"Tots els qui han cregut les mentides d'un xarlatà es veuen obligats a sostenir-les, per no confessar que han estat uns imbècils."
Andrenio
"En política es pot fer tot, menys el ridícul", podria dir Tarradellas ara mateix a Pedro Sánchez, que, sens dubte, l'està fent. El ridícul, em refereixo. Ja ha fet totes les maldats i ara s'aferra sense prejudicis al ridícul. Hem entrat en l'etapa del patetisme estructural. El balanç de l'any perpetrat pel president espanyol no va poder deixar incòlume ningú que tingui dos dits de front i una mica de vergonya torera. Assistim a l'espectacle d'un home alienat de la realitat, a una representació del seu món de ficció gairebé patològica, a la negació dels problemes i de llur nul·la o defectuosa solució. Sonat, tocat del bolet, irresponsable, amb el sentit del saber estar perdut en forma de badall, sense autocrítica, amb la mentida penosa i reconeixible a la boca, amb la resposta fàcil del col·legial insolent. Ningú —insisteixo— amb un mínim de respecte al seu propi cap va poder no adonar-se del nivell de degradació d'un governant tocat per la incoherència, al capdavant d'un partit protector d'assetjadors sexuals a la seva seu i amb un entorn assetjat no per un, sinó per uns quants jutges que no pararan fins que no trobin tot el fang que, en efecte, emana directament d'ell.
Rien ne va plus.
Per això, el més determinant és analitzar els que continuaran posant fitxes d'aposta en aquesta taula de joc foradada. I és que aquests corren un risc veritable de caure també, i no només en el ridícul. Yolanda Díaz ho ha escenificat d'allò més bé. La galleguiña que ha fet ventosa a la poltrona ministerial va demanar ni més ni menys que una remodelació profunda del govern. "Això és insuportable" però ho suporto. Ignoro què pretén solucionar amb això, llevat que sàpiga que compartint plaça amb ella al Consell de Ministres hi ha persones tocades pels escàndols de corrupció i d'assetjament sexual. Altrament, què pretén frenar amb una remodelació de govern? Per descomptat, les bromes i les pulles li van caure immediatament a sobre, perquè ella mateixa podria ser carn d'aquesta crisi. Estan tots clavats. Tots els de l'esquerra radical s'han amarrat a la butaca. O sigui que volen "salvar i reimpulsar l'acció governamental", que no netejar ni sanejar ni purgar ni tombar el partit acusat d'aitals abusos, aquest partit que acusen d'"una crisi de credibilitat i de confiança". Afectes al comitè, a canvi, han demanat una reunió amb els seus socis de govern. No es parlen? Governen en compartiments estancs? Els han concedit audiència amb la secretària d'Organització del PSOE, amb Rebeca Torró, una de les principals responsables de l'ocultació i desaparició momentània de les denúncies de les víctimes de l'assetjament sexual del seu propi mentor. Superb. Segur que així s'arregla tot.
En què pensen? Què els pot compensar pel seu suport a una nau podrida, que fa aigües i a més a més és perillosa? Òbviament, no els importa la manca de coherència ni el descrèdit públic que els pugui comportar —heus aquí, sinó, Rufián, dient que passa vergonya— perquè l'únic que ponderen és el binomi poder-risc electoral propi, i per això també han demanat una altra necessària i operativa reunió. Aquesta sí que serà a un nivell més alt, Sánchez li ha dit que es trobarà amb Junqueras. Els socis no estan disposats a deixar anar el que creuen que és un pastís, quan pot ser la corda a casa del penjat. Miraran d'estirar-lo més i més cap a l'extrema esquerra, com si fos possible obtenir suport parlamentari per a una deriva d'aquesta mena.
Assistim a l'espectacle d'un home alienat de la realitat, a una representació del seu món de ficció gairebé patològica, a la negació dels problemes i de llur nul·la o defectuosa solució
Un parell de reunions i arreglat, com si les detencions, els informes i els espeternecs de les trames que han escurat l'erari públic haguessin d'aturar-se. No s'aturaran. No cal que ningú et filtri res per saber-ho, n'hi ha prou d'observar. Van arribar al poder corrompent-se a sobre i van anar per feina gairebé des del principi. Això dona per a molt d'escàndol i molta investigació.
El risc de ridícul és tal, que han començat els allunyaments més insospitats. El dels mitjans de PRISA, per exemple, que ahir sorprenien els seus seguidors més entregats ni més ni menys que criticant l'actitud del president del govern espanyol en la seva compareixença davant els escàndols que l'envolten. Sincronitzats inclosos. Ben aviat, només els quedarà el corifeu de la tele i la ràdio al seu servei, i espera, perquè els mitjans tampoc no són amics de cremar-se a l'estil bonze per una causa morta, encara que molts ja no tenen capacitat de viratge sense bolcar. És important perquè en el periodisme passa el mateix que en la política, que no es pot fer el ridícul. És gairebé pitjor que ser cínic.
Gairebé ningú no dubta que Sánchez només té com a pla resistir fins al 2027. Peti qui peti. I se'n podria sortir, tot i que no sense greus conseqüències per a la vida institucional, democràtica i econòmica de tots els territoris. Continuen les pregàries perquè Junts eviti que s'aprovin les lleis més perilloses. Al PNB la línia vermella li pot caure al damunt. Bildu de tot el que vagi malament en farà virtut. L'única esperança possible ha de venir de la mort per aïllament, atès que Feijóo no està disposat a arriscar-se i complir amb el seu deure constitucional de presentar una moció de censura per convocar eleccions. L'allunyament ha de ser concèntric i afectar tothom que no vulgui quedar-se atrapat al fang fent el ridícul més espantós. Els partits que sostenen aquesta mascarada a les Corts, els comunicadors que l'han encobert fent desistiment de la seva tasca de control del poder i, per descomptat, els membres del PSOE que si no espavilen, no és només que faran el ridícul, és que es quedaran sols entre les ruïnes del partit amb 140 anys que no és immortal. I els de la Moncloa que esperin poder reciclar-se en un futur encara no determinat.
Sánchez no escolta ningú, això és evident, però si més no aquest Nadal podria rebre la visita d'un fantasma del passat que li xiuxiuegés, ni que fos en castellà: el ridícul no, tu, el ridícul és l'últim.