Els presos independentistes que van ser consellers han tornat al Parlament, des de Lledoners i Puig de les Basses, per comparèixer a la comissió del 155. Marta Rovira, secretària general d’ERC a l’exili de Ginebra, ha donat una entrevista a Jordi Basté. El Departament de Justícia ha donat permís per gravar entrevistes televisades a Oriol Junqueras, Raül Romeva i Jordi Turull. Per tant, aquesta setmana hem sentit, i sentirem, algunes veus que, sigui per la distància de l’exili, sigui per la presó, hem escoltat molt poc des del novembre del 2017, primer, i des del març del 18 en el cas de Marta Rovira i Jordi Turull, després.
I no les hem sentit, més enllà del judici del Suprem, perquè hi ha hagut la voluntat, més o menys explícita, des de la judicatura, però també des de la política, de decapitar tots els responsables polítics ―i socials― que haguessin tingut un paper en els fets d’octubre del 17. Presó i exili, sí, però, sobretot, inhabilitació. Ho hem tornat a recordar aquesta setmana amb el cas de Quim Torra i els diferents vetos a la presidència, des de Carles Puigdemont, passant per Jordi Sànchez i Jordi Turull. I ha quedat clar al Suprem, amb les inhabilitacions de tot el Govern. L’èxit del deep state, però, no ha estat total i, per exemple, Puigdemont segueix sense ser inhabilitat i, malgrat la presó i la inhabilitació i l’exili, a ERC mantenen la presidència i la secretaria general a les mateixes mans.
Sense xarxes socials, la política de la immediatesa es substitueix per la reflexió. I la distància, la perspectiva i la reflexió són millors aliats per a la lucidesa que l’obsessió, el regat curt i la taquicàrdia dels 140 o dels 280 caràcters
Escoltar les veus que hem escoltat, i escoltarem, la mateixa setmana en què s’ha vist la imatge més crua de la divisió entre ERC i Junts per Catalunya al Parlament, amb uns consellers aplaudint drets el president i els altres asseguts, ha fet molt evident aquest escapçament i la distància entre els antics líders i els actuals. No es tracta de menystenir ni lloar ningú. Al cap i a la fi, forma part de la condició humana allò de qualsevol passat va ser millor. El problema no és aquest. El problema és que ni al món convergent, ni a ERC, ni al Govern hi ha hagut, en realitat, un relleu de dirigents. Perquè si les decisions dels qui han agafat el relleu del dia a dia als partits i al Govern estan condicionades sempre a l’exili o a la presó, mai tindran prou autoritat. En això, els aniran bé les eleccions a aquests dos espais. Si és que després hi ha un relleu de debò, clar.
Per tant, hi ha dos motius pels quals presos i exiliats tenen sovint un discurs més nítid, com hem vist amb Marta Rovira i com hem vist al Parlament, per exemple, amb Jordi Turull. Els dos motius són que els dirigents de l’octubre del 17 no han cedit del tot el relleu i perquè no han cedit l’autoritat. Però n’hi ha una tercera, que qualsevol que hagi visitat l’exili i la presó pot apreciar. La distància de l’exili, dona perspectiva. I l’aïllament de la presó té una virtut: no hi ha Twitter. Aquest gran drama de la política del segle XXI. I sense xarxes socials, la política de la immediatesa se substitueix per la reflexió. I la distància, la perspectiva i la reflexió són millors aliats per a la lucidesa que l’obsessió, el regat curt i la taquicàrdia dels 140 o dels 280 caràcters. Ho haurien de provar. Fer dieta de Twitter. Potser no aconsegueixen els seus objectius, però viuran més tranquils. I, el que és millor, els ciutadans també.