Barack Obama i Bruce Springsteen han estrenat un podcast a Spotify amb el títol Renegades: Born in the USA. Seran vuit episodis i ja se’n poden escoltar dos. Quan tots dos parlen del seu país no eviten crítiques profundes i amargues. Els Estats Units són aquest país de gent molt patriota, condició que no els fa perdre una gran capacitat de crítica cap al que van ser i són. Potser perquè és un país nou que encara s’està construint, potser perquè, per fi, s’aborden debats fins ara evitats, com la raça, en part gràcies a la polarització que ha creat Donald Trump. És una reflexió sobre la distància que hi ha “entre el somni americà i la realitat americana”, diu el Boss. No són Obama i Springsteen dos radicals. De fet, defensen una idea dels Estats Units amb un gran centre i Bruce ho va fer amb un anunci de Jeep, així que imagineu.
Seria interessant aquest exercici ara mateix a Espanya, on l’oficialitat repeteix el mantra “som una democràcia plena, segons The Economist”. La mateixa oficialitat que no entén que un vicepresident pugui tenir un discurs crític amb el funcionament de la justícia, per exemple. O que un govern autonòmic pugui tenir un discurs crític sobre la seva policia. No veig que als Estats Units es digui que criticar el racisme de la seva policia debiliti el país, encara que et puguin crucificar, com a Springsteen amb American Skin. Potser a Espanya, qui podria exercir aquest paper d’Obama és José Luis Rodríguez Zapatero. I no perquè Leire Pajín digués en el seu moment que la trobada Obama-ZP seria “el proper esdeveniment històric del planeta”, sinó perquè honestament em sembla que Zapatero va tenir la capacitat de pensar críticament Espanya, lluny del partidisme que ens mata. I el mateix passa amb Catalunya. És una llàstima que Jordi Pujol estigui amagat pels seus errors. Com és una gran tristesa la malaltia de Pasqual Maragall. No hi ha hagut una reflexió franca, allunyada del partidisme, sobre el que ha passat en aquest país en els últims anys. Jordi Amat diu que aquí ningú diu mai la veritat perquè és un país massa petit. I hi afegeix dos elements més: que la curta tradició democràtica fa que la discrepància es vegi amb suspicàcia i que hi ha un blindatge de l’establishment.
No hi ha hagut una reflexió franca, allunyada del partidisme, sobre el que ha passat en aquest país en els últims anys
En aquest sentit, també és interessant veure com la revolta als carrers de Barcelona, principalment —però també a altres ciutats d’Espanya—, amb l’empresonament de Pablo Hasél com a espurna d’un malestar llargament covat, ha coincidit en el temps amb l’estrena a Netflix de Los favoritos de Midas. Hi ha una última escena, en la qual el protagonista, Luis Tosar, un cop ha estat pervertit pel poder per evitar, justament, que faci trontollar l’ordre establert, és convidat a entrar en un cotxe on hi ha qui li ha fet vendre l’ànima al sistema. Però l’espectador mai veurà qui hi ha a dins. No es veu un rostre, perquè són molts. És una estructura de privilegis. Un virus. No és estrany que el policia que investiga sigui Willy Toledo, rebel i renegat, paradoxalment vetat a la vida real per les seves crítiques al sistema.
Es busquen candidats per a podcast. El problema és que potser Obama i Springsteen poden reflexionar sobre com tornar a la idea del que han de ser els Estats Units, si se situa el seu origen en la Declaració d’Independència del 1776. “Sostenim com a evidents per si mateixes les següents veritats: que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la vida, a la llibertat i a la recerca de la felicitat”.
Però, i Espanya? Hi pot haver una idea d’Espanya, si les que coneixem són irreconciliables? On situem l’origen? I Catalunya? Existeix una idea de Catalunya?