En la concessió dels indults hi havia la perversió de fer-nos creure, de fer-los creure, que el nou període s’obria fent arrels en la confiança mútua i en la bona voluntat, com si els únics pactes “fecunds” amb Espanya no s’haguessin fet sempre —els convergents ho saben millor que ningú— des de la desconfiança mútua i, si calia, la mala voluntat. Des d’aquesta ficció, ERC ha volgut empènyer per curar els traumes dels seus líders a cop d’indults i reformes de llei, amagant-ho rere “blindatges” simbòlics de la llengua i revolucions feministes. És aquesta, en el fons, la maniobra que més feina els dona: fer passar les tocadures personals per un projecte col·lectiu. Fer-ho eixamplant l'esperança que els van despertar els indults i confiant que, en qualsevol altre moment, a base d’autoritat moral i de Gabriel Rufián explicant que negociant s’hi deixa la pell, els acabi caient una altra concessió a les mans.

El projecte d’ERC falla perquè l’estat espanyol no falla mai i, intentant rehabilitar-lo, només el consoliden.

ERC treu pit de la seva feina a Madrid, perquè no fer-ho i admetre que a Madrid no hi tenen pràcticament res a fer —ni ells ni ningú— els tornaria al lloc d’on volen sortir amb l’estratègia pactista. Rufián o Vilalta reivindiquen els indults o la derogació del delicte de sedició perquè no tenen alternativa, i els sembla que dir “ha estat gràcies a la negociació i el vot d’ERC” transforma en quelcom favorable un pacte del qual en desconeixem la contrapartida i una reforma que no permetrà a Junqueras presentar-se a les eleccions del 2025. Cada vegada que ERC s’ofereix per a reformar Espanya a canvi de no fer la independència, Espanya respon amb un xoc de realitat que els força a embolicar encara més el discurs per justificar-se: “Nosaltres no podem canviar el poder judicial espanyol. No podem canviar Marchena. Només aspirem a posar-li les coses una mica més difícils”. Mentre ERC juga a la cursa d’obstacles amb qui n’ha decidit el recorregut, la Fiscalia demana set anys de presó a Josep Maria Jové i sis anys de presó a Lluís Salvadó. El projecte d’ERC falla perquè l’estat espanyol no falla mai i, intentant rehabilitar-lo, només el consoliden.

La dinàmica uniformitzadora de la nació dominant no cessa ni s’exerceix mai des d’un únic lloc, i per això, des d’aquest únic lloc, tampoc no se’n poden treure beneficis sòlids per a Catalunya.

L’estat espanyol no renunciarà mai a fer servir la llei arbitràriament contra els catalans. No depèn de Pedro Sánchez, ni tan sols de la política. Perquè l’estat espanyol és molt més del que hi ha a la Moncloa, al Congrés dels Diputats i al Senat, molt més que els noms amb qui deixen seure Rufián a parlar de quotes del català a Netflix o de reformes legals simbòliques. La dinàmica uniformitzadora de la nació dominant no cessa ni s’exerceix mai des d’un únic lloc, i per això, des d’aquest únic lloc, tampoc no se’n poden treure beneficis sòlids per a Catalunya a llarg termini. Les concessions aparents que Espanya faci als catalans des de la política sempre tindrà potestat per a prendre-les, dissimuladament o no, des del poder judicial. O des de la dominació lingüística. O des de l’exèrcit. Utilitzen la política com un miratge per a fer-nos creure que el seu Estat és un lloc on podem acomodar-nos, i mentre ens creiem que amb uns escons i la fama de gent treballadora estem en condicions favorables per a negociar, ells fan de dia i desfan de nit.