Dissabte farà un any de la declaració d’independència, data que ningú de l’actual majoria de govern sembla que tingui massa interès a celebrar. Què en sabem d’aquell moment? La literatura generada ens permet començar-ho a entendre, per bé que encara no s’ha explicat tot d’aquells dies d’octubre. Segurament per no comprometre més actors polítics, malgrat que sembla que l’Estat ja ha decidit que els caps de turc són els membres del govern Puigdemont i els líders de les entitats. I prou, que no és poc.

Sigui com sigui, encara hauran de passar anys perquè s’escrigui, de veritat, què va passar aquell mes d’octubre. Ara, una cosa sí que es pot dir. Tenint en compte la mobilització de l’1 d’octubre. Tenint en compte la mobilització del 3 d’octubre. Tenint en compte l’efervescència inèdita que es vivia fa un any al carrer, el moment de declarar la independència, si és que s’havia de defensar amb mobilitzacions al carrer ―vist que no hi havia cap suport internacional ni hi havia les estructures d’Estat a punt―, havia d’haver estat en el moment en què ho preveia la llei del referèndum. Ergo, el 3 d’octubre ―dimarts― o com a molt tard aquella setmana. Insisteixo. La gent va fer el referèndum. Només cal veure com es va externalitzar la compra d’urnes i com es van ocupar les escoles des de gairebé 48 hores abans. La gent va fer el 3 d’octubre. La mobilització era tal que ningú anava al teatre, ningú anava al cinema i ningú mirava sèries. Aquells dies d’octubre ―de fet, entre el 20 de setembre i el 3 d’octubre― són els de la màxima mobilització de l’independentisme que hi ha hagut mai. Aquell era, per tant, el moment, si calia fer-ho d’aquella manera. Després, la mobilització, per diversos factors, va baixar.

Però no es va fer. Carles Puigdemont va trigar a anar al Parlament. Hi va anar el dia 10. Però al carrer ja hi havia menys tensió aleshores. I va fer la cèlebre declaració amb suspensió inclosa. Quedava clar que el president buscava la mediació. I aquesta no va arribar. I fins al dia 27, els dubtes van començar a atenallar, no només els dirigents polítics, sinó els simpatitzants independentistes. Per tant, els actuals dirigents empresonats i a l’exili a qui s’acusa de rebel·lió, en realitat, van frenar la rebel·lió. Van frenar la gent disposada a defensar les institucions. Segurament ―o més que segurament, perquè ho han dit― perquè després de la violència exercida per la policia l’1 d’octubre i l’amenaça del Rei del 3 d’octubre ―on només li va faltar el vestit de militar― van optar per no posar en risc la vida d’un sol ciutadà. El resultat? Els polítics acusats de rebel·lió, paradoxalment, el que van fer va ser aturar la rebel·lió! Ho van fer incomplint el mandat de portar el resultat del referèndum al Parlament 48 hores després. Ho van fer el 10 d’octubre, quan Puigdemont va suspendre la declaració. I ho van fer el 27 d’octubre, quan es va aprovar una simple resolució al Parlament que instava el Govern a desenvolupar les llei de transitorietat, i el Govern no va firmar ni un sol decret. Ni tant sols va treure la bandera espanyola.

Els actuals dirigents empresonats i a l’exili a qui s’acusa de rebel·lió, en realitat, van frenar la rebel·lió. Van frenar la gent disposada a defensar les institucions

Els dirigents haurien pogut declarar la independència i fer-se forts. Però la mobilització havia baixat, potser perquè una societat benestant no pot fer la revolució i anar a comprar als grans magatzems alhora, potser per por, per desencís o per veure que començava a haver-hi divisió entre veïns. Haguessin pogut declarar la independència i convocar eleccions ―sortida raonable si no es volia posar en perill a ningú perquè consideraven que les amenaces de violència eren creïbles―. O es podia declarar la independència i no fer res per aplicar-la. I es va triar aquesta tercera opció. La pitjor de totes? Un ridícul? Potser sí. S’hauria de jutjar políticament i no judicialment als seus protagonistes? Segur. No va servir per res? Això ja és més discutible. Perquè, al final, l’independentisme ha arribat més lluny que mai. A fer un referèndum i a declarar la independència. Ha recorregut un camí per la via equivocada i s’ha estimbat. Però, com a mínim, hauria d’aprendre dels errors i fixar-se en els nous consensos generats, alguns dels quals eren inexistents fins i tot l’1 d’octubre.

Perquè l’1-O hi havia el consens del referèndum com a via per solucionar el problema polític. Però ara hi ha nous consensos majoritaris a Catalunya. El republicanisme enfront dels monàrquics n’és un que s’ha d’aprofitar. I el dels drets civils i polítics enfront de la repressió n’és una altra. I aquests consensos no hi serien sense el que va passar l’1, el 3, però també el 16 ―quan empresonen Sànchez i Cuixart―, el 27, el 31 ―quan Puigdemont apareix en públic a Brussel·les― i el 2 de novembre, quan el jutge Llarena envia el Govern a la presó.

Referèndum, més suport, via pacífica, república, centre sociològic ―ni molt a l’esquerra ni molt a la dreta― i drets civils i polítics. Sis consensos que van molt més enllà de l’independentisme i, fins i tot, de la política catalana. D’aquí la importància de la visita de Pablo Iglesias a Oriol Junqueras, per exemple. D’aquí la sacsejada dins els partits no només indepes. D’aquí que es busquin nous instruments per aglutinar-ho.