No conec l’Abraham Orriols. Sé que és de Berga i que té 23 anys. I que des de fa uns mesos fa de reporter a TV3. Dilluns el vaig veure fent una crònica des d’una granja escola de Juneda que acull temporers amb Covid i sense llar, vestit com Dustin Hoffman a Estallido, una pel·li que es va estrenar abans que ell nasqués. Però tampoc és nou en cròniques guarnides. Com ell mateix explica a les xarxes ja té un “màster en protestes amb barricades, trets i llambordes voladores” perquè va passar-se uns quants dies amb un casc pels carrers de Barcelona durant les protestes postsentència de la tardor. Les cròniques des d’Urquinaona transmetien, òbviament, l’emoció del moment. Però, encara que sembli mentida per la temàtica, també transmetia passió la crònica de Juneda. Passió per la feina.

Sobretot, sobretot, sobretot, el secret de l’equip de futbol que va ser el centre del món va ser la passió, alineada, des dels despatxos fins al camp

La tarda del mateix dia que vaig veure la crònica de Juneda, Leo Messi va enviar un burofax al Barça anunciant que volia marxar. La millor definició de Messi, que és un adjectiu en si mateix, l’ha fet Santi Segurola, un dels millors periodistes d’Espanya, i que no té 23 anys. Perquè aquest article no va d’edats, no s’equivoquin. O no només. Segurola, que passa dels 60, edat impecable com totes, manté la passió pel seu ofici i té al seu historial la frase “Messi és Maradona cada dia”. I la va clavar. Messi ha mantingut la passió pel seu ofici des que va debutar el 2003 amb el primer equip del Barça. I la crònica d’Abraham Orriols em va fer entendre que Josep Maria Bartomeu o, millor dit, el barto-rosellisme, en feliç definició de Joan Maria Pou, l’ha buidat de passió.

I d’això va aquest article. De gent amb talent i creativitat enfront d’un establishment necessari, però gris, avorrit i sempre batallant per mantenir el poder, que pren diverses formes en diversos àmbits. En fi, res de nou que no expliqués Santiago Rusiñol a L’auca del senyor Esteve. L’artista i la burgesia. Qui paga el marbre? Johan Cruyff i Josep Lluís Núñez. Mentre s’entenen, tot va bé. Si no, sempre guanya la pulsió conservadora. El dinosaure que quan ens despertem segueix allà. Joan Laporta com un accident de la història. I el futbol com a símil de tot. O és que la política catalana no ha implosionat quan s’ha qüestionat el seu propi statu quo?

Un equip de futbol va ser el centre del món. I quin era el secret, es preguntava tothom. No el descobrirem ara, perquè hi ha molta literatura mèdica. Però un dels secrets va ser deixar de fer victimisme. I això es fa construint, proposant. Que siguin els altres els que et copiïn. I, en canvi, hem assistit a la versió del nuñez-barto-rosellisme intentant destruir des del primer dia el llegat de Pep Guardiola sense cap idea a canvi. I no han acabat abans perquè hi havia Messi. Però sobretot, sobretot, sobretot, el secret de l’equip de futbol que va ser el centre del món va ser la passió, alineada, des dels despatxos fins al camp. Per això Leo vol marxar amb el Pep a Manchester.

Ah, i no ens enganyem. Aquest article també va d’una altra cosa. L’èxit és igual al talent... més la sort. I el gran èxit és una mica més de talent i un cúmul de sort. Cruyff tenia talent i va tenir sort per triplicat. Guardiola tenia talent, però si Andrés Iniesta no marca a Stamford Bridge, la història seria diferent. Bartomeu va tenir la sort el 2015 que el trident va voler guanyar el triplet. El que em temo és que ara no hi ha tingut sort... però tampoc talent.