L’antiga mà dreta de Donald Trump, Steve Bannon, expulsat l’agost del 2017 de la Casa Blanca, ha creat una fundació a Brussel·les per donar suport als partits populistes de cara a les eleccions europees del maig que ve. Els analistes diuen que és un cavall de Troia per desintegrar la UE. Encara que Trump sigui a ulls del món un perill públic que dins de la seva pròpia administració té una resistència que treballa per impedir les seves “pitjors inclinacions”, el magnat ha demostrat a molts aspirants com es guanyen eleccions.

Si recordem la seva campanya, Trump la va fer amb missatges clars i enemics interiors i exteriors. Aixecar un mur amb Mèxic per impedir l’entrada d’immigrants; acusar Hillary Clinton d’irresponsable per permetre que Rússia espiés el seu correu i amenaçar-la amb la presó; llançar la sospita que Barack Obama no havia nascut als Estats Units, i acusar el New York Times o la CNN de propagar fake news.

Ignoro si algun assessor d’Albert Rivera ha anat a visitar Bannon, però no cal. Els seus mètodes són evidents. Com és evident que Ciutadans els està practicant. Exemple 1. Allà on Trump parla d’aixecar un mur amb Mèxic, Rivera visita la tanca de Ceuta i demana al govern espanyol que apliqui les devolucions en calent per frenar el flux d’immigrants. Exemple 2. Allà on Trump amenaça Hillary Clinton amb la presó —“you’d be in jail”—, Rivera aplaudeix la presó preventiva dels polítics independentistes i diu que el “colpista” Puigdemont no pot tenir impunitat. Exemple 3. Allà on Trump demanava divulgar el certificat de naixement de Barack Obama, Rivera demana a Pedro Sánchez que ensenyi la seva tesi doctoral. I exemple 4. Allà on Trump acusava la CNN —“you are fake news”—, Rivera acusa TV3 de mentir i ser un “aparell de propaganda”. En fi, que si la similitud dels mètodes —per no dir exactitud— són casualitat... doncs són molta casualitat.

I cal dir que aquesta deriva nacionalpopulista que, com els manaments de la llei de Déu, es resumeixen en un de sol —“America first”, “make America great again” o “solo veo españoles”—, també és la de Pablo Casado. Perquè el líder del PP només se salta l’exemple 3, i ho fa perquè ell hi té més a perdre que ningú quan es parla de tesis i màsters. Alerta, però, perquè la seva primera reunió amb un líder internacional va ser amb Sebastian Kurz, primer ministre austríac, conservador i mimetitzat amb l’extrema dreta. Pablo Casado i Albert Rivera. Albert Casado i Pablo Rivera. Els Trump del Celtibèria xou, més semblants a Matteo Salvini per molt que parlin de Macron.

El populisme de dretes és un fantasma que recorre Europa. Ho hem vist de nou aquest diumenge amb Jimmie Akesson a Suècia. Però la llista és llarga: Marine Le Pen a França, Viktor Orban a Hongria, l’FPO a Àustria, els Veritables Finlandesos a Finlàndia, la Lliga a Itàlia, l’AfD a Alemanya, el PVV holandès o el PiS a Polònia. A Espanya sempre s’ha dit que no hi ha ultradreta, perquè aquesta va quedar dins el gran catch all party que era el PP. Però davant d’aquesta nova variant, que no és exactament el mateix, Espanya serà aliena a aquesta realitat? I altre cop la resposta serà que aquí no hi ha populismes de dretes. Però no n’hi ha oficialment, perquè es repeteix la mateixa jugada, i els partits que ja existeixen —en espera del que pugui fer Vox o justament per això— s’han proposat absorbir-lo al seu interior. Amb una diferència: els que practiquen aquest discurs són els líders dels partits mateixos.

Potser Ciutadans i PP no són comparables a algunes dretes populistes europees. Perquè, efectivament, no totes són el mateix. Però tendeixen perillosament a formar part de la mateixa família. Potser és bo. Potser determinats discursos no es poden deixar en mans de nous partits i és millor que els assumeixin partits homologables a les famílies europees tradicionals com el PPE i els liberals. Potser l’esquerra s’equivoca amb el seu “bonisme”. Però si no volen ser dreta populista, no hi ajuda gaire tampoc que el Parlament europeu hagi activat per primera vegada l’article 7 contra Hongria per incomplir de manera persistent les regles democràtiques, i el PP espanyol s’hagi abstingut —en contra de la tesi del seu grup—. I, en tot cas, si els ciutadans europeus troben motius per votar aquests partits, és feina de l’esquerra i sobretot del liberalisme trobar un discurs seductor davant la por cap a tanta incertesa.