Quan Wikileaks va revelar que en la llista d’actius estratègics elaborada pel Departament d’Estat dels Estats Units el 2008 hi havia una empresa catalana, el públic ―i els mitjans de comunicació, no ens enganyem― va descobrir Grifols. Al costat de l’estret de Gibraltar i del gasoducte que uneix la península amb Algèria, l’encara primera potència mundial valorava la investigació, desenvolupament i producció de teràpies derivades del plasma sanguini humà de la multinacional catalana. I més concretament la immunoglobulina ―que es ven amb el nom de Flebogamma― d’ús intravenós, un anticòs necessari per a múltiples aplicacions ―entre d’altres per mantenir la sida com a malaltia crònica no mortal― i un dels seus productes estrella. Fundada el 1940 pel doctor Josep Antoni Grífols Roig com a laboratori per a anàlisis clíniques, fabricació de vacunes i transfusions de sang, a Grifols no li estossega ningú. Per això, quan fa un any, va ser l'única empresa catalana de l’Ibex35 que no va canviar de seu, ningú va dir res. Perquè Grifols és un imperi en el mercat dels hemoderivats i fa el plasma que els Estats Units utilitzen per a les transfusions de sang a civils... i a militars. Ara, a més, ha sigut notícia perquè ha aconseguit alentir el desenvolupament de l’alzheimer amb recanvi de plasma. Grifols salva vides. La Caixa ven assegurances. Però com va dir Bill Clinton a la campanya del 1992, “és l’economia, estúpids”. Sempre és l’economia.

Que Víctor Grífols vagi a ca la Terribas, digui que vol un referèndum pactat i que si surt no, doncs no, i que si surt sí, doncs sí, i que no surtin en tromba tots els Torquemada que han volgut cremar a la foguera Dani Mateo, és perquè és un gegant de l’economia i un element estratègic al món. Poca broma. Grifols no fa “AVES” a la Meca. Si algú vol escoltar entre tant de soroll a Twitter i cantades de minyons escoltes al Palau de la Generalitat, hauria de fer cas als geoestrategs que miren més enllà de la polèmica de cada matí. Els diran que les guerres amb exèrcits ja no tenen sentit. I no, els exèrcits desarmats no són el futbol. Ara les guerres són econòmiques. I si no, per quins set sous els Estats Units posa sancions a l’Iran i amenaça qui hi faci negocis? Per què no els bombardeja?

Els dirigents no haurien de perdre de vista que en la diplomàcia internacional res és personal, tot són negocis

Per tant, si Catalunya vol pintar alguna cosa al món, si vol tenir arguments de negociació, està molt bé que es faci la campanya del 80%. Està molt bé que centri l’estratègia en els drets civils i polítics. Però els dirigents no haurien de perdre de vista que en la diplomàcia internacional res és personal, tot són negocis. I si no, pregunteu-ho a l'Aràbia Saudita.

De fet, que és l’economia, ho sap Espanya, que per això fa segles que té un Estat. En el moment que aquests poders van témer que efectivament Catalunya podia marxar, van treure diners dels bancs catalans i van convidar a les empreses a canviar de seu. Clar que hi va haver amenaça de força i cops de porra l’1 d’octubre. Clar que hi va haver fils diplomàtics. Clar que va actuar la justícia. I la política. Clar que hi va haver propaganda. Però en el moment decisiu, la guerra va ser econòmica.

Que és l’economia, ho demostra també la sentència del Tribunal Suprem sobre l’impost de les hipoteques. El Suprem és l’Estat. I els estats depenen dels bancs per finançar els seus dèficits. I els estats fan favors. A ells mateixos. Que és l’economia ho demostra que després del 15-M i la irrupció de Podemos es va voler impulsar “un Podemos de dretes”. I va sortir Ciutadans. Perquè els poders de l’Estat, sobretots els econòmics, no temen que caigui el règim del 78. El que temen és caure ells. I si cal una transformació, la volen tutelar. Que és l’economia el que pot fer entrar en col·lapse un Estat ho demostra com s’han mogut a correcuita els partits. Que Xavier García Albiol digui que la decisió del Suprem és un error “de conseqüències socials imprevisibles”, no és gratuït. El malestar dels joves espanyols hiperformats i que tenen poques expectatives, però no només, és una bomba de rellotgeria. Atent a aquest malestar, Pablo Iglesias va convocar ràpidament una manifestació per a dissabte. Tornaven els indignats. Tornava la desestabilització del règim. Però, hàbil, Pedro Sánchez, s’ha posat cua per anunciar un canvi legislatiu que, hàbil, el PP ja havia reclamat al matí. Tots hi guanyen. L’Estat ―el Suprem― blinda els bancs un cop més. I els partits dinàstics, al seu torn, frenen la indignació. No s’han mogut pels drets civils, s’han mogut per l’economia. A veure si ho entenem.