es va enfrontar a molins de vent i ho va explicar a El Chiringuito. I ha perdut. A no ser, esclar, tampoc siguem il·lusos, que només volgués guanyar posicions en la batalla pel poder (i la pasta) amb la UEFA. Que és el mateix que explicaria el silenci estratègic de Joan Laporta, que sap història i com va anar allò de les sis copes d’Europa en blanc i negre.
Perquè la lliga europea, amb més poder per als clubs i menys per a la UEFA, acabarà arribant, com ha passat amb el bàsquet i com sap Gerard Piqué. Però s’ha de fer bé, no a El Chiringuito ni com el càrtel de Florentino. De fet, a molts catalans potser els preocuparà menys que als espanyols enfortir Europa i afeblir els estats. Perquè per Espanya, la Lliga és molt més que l’entreteniment. La lliga de futbol és l'única cosa que cada setmana uneix Espanya. La segona cosa és la loteria. I la més important és l’AVE. Però els trens no entenen de sentiments. I el futbol sí.
Ara bé. De tots els qui s’han manifestat contra aquesta Superlliga, em quedo amb Eric Cantona. Perquè va ser el primer a aixecar la veu. I perquè fa temps que defensa el mateix. Va dir l’astre francès que l’últim any han jugat entre ells els millors equips del món. I els millors jugadors. Però, assenyalant que el rei va despullat, va cridar que ens hem avorrit molt, perquè no hi ha els aficionats. No criden, no salten. És avorrit. “Els fans són el més important. I s’han de respectar. Els han preguntat què en pensen, de la Superlliga?”. Fins aquí les notícies.